Jo no vaig córrer la marató

Post, per Jordi Badia
Jo no vaig córrer la marató de Barcelona d’aquest diumenge. No era un dels 19.000 corredors que s’hi havien inscrit. No ho dic per res. La vaig córrer l’any 2002. Aquella va ser la meva primera marató i, tècnicament, la darrera. Era una il·lusió que tenia des de petit, no sé dir exactament a quina edat em va sorgir el propòsit, però va ser després de veure’n una per la televisió que em vaig dir que jo, de gran, també en correria una. L’esforç agònic sempre m’ha atret.| El 2002, després d’un intent frustrat dos anys abans per culpa d’una lesió al mes de febrer, la vaig completar. No vaig complir el temps que m’havia proposat, agosarat com sóc, però deunidó com em va sortir. Vaig acabar amb ganes de tornar-ho a provar a la de Donosti de novembre. Però, el triatló es va posar pel mig i la dèria em va durar els cinc anys següents. Vaig fer tres maratons més, però després de nedar 3.800 metres i recórrer 180 km en bicicleta. Ho vaig deixar per una altra lesió i per d’altres raons que no vénen al cas. Tot això ho dic perquè jo no vaig córrer la marató de diumenge, però no hi tinc res en contra, al contrari. De fet, entre d’altres molèsties, l’ictus de fa un any em va impedir assaltar el rècord que m’havia quedat pendent l’any 2002 (amb tretze anys més, però ja dic que sóc agosarat). Havia triat la d’Empúries per tres raons: primer, per la data de començaments de maig (m’agrada córrer com amb més calor millor); segon, perquè és el campionat de Catalunya; i, tercer, perquè no és gens multitudinària. Les dues raons últimes expliquen per què m’havia dit a mi mateix que no tornaria a córrer la marató de Barcelona. No em va agradar l’operació que es va fer amb el nom de Catalunya, d’apropiació primer, i d’eliminació finalment. Algun article hi vaig dedicar quan era a l’Avui. I perquè em miro amb recel el creixement que han tingut les curses de tota mena, que han convertit la pràctica esportiva popular en un negoci de tres parells de milions, com si diguéssim. No veig perquè hem de mesurar l’èxit de la marató o d’un qualsevol altre esdeveniment d’aquesta mena en funció del nombre de participants i fer per superar el nombre de corredors d’altres maratons. Ja comprenc que per a Barcelona és una gran operació de màrqueting i que la meitat de corredors o més siguin de fora és una promoció extraordinària, que no es podria aconseguir amb cap campanya publicitària. La meva, era una esmena a la totalitat. No obstant, d’unes edicions ençà, la marató de Barcelona ha crescut en el vessant solidari i aquest fet me’n fa matisar l’opinió que me n’havia fet. No ho sé exactament, però em sembla que enguany s’han multiplicat les causes solidàries per recaptar fons per a causes múltiples. Ho veig molt positiu. Perquè al costat de la competició, hi ha de conviure l’esport en tota la seva puresa. És lògic que els organitzadors procurin de fer venir els millors atletes africans i que maldin per aconseguir que s’hi superi el rècord del món, però aquesta funció de l’esport l’han de potenciar perquè aquesta és la que pot convertir una operació de màrqueting esportiu en un esdeveniment de cultura esportiva, també. Dels Ironmans que vaig córrer a Àustria i a Niça, i dels reportatges que vaig veure del de Hawaii, o de maratons als Estats Units i als països centreeuropeus, el que més me’n va admirar va ser la cultura esportiva que demostraven els espectadors que sabien valorar tant la rapidesa dels guanyadors com l’esforç dels darrers classificats, molt més encara perquè tots els atletes populars tenien el mèrit de compaginar un entrenament gairebé de professional amb la vida laboral i familiar. Des que em van donar d’alta al mes de juny que torno a córrer. De moment, distàncies curtes per no exagerar l’esforç. Si tot anés bé, i els metges me’n donessin el permís, miraria de fer aquella marca que tinc pendent des de fa tants anys. A la marató de Donosti. O, perquè no, a la de Barcelona.