Carlos Gil entrevista a Gómez Noya

Al matí ens hem vist després de bastant temps. Malgrat això de seguida connecto amb ell. Durant anys hem estat companys de selecció. Jo era un triatleta normal. Ell el millor. Ara segueix sent dels millors. En uns segons de conversa ja parlem de triatló. La temporada, el futur, etc. Però que ningú es cridi a engany, Javi és una persona tremendament madura, conscient del que fa i del que li envolta. No és d’aquells que només parla de triatló. Ho comprovarem més tard on no deixarà de respondre ni una sola pregunta.| Per a ell va a ser un dia dur. Ve d’estar dues setmanes a Hawaii i San Francisco. I va aterrar fa unes hores amb un jet lag inhumà. Avui rebrà multitud de peticions de fotos (“tothom té avui un mòbil amb càmera de fotos” em diu). No té un no per a ningú. No solament perquè és part del seu treball, sinó perquè “No tinc ous a dir-li a ningú que no. No puc fer-ho”, diu convençut. De seguida li deixo, ja que les peticions de fotos amb ell són contínues. Quedem per veure’ns a la tarda a l’enèsim hotel en el qual està allotjat aquests últims dies. Per allí apareix relaxat, amb aspecte cansat, amb uns grams de més doncs està en època de descans. En aquest moment iniciem l’entrevista.
1. Quants dies a l’any passes fora de casa? (Somriu). Uf! Mai els he explicat, i mira que ho he penat vegades. No l’es exactament, però són molts, més de la meitat de l’any segur. 2. Què has deixat de fer o quin fetes de menys per ser triatleta professional? He perdut molts amics, de la infància, de l’escola, etc. Per la vida que porto el contacte amb ells ha anat disminuint molt i clar per fi, al cadascun fa la seva vida. A més el ritme de vida que jo porto no permet molt mantenir aquests llaços. És més, alguna vegada m’he sentit i em sento fora de lloc quan estic amb ells, o amb persones que porten una vida més normal. Ells parlen de situacions normals, de les seves preocupacions. Però aquestes no tenen res a veure amb les meves inquietuds diàries. I això et fa estar de vegades fora de joc. Fins i tot moltes vegades em diuen que serveixo com a exemple a la joventut d’avui. Però jo em pregunto, Quina classe d’exemple vaig a ser jo per a ningú, si els problemes de la majoria no tenen res a veure amb els meus?. Sincerament, hi ha distància entre les meves inquietuds i problemes, i els de la majoria. 3. En el teu dia a dia, Quin és el teu equip de treball?Quantes persones t’envolten? El meu entrenador Omar, el meu osteópata (que paga de la seva butxaca, religiosament cada setmana), la meva manager Javier de l’empresa IMG, la meva núvia Ricarda Lisk que també és triatleta professional i alguns companys d’entreno. És un entorn reduït, la veritat. 4. Què creïs que és el més important en l’entrenament de triatló? No passar-se. Hi ha tendència a entrenar de més i acabar passant-se tant en volum com en intensitat. Si mires tots els anys hi ha moltes lesions. I si hi ha lesions és perquè alguna cosa has fet malament. Al meu mateix em va passar en 2008 abans dels JJOO. La gent augmenta la qualitat mantenint volums elevadíssims. 5. Quins són les teves marques en 5km, 10km i intervé marató?. No he corregut mai per fer marca, és a dir mai ho he provat. Com a referència si et puc dir que en 3000m vaig fer 8’23’’ en una carrera tàctica en una prova de lliga de clubs que vaig guanyar al sprint (somriu per aquells que diuen que no té sprint). En 5km vaig fer 13’58’’ (14’01’’ oficial) en ruta en el campionat gallec de 2010, que també vaig guanyar. I en 10km no tinc registre de referència però caminaré per l’ordre de 28’40’’ – 28’50’’. Intervé marató no tinc ni idea. 6. Digues-me un entreno de carrera que tinguis de referència? 4x2km recuperant 2’ a ritme de 5’40’’. Quan ho faig amb bones sensacions m’indica que camino més o menys ben de forma. 7. Quins feixos ara que no feies abans respecte al teu mètode d’entrenament? En les sessions dures no em fundo tant com abans, no m’espremo al límit sense necessitat. Hi ha vegades que haig de fer-ho per entrar en els temps que haig de fer, però si algun dia puc una mica més, aquest gas extra m’ho guardo per a la competició. Abans no ho feia i arribava a casa tremolant, fins i tot segons com em costava dormir del destrossat que estava. Ara m’ho guardo per a la competició, segurament perquè tinc més confiança i no m’haig de demostrar que puc fer-ho. Assec que ho tinc dins, però en comptes de treure-ho, m’ho guardo per al dia D. 8. Què diferencies notes respecte a altres triatletes professionals d’altres països? En altres països la gent lluita més per ser professional, l’hi creu més i acaben sent més professionals. Viatgen molt més buscant grups d’entreno, entrenadors de prestigi, gent amb qui millorar, sense trobar a faltar tant l’estar a casa. Viatgen pel món buscant els millors o el que més els convé per evolucionar i millorar. Això aquí costa més. Molts busquen a grans entrenadors com Brett Sutton o Darren Smith, que tenen estructures muntades independentment de federacions i altres. Simplement acullen a atletes que creuen òptims, els fan programacions per als seus objectius i a partir d’aquí treballen junts: en concentracions, etc. 9. Per què creïs que pots ser campió olímpic? Perquè si tinc un dia bo i m’he pogut entrenar al 100% puc ser el més ràpid corrent. A més crec que tinc experiència i maduresa per afrontar aquesta carrera. (en la seva cara no mostra una osca de dubte, però tampoc transmet obsessió per guanyar els JJOO. Comunica que està convençut de poder guanyar però que pot ser que no ho faci) 10. Què canviaries en l’organització dels triatlons de sèries mundials? Els circuits de bici. Amb prou feines hi ha circuits durs. La majoria són el mateix format: 8 voltes (en total són 40km de ciclisme) més o menys tècniques i planes. Al final totes les carreres s’acaben resolent de forma molt similar. Les sèries mundials han de simular tot tipus de circuits: plans, duros, tècnics, etc. perquè durant l’any hagi cabuda per a tots els tipus de triatletes i els grans ciclistes també tinguin la seva oportunitat. Si no, el que ho veu per la tele, una vegada hem sortit de l’aigua ja li pot donar amb el comandament del video cap a endavant, fins que comenci la carrera a peu. No pot ser que correm en Kitzbuhel, en plens Alps austríacs on hi ha tantísims ports, i ens facin córrer en un circuit pla. 11. Quan vas de gom a gom i veus que són a punt de deixar-te, que et treuen uns metres, que la victòria se’t va, Què no penses? No penso que estigui fracassant per descomptat. Que et guanyin és part del joc. Pinso en què no es vagin a l’excés, a marcar-me objectius curts com mantenir-los a una distància propera, a seguir en la lluita i donar-ho tot, per poder barallar amb tot per guanyar. Però que et guanyin és part d’això, i per descomptat si algú més forta que tu ho fa no és un fracàs. Si ho és abandonar-te i deixar de lluitar, però l’un altre no ho és. 12. Com et veus d’aquí a deu anys? Lligat al món del triatló en particular i de l’esport en general. No sé exactament en quin lloc o fent què, però unit a aquest món que m’apassiona. Sincerament crec que puc aportar molt en el futur per tots els anys que porto en això, i per descomptat no em desagrada la idea d’entrenar a gent. I no solament jo, si no tots els triatletes que durant anys han estat aquí. De vegades aquest bagatge impagable es desaprofita. 13. Si arribes a entrenar a gent en el futur, ets conscient que possiblement el teu paper de protagonista actual, passada a ser el d’actor secundari? Es que arribarà el dia en el qual jo passaré a un segon pla, on els protagonistes seran uns altres, i estic preparat per a això. De fet no necessito ser protagonista per sentir-me bé. Lògicament m’agrada que em reconeguin el meu treball, però gens més. No necessito dosi extra de protagonisme i quan arribi el moment, si entreno a altres persones, ells seran els protagonistes i jo passaré a un segon pla amb tota la normalitat del món. Respecte profundament totes les actituds. Per exemple, McCormack és una persona més mediàtica , més protagonista. Craig Alexander és més introvertit més familiar. M’identifico més amb aquest últim, però respecte tot. Cadascun és com és. El que és clar és que quan això acabi tindré una situació que em permetrà mirar les diferents opcions que se’m plantegin amb calma, amb tranquil·litat. Això em dóna tranquil·litat ara doncs es que podré avaluar durant un temps el que em compensi o el que m’interessi, formar-me si ho creo necessari i després decidir. No tindré la urgència de l’endemà trobar un treball, per sort. 14. Què opines de la crisi que vivim actualment? Doncs que els errors dels poderosos, els banquers, els polítics, els rics, etc. els estan pagant gent que no té res a veure amb això. No són ells els que han generat aquesta situació, i no obstant això són les víctimes i els que paguen per això. És tremendament injust que la població acabi pagant els errors i mala gestió d’aquesta gent. 15. Participaries en política si t’ho proposessin? Sembla ser que Marta Domínguez estarà en les llistes del PP per al senat. Tinc un sentit de la responsabilitat elevat. Per tant rotundament no. Crec que per participar en aquest tipus de responsabilitats has de tenir una preparació, que jo, a dia d’avui no tinc. Penso que el fet de ser un bon esportista o ser famós, no t’habilita per exercir aquestes responsabilitats. No sé exactament què pot aportar Marta Domínguez a la ciutadania però jo per descomptat m’ho pregunto, i no veig que pugui servir en aquest tipus de càrrecs al ciutadà. Així que no em veig exercint en la política. 16. Un noi/a està destacant en el triatló i està valorant la possibilitat d’intentar ser professional, Què li aconsellaries? Que ho intenti, sens dubte. Aquesta vida t’ensenya que cal arriscar, i intentar perseguir el que anheles amb totes les teves forces. Sens dubte al principi li diria que ho compaginés amb els seus estudis, ja que inicialment és factible. Per descomptat no és aconsellable arriscar-ho tot a una carta tan complicada com l’arribar a ser professional en el triatló. Això si que no deixi d’intentar-ho. Repeteixo, aquesta vida t’ensenya que cal arriscar. 17. Has pensat alguna vegada a deixar el triatló? De moment mai se m’ha passat pel cap per temes esportius: rendiment, viatges, entrenaments, etc. Això m’encanta i és la meva passió. Si és cert que quan vaig tenir el problema de la retirada de llicència pels meus suposats problemes de cor, se’m va passar per a cap i no per temes de salut, si no pel tracte que vaig rebre per part d’alguns. Allò va ser una persecució personal. (Javi, té una anomalia cardíaca que controla periòdicament cada 6 mesos. Des que li va ser detectada, la controla minuciosament. Els resultats sempre han estat positius i està controlat per prestigiosos cardiòlegs, que li afirmen sense cap tipus de dubte que la seva salut de moment no corre perill. La seva evolució és bona i sembla que en el futur no hi haurà novetats) 18. En aquells moments de 2005 en què et van llevar la llicència per competir per la teva anomalia cardíaca, Qui et recolzo i qui et va donar l’esquena? Repeteixo allò va ser una persecució per part d’alguns que no es quines raons tenien, ni m’interessen. Em va recolzar la Federació Gallega de Triatló, els meus pares i Nicolás Bayón, cardiòleg, triatleta i per sobre de tot amic. Mai oblidaré el que van fer per mi. Em van donar l’esquena la Federació Espanyola de triatló i el Consell Superior d’Esports . Alguns em van tractar per boig, com si estigués jugant amb la meva salut, quan jo sempre he tingut clar que això està per sobre de tot. Va haver-hi una autèntica persecució. Faig revisions periòdiques cada sis mesos i tot està perfectament. Des de fa onze anys viu amb això i tinc perfectament assumit, que si algun dia això evoluciona a pitjor pel que sigui, doncs ho deixaria i punt. Si sis mesos abans dels JJOO em diuen que alguna cosa ha canviat i la meva salut corre el més mínim risc, ho deixaria l’endemà. Seria un pal, lògic, però tiraria endavant. Per això allò em va doldre. No guardo rancor a ningú, però cadascú va actuar com va actuar. 19. Què has estudiat? Tinc la carrera de INEF a mig fer. M agradaria acabar-la, però sincerament com més temps passa , més costa amunt se’m fa reprendre-la. També et dic que encara que m’agradaria acabar-la, el 80% del contingut que aprengui no em va a servir per aplicar-ho, ja que no és prou profund com per treure-li el partit necessari pel que pretenc. En el futur si em dedico a entrenar, ja em preocuparé jo de buscar la informació pel meu compte. De fet sóc intel·lectualment inquiet en aquest sentit i m’agrada llegir coses d’entrenament en altura, etc. per anar formant-me. Com t’he dit quan això acabi, en la meva transició cap a una vida “normal”, podré dedicar un temps per veure cap a on vaig. I si haig d’emprar temps a formar-me en alguna cosa que m’interessi així ho faré. 20. T’agrada el futbol? Què opines del Barça actual i el que està fent? M’agrada, però no especialment, encara que si veig algun partit. El Barça? Uf!. El que està fent és increïble, dóna gust veure-ho jugar, i m’encanta el que transmet, des de Guardiola fins a l’últim jugador. És tota una filosofia, no és només guanyar. És com ho fan. Segueixen la seva filosofia i la seva forma de fer passada el que passi i això és el que més em crida l’atenció. Per descomptat són un exemple a seguir per a tots. Ahir (Barça 3 – Racing 0) vaig estar en el Camp Nou convidat i va ser increïble. Juguen extraordinàriament bé. Jo com no sóc aficionat i ho veig des de la distància, ho veig més objectivament que un afeccionat d’un altre equip. I sincerament prefereixo veure jugar a Barça, abans que a un altre equip. Han fet història i van a marcar una època. 21. Què creïs que és prescindible en la societat d’avui dia? Tant accés a tot. Crec que estem sobresaturats de tanta informació que finalment no acabem processant i interioritzant gairebé res. Sincerament veig poca profunditat en les coses. I crec que això és negatiu. 22. Creus que el triatleta és egoista i fa suportables les seves manques socials amb el triatló? Una mica sí. Som molt individualistes. En general cadascun mira el seu sense preocupar-se a l’excés pels altres. 23. Et veus amb fills en el futur? Si per descomptat. No ara de forma immediata, però si més endavant. 24. S’ha perdut l’essència del triatló per donar pas al negoci? No ho crec. Ha crescut molt i això ha fet que empreses importants inverteixin en el nostre esport. No veig gens dolent en què una empresa organitzi un esdeveniment al voltant del triatló que sigui un extraordinari negoci per a ells. No oblidem que al final són ells els que estan invertint en el nostre esport per fer-ho gran. Això a més no és incompatible amb els pilars bàsics que sustenten aquest esport: esportivitat, esforç individual, superació, etc. És simplement una evolució del nostre esport que és bona per a tots. Acabem l’entrevista i ens dirigim cap al cotxe. De camí em pregunta per la meva faceta com a pare i si crec que és possible compaginar el ser-ho amb l’entrenar al nivell que ell ho fa. Li responc que si, que és qüestió d’organitzar-se i adaptar-se. Parlem d’altres triatletes professionals que ho són i rendeixen a gran nivell. Senyal que ha reflexionat sobre això. Finament ens acomiadem. Se li veu una persona centrada, conscient del que té i el que li envolta. És valent i no ha deixat de contestar gens del que li volia preguntar. Sense donar marrades, Sense tòpics. Ell està en tot l’alt, però la seva visió de les coses és molt àmplia. Un esportista, un triatleta de dimensions estratosfèriques. Carlos Gil www.carlos-gil.blogspot.com – www.atletisme.com