Fisonomia del recorregut de la Mitja Marató de Granollers’2011

Km 0 a l’1
La sortida d’aquesta mitja, reconeguda per molts com la més ben organitzada i atractiva de totes quantes se celebren a Catalunya, la farem a la Plaça de Serrat i Bonastre, molt a prop de l’Estació de la Renfe. Això de sortir a tocar de l’Estació li atorga un atractiu especial per als que -intueixo que serem uns quants- anirem a Granollers amb un medi tan agradable per viatjar com és el tren. A més a més ens servirà per evocar que, segons he llegit, el ferrocarril hi va arribar per primera vegada l’any 1854 procedent de Barcelona, com molts de nosaltres avui.| ¿I si ara, just al sortir, diguéssim alguna cosa dels orígens de Granollers? Doncs sembla ser que tot i que les troballes més importants pertanyen a l’era romana, s’hi han trobat antics vestigis que estableixen que la població té més de 4.000 anys d’antiguitat, que déu ni do. Respecte del topònim, malgrat que alguns estudiosos han dit que el mot “Granollers” es deriva de “gralla” o “gra” (“lloc de gra”), s’ha arribat a la conclusió de que la paraula prové del català antic “granolla”, és a dir “granota”, uns animalons que pel que se sap abundaven en els aiguamolls del riu Congost que voreja la ciutat. Així, el consens diu que Granollers significa “lloc de granotes”. Divertit nom; no està gens malament per començar. A l’edat mitjana, Granollers va ser emmurallada, com era de rigor. Els cronistes diuen que les seves muralles van aixecar-se en el segle XV. Quan van ser enderrocades, en el XIX, conformaven un hexàgon amb onze torres de defensa, cinc portes d’entrada i un camí de ronda al que anomenaven “corredossos” Recreació de la ciutat emmurallada de Granollers en el segle XVI La Plaça de Serrat i Bonastre, que té un esplèndid brollador al mig -segurament per festejar la nostra sortida- , duu el nom de Josep Serrat i Bonastre, un important enginyer de La Maquinista (també era químic) que va gaudir de molt prestigi a les primeries del segle passat. Estarem, en aquest punt del començament, en el barri de Sant Miquel, i avançarem, en suau pujada per l’Avinguda de Sant Esteve. Amb els sants que ens faran costat (el primer arcàngel i jefe de la milícia celestial, i el segon un dels primers màrtirs del cristianisme i patró de Granollers), ningú podrà témer que la cursa no hagi de ser una delectança continua per als que estem una mica guillats per això del córrer. Ho serà perquè aquesta mitja marató és per a molts la mitja per excel·lència, la que ningú deixa de fer, la que si te’n oblides estàs perdut perquè els dorsals s’acaben en pocs dies…Ho serà, perquè malgrat els primers deu quilòmetres són de pujada, no faran gaire malt a ningú…i ens esperaran deu més de baixada. Tot pujant per la moderna avinguda de Sant Esteve, travessarem carrers del Barri de Sant Miquel. Un dels més significatius el de Bartolomé Esteban Murillo (un no entén perquè no li van posar “carrer de Murillo” i prou, com és més conegut per tothom el famós pintor sevillà del segle XVII), i els de Comerç” i Foment”. Aviat, a la dreta de l’avinguda, ens trobarem, el monument a l’Onze de Setembre. I una mica més amunt, a l’esquerra, el carrer del Lliri. Un nom bonic i curiós, donat que en les nostres ciutats no abunden aquest tipus de noms de carrers, que acostumen a ser tots de polítics i guerrers. Monument a l’Onze de Setembre Passat el carrer del Lliri, i després de travessar el de Josep Umbert -un pròcer de la ciutat, amo d’una antiga i gran fàbrica de teixits- la via per on pugem canvia de nom i passa a ser l’Avinguda del Parc. Ens trobarem a la dreta l’estació d’autobusos, i tot seguit el Parc. A casa nostra, a qualsevol de les ciutats, i no diguem dels pobles, és molt freqüent que els carrers o places, siguin coneguts per la gent més pel nom popular que no pas per l’oficial. A Granollers també. Així, a l’esquerra del nostre camí, en front del Parc, a pocs metres, hi ha la Plaça de Josep Barangé -nom en honor un fabricant de sabons que fou alcalde de la població cinc vegades- que és coneguda com “la Plaça del Cony”. Perquè? Doncs perquè és una plaça d’aquelles que en diuen de disseny: del terra sorgeixen uns ferros que entren i surten del pla; una teulada té uns forats…i quan, recent inaugurada, la gent passava per davant, es feia la pregunta “Què cony és això”? El Parc Torras i Villà que tindrem a la dreta, el més antic de Granollers, duu el nom del que fou un alcalde de la ciutat a les primeries del segle passat, que també era un important fabricant de teixits. Juntament amb la Plaça de la Porxada, és l’espai urbà on se celebren més actes públics. Tampoc ningú l’anomena pel seu nom. Tothom el coneix pel Parque. I justament en acabar de passar per davant del parc -o parque si ho voleu- ens trobarem l’indicador del Km 1. Km 1 al 2 Seguirem en línia recta, però en aquest punt on comença el segon quilòmetre, canvia el nom de carrer. A partir d’aquí, l’avinguda del Parc passa a ser el carrer de Girona. Serà després de travessar el carrer d’Agustí Vinyamata, on hi veurem de reüll el bonic edifici del Casino de Granollers a l’esquerra, una entitat que va ser fundada a finals del segle XIX per la classe benestant de la ciutat. El lloc va ser freqüentat durant molts anys per gent assossegada que, curiosament, va deixar que la societat es fusionés a mitjans del XX amb el Club del Ritme, d’un altre tarannà. I no els ha anat malament; ho confirmen els 130 anys d’història, com llueix un rètol de la façana que indica que va ser fundat el 1880. Passat el Casino, a la dreta, paral·lel amb el de Girona per on pugem, hi ha un carrer, el de Tetuan, on anys enrere existia un camp d’handbol, una antiga pista descoberta que es va inaugurar el 1955, on hi jugava el BM Granollers. Avui, en aquesta mateixa ciutat, nosaltres estem practicant-ne una altra activitat. Però esportistes com som, no podrem deixar d’evocar, tot passant tan a prop del lloc, que en aquesta pista s’hi van jugar partits memorables de balonmano a 7, l’esport per excel·lència de la ciutat. (Balonmano era com es deia llavors pels imperatius que ja sabem i no cal recordar. El club es va fundar el 1944 per uns xicots del Frente de Juventudes, i es va dir, com així es diu, Club Balonmano Granollers). Un apunt: en els primers anys, el handbol es jugava amb 11 jugadors en un camp de futbol. El BM Granollers, un dels més importants clubs de Catalunya i de l’Estat, tot un referent d’aquest esport que en els anys seixanta i setanta no tenia rival, va començar així, jugant en el camp municipal de futbol. Un altre apunt: Granollers va ser, amb tots els honors, subseu de l’handbol dels Jocs Olímpics del 92. La designació oficial va ser anunciada en el 1987, precisament el mateix any que es va celebrar la primera Mitja. A tall d’anècdota, ara que estem passant a prop de l’antiga pista del carrer Tetuán, n’explico una que he trobat en el magnífic llibre “La Memòria d’un Segle” que parla de Granollers, del qual, juntament amb “l’Abans” de Francesc Sánchez i Mata, he extret moltes de les coses i fotografies d’aquesta sui generis fisonomia del recorregut de la mitja marató. Corria el mes d’abril de l’any 1958, i el BM Granollers havia de jugar un partit amb el Real Madrid, que llavors tenia secció d’handbol. Havia plogut molt, i en veure que la pista era una bassa abans de que comencés el partit, els madrilenys no van voler jugar i se’n van tornar a Madrid. En veure-ho, un nombrós grup d’aficionats van agafar escombres, i com varen poder, van retirar l’aigua i van eixugar la pista. L’àrbitre, a l’hora convinguda, va fer sonar el xiulet, i com que els únics jugadors presents eren els locals, el partit va ser guanyat pel BM Granollers sense jugar-lo. Diuen, no sé si és veritat, que des de llavors, el Real Madrid d’handbol va desaparèixer i mai més se’n ha parlat de la secció. Aficionats eixugant la pista del carrer Tetuán. Any 1958 Una mica més amunt, avançant pel carrer Girona, passarem a tocar un altre camp d’esports. En aquest cas el camp de futbol de l’Esport Granollers, també a la dreta. Tot i que no el veurem perquè ens ho taparan les cases de veïns, intuirem que hi és al darrere, per l’escletxa de l’edifici del Casal de l’Esport. I en passar, també rememorarem que aquest és un altre club històric de la ciutat, que aviat celebrarà el seu centenari. Es va fundar el 1913 per un grup d’obrers i un parell de senyors de casa bona, amb el nom de Granollers Foot-Ball Club. Inicialment no jugaven aquí. En aquest camp del carrer Girona hi van anar a parar el 1922, després de fer-ho en el terreny d’una fàbrica, i després de fer-se pols els genolls en una era enrajolada de les afores, que va ser el primer dels camps. Un reconeixement: els avatars del club han estat molts i actualment juguen en categoria regional preferent, però l’any 1955 van ser campions de la tercera divisió. També, en aquest camp de futbol del carrer Girona, a manca d’un lloc millor, va ser un terreny on es va practicar atletisme en els inicis d’aquest esport a Granollers. Uns associats de l’Agrupació Excursionista havien creat una secció específica d’atletisme l’any 1932, i el feien en un espai conegut com la Verneda d’en Fortuny, un indret de més amunt, entre Canovelles i Llerona, al terme de Les Franqueses (per on passarem dintre de poc). No es podien fer proves adequadament perquè la pista era molt petita, i els directius de l’Esport Club de Granollers els van cedir les seves instal·lacions, un espai dins d’un hort que hi havia en un lateral del camp de futbol, “l’Hort d’en Tòfol” en deien (en Tòfol era l’encarregat del manteniment de les instal·lacions). I entre “l’Hort” i el terreny del camp de futbol -quan l’equip no jugava, és clar- els atletes pioners granollerins van fer que l’atletisme comencés a conèixer-se a la ciutat. Va néixer així el que una mica més tard seria el Club Atlètic Granollers. Una cursa, amb dos atletes de l’Agrupació Excursionista de Granollers en primer terme, al camp de futbol del carrer Girona per on pugem. Any 1934 Seguirem pujant pel carrer Girona, i aviat trobarem, també a la dreta, un altre espai esportiu, el Pavelló del Club Bàsquet Granollers. També és una altra entitat històrica, fundada el 1932 amb el nom de Granollers Sport Club, amb no tanta afició com l’handbol però Déu ni do el que ha representat. La millor temporada la de 1982-1983, quan de la mà de Joan Creus, l’actual secretari tècnic del Barça de bàsquet, va classificar-se en tercer lloc a la Lliga espanyola. Per manca de quartos, el club va haver de renunciar a participar a l’ACB fa disset anys. Malgrat tot, és manté molt dignament en la Lliga EBA. Una observació: d’igual manera que l’atletisme, el primers passos del bàsquet a Granollers també es van fer al camp de futbol d’aquest carrer Girona. Un jove, de nom Francesc Lorenzo, que era un atleta de Barcelona i pujava sovint a Granollers, havia aprés quatre coses del bàsquet que es jugava a la ciutat comtal i va engrescar a uns amics que practicaven atletisme en aquest camp de l’Esport Club. No val dir que els taulers no eren de vidre: n’havien construït dos de fusta subjectats amb un pal i una base, que enretiraven del camp després de l’entrenament o el partit. I així es va començar. Estem parlant de 1932. Equip de bàsquet format per atletes que també practicaven atletisme al mateix camp de futbol. Any 1932. A la vista està, aquest tram del segon quilòmetre és paradigmàtic pel que fa a l’esport. Pel carrer Girona hi trobarem tres referents esportius de la ciutat: els de l’handbol, del futbol i del bàsquet, i per extensió, l’atletisme de pista. I per si en faltava un altre, ara l’atletisme popular amb la festa que suposa la mitja que estem corrent. Estan d’enhorabona els veïns del carrer de Girona, un carrer on, per cert, fa anys hi passava el tren. De fet, el tren passava, justament, pel mateix lloc pel qual passem nosaltres des que hem començat la cursa: avinguda de Sant Esteve, avinguda del Parc, i carrer de Girona, la qual cosa vol dir -permeteu-me l’obvietat- que si haguéssim corregut en la primera meitat del segle passat, els organitzadors haurien d’haver buscat un altre camí per anar a trobar el senyal del Km 2, que estarà a l’alçada del Pavelló del Club Bàsquet Granollers. Tren passant pel carrer de Girona, molt a prop del camp de futbol. Anys cinquanta. Km 2 al 3 Seguirem pel carrer de Girona amunt (amb petits trams plans s’ha de dir), passant el Racó del Magraner a l’esquerra, i aviat travessarem Les Franqueses. Ho farem per una zona nova, desprès d’enllaçar amb el carrer de Bonaventura Puig i Perucho, un notable pintor paisatgista del segle passat, amb moderns habitatges a cada costat del nostre camí. Arribarem a una rotonda, i un cop rodejada, enllaçarem pel carrer de Barcelona. A partir d’aquí, i durant uns sis quilòmetres, el carrer de Barcelona és també el camí de baixada que farem després d’arribar a La Garriga. La qual cosa vol dir que ens creuarem amb els corredors i corredores que ja tornen. Ara encara no; només faltaria…però alguns no trigarem gaire. En deixar la rotonda i avançar pel carrer de Barcelona, ens farà costat, durant una estona, a la nostra dreta, la vegetació de la llera de la Riera Carbonell, un afluent del riu Congost al qual també li diuen Riera del Corró. Més enllà, a dreta i esquerra, pujant en suau pujada, gairebé imperceptible, ens en faran les cases antigues, baixes; les modernes, no gaire altes; algun bonic xalet i algun magatzem de cereals, que ens farà recordar que a Les Franqueses, tot i cada vegada amb més industries, l’agricultura i la ramaderia hi és molt present. La industria, l’agricultura, la ramaderia… i l’esport. Precisament, a Les Franqueses, el córrer en té molta de presència. Ho demostra que en aquesta localitat que travessarem hi hagi un club d’atletisme anomenat a 4 el Km, format per atletes populars, alguns d’altíssim nivell. El club el van fundar set amics l’any 2006, en veure que al poble no n’hi havia cap d’atletisme. I des de llavors, a banda d’aconseguir diversos triomfs individuals i col·lectius en proves de fons, han vingut desenvolupant una feina extraordinària en favor del córrer. Logotip del club d’atletisme de Les Franqueses ”a4 el KM” Precisament, amb motiu d’aquesta mitja marató, aquest club, amb col·laboració de l’ajuntament del poble, va engegar fa uns mesos un programa per preparar als corredors i corredores que volguessin participar en la prova. S’hi van apuntar un munt , que avui, de ben segur, estaran fent-la. Els han entrenat uns atletes del club de manera altruista, en grups de migdia i vespre, una hora cada dos dies. Bona gent on n’hi hagi, aquests de l’a 4 el Km. En veurem algun d’ells vestint la samarreta negra i taronja de l’equip, a la capçalera de la cursa d’avui, segur. Continuant travessant Les Franqueses, el topònim del qual prové del fet que en la edat mitja, el monarca atorgava certs privilegis (franqueses) a determinats habitants, eximint-los dels tributs feudals, a canvi, ves a saber de què…passarem la plaça de l’Escorxador. Al fons de la plaça, a la nostra esquerra, hi ha l’Escola Municipal de Música (un edifici modernista que fou de l’escorxador) que duu el nom del músic Claudi Arimany. En Claudi Arimany, el flautista català de més prestigi, va néixer a Granollers l’any 1955 i actualment és veí de Llerona, el poblet d’una mica més amunt, pel mig del qual passarem d’aquí una estona. És un dels músics de casa nostra més reconeguts internacionalment. Actua sovint a Nova York, Berlin, Paris… Tot i així, el 29 de desembre de cada any, ofereix un concert en una petita església del terme, la de Santa Coloma de Marata, a la dreta de per on estem pujant. El granollerí Claudi Arimany dóna concerts en els més importants auditoris de tot el món. Tot seguit, passada la Plaça de L’Escorxador i després de creuar el carrer de la Serra, ens hem de trobar amb l’indicador del Km 3. Una curiositat: a la Plaça de l’Escorxador, a tocar d’on passem, hi ha una placa fixada al terra que indica el Km 3. També n’hi ha una al Km 1 i al 2. Corresponen exactament als punts quilomètrics de la prova, i des del 2007 els organitzadors n’estan posant una cada any. Duen, a sota del número, el nom d’un personatge que s’ha significat en la Mitja de Granollers per algun motiu rellevant, a qui, d’aquesta manera, li fan un reconeixement perenne. Bon detall, si senyor! Les de l’1 i el 2 pertanyen a dos empresaris que han ajudat al desenvolupament de la carrera des dels seus inicis. Aquesta del 3 a un dels fundadors de La Mitja, Francesc Palomino, exregidor dels ajuntaments de Granollers i Les Franqueses, que va morir fa sis anys. Moment de la col·locació de la placa del Km 3. Gener 2009 Km 3 al 4 Aquest tram de la cursa comença a ser obert. Cada vegada, fins arribar a La Garriga, ho serà més. Vull dir que la vista no se’ns aturarà per edificis, sinó que la podrem allargar, a banda i banda i al davant, fins ben lluny. Gaudirem lliurement del paisatge que ens ofereix l’indret, i potser ara, més que mai, entendrem i sintonitzarem amb el lema de la Mitja, “És quan corro que hi veig clar”, una afortunada expressió manllevada del poema de Joan Vicenç Foix i musicat per en Serrat que duu per títol “És quan dormo que hi veig clar” que -ens anirà bé recordar l’analogia en algun moment de la prova- acaba així: És quan dormo que hi veig clar Foll d’una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d’una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, –O la lluna que s’afina En morir carena enllà. És quan dormo que hi veig clar Foll d’una dolça metzina. Quan haguem fet gairebé la meitat del quilòmetre, veurem a l’esquerra una bonica estació de tren de color grana. Serà difícil, per més que avui estem de festa grossa, que molts dels que estem corrent no recordem, en passar per davant de l’Estació de Les Franqueses, que l’any 1979 es va produir un terrible accident de tren aquí mateix, un dels més greus que hi hagi hagut mai a Catalunya, en el qual van morir 19 persones. Resumint-ho, els diaris de l’endemà ho explicaven així: “Una unidad de la Renfe se queda sin frenos en San Martí de Centellas y el maquinista hace bajar el pasaje. El maquinista y el interventor continúan el viaje hasta el Figaró y el tren queda estacionado en una vía desviada. Bajan los dos para comunicarlo al puesto de mando. Minutos más tarde, el tren, completamente vacio y sin control, pasa sorprendentemente por La Garriga a toda velocidad. Se corta la electricidad de la línea y se hace lo posible para desviar el convoy a una vía muerta para cuando llegue a Las Franquesas. Pero la alta velocidad a la que iba hizo que volviera a la vía general y chocara contra otro tren que había salido de Barcelona con destino Ripoll”. No sé si existeix alguna placa en l’edifici que ho rememori. El que sí hi figura, i ho veurem en apropar-nos, és l’antic rètol de l’estació en un dels costats de la façana de ponent, un conjunt de rajoles de ceràmica on es llegeix “Las Franquesas Corro de Vall – Llerona – Marata”. Castellanitzar-ho tot era el que tocava en una època! Resulta fins i tot divertida la traducció de Corró d’Avall; i és d’agrair que en lloc de “de Abajo” posessin “de Vall”, malgrat que no es deuria saber pas el què volia dir. Rètol conservat de l’antiga estació de Les Franqueses Si, en passar per davant de l’estació, hi ha alguna bandera blaugrana, que ningú s’estranyi. L’edifici també té un ús curiós, és la seu de la Penya Barcelonista Les Franqueses del Vallès. I pel carrer de Barcelona amunt, una mica més enllà de l’estació, ens trobarem La Viki. No és un monument, ni una escultura, ni un edifici com els que estem descrivint; La Viki és una senyora de carn i ossos -veïna de Les Franqueses-, que cada any se la veu animant a tothom. És tota una institució i un element indispensable de La Mitja. No hi falta mai, faci fred, plogui o nevi, ella està allí -la veurem segur, esgargamellant-se – disfressada de iogurt Danone, de Tina Turner o de nadó…, donant ànims a tots els corredors i corredores i dient-los-hi alguna cosa. La Viki de Les Franqueses Fa un parell d’anys, els de l’a 4 el Km li van fer una entrevista a La Viky que van publicar a la seva web, on explicava un munt d’anècdotes que li han passat a la bona senyora al llarg del temps. En transcric una: “…Aquell any feia molt de fred i vaig pensar què faria per animar a la gent i escalfar-los. Vaig entrar a casa i em vaig posar els sostenidors que tenia que ensenyaven més… I aleshores cada cop que passava un grup de corredors, jo agafava el jersei i me l’aixecava i tots contents. Però va passar un senyor i a l’aixecar-me el jersei es para i se m’agafa a la pitrera. “Ei, para el carro! – li vaig dir – os dije hermanos pero no primos. Tira avall, vinga!”. Però l’home estava allà aferrat i perquè me’l van treure que sinó encara el tindria aqu텔 Aleshores vaig pensar que potser que millor que m’ho rumiés, que encara passaria alguna cosa, però encara quedaven molts per baixar i em vaig quedar fins el final. “ Seguirem avançant pel carrer de Barcelona, i en fer-ho, potser ens preguntarem perquè es diu així. No ho sé del cert i no ho he pogut indagar. Probablement és en record de que en el segle XIV, alguns pobles, com aquest on estem ara, “…en incorporar-se a la Corona passaren a gaudir del privilegi de ser un carrer de Barcelona”.Tant és així, que l’escut de Les Franqueses duu una part de l’escut de la ciutat comtal. (A casa nostra ens agrada mantenir la memòria històrica. Ho dic perquè aquesta distinció va quedar abolida el malaurat 1714, quan el Decret de Nova Planta de Felip V ens va deixar esquilats). Creuarem el Corró d’Avall, que fou el nucli principal de Les Franqueses fa segles. Una llegenda explica que l’any 1025, el compte de Barcelona Berenguer Ramon I, a qui anomenaven el corbat, va donar privilegis als pobladors del territori perquè els habitants del Corró d’Avall van atendre molt bé a la seva tercera dona quan va trencar aigües mentre viatjava i s’havia aturat en passar pel poble. Va ser atesa en el part de l’infant Guillem I d’Osona amb tanta aplicació, que el compte, agraït, va atorgar-los-hi -quina sort!- el reconeixement del dret sobre els seus propis béns i propietats. A propòsit, una anècdota. El 13 de Juny de 1952, en Franco va passar pel mig de Granollers amb la seva dona i no s’hi va aturar. Anava a Sant Celoni a inaugurar una fàbrica de fibres tèxtils, i malgrat la gent estava al carrer per veure’l i li tenien preparada una recepció (hom s’imagina l’escena memorable de “Bienvenido Mister Marshall”), va passar de llarg. Nosaltres tampoc ens aturarem en passar pel Corró d’Avall. En arribar a l’alçada del carrer de Joan Maragall ens trobarem l’indicador del Km 4 i seguirem amunt. Per cert, no se sap exactament (o jo no he pogut saber-ho) d’on ve el topònim de “Corró”. (D’Avall és fàcil, especialment perquè hi ha un petit nucli a la dreta que és el seu antònim “d’Amunt”, i la situació dels dos fan referència al curs de la riera de l’indret). Es diu si li van posar “Corró” degut a la forma corba que configurava la població anys enllà, però hi ha moltes versions. No ens hi encaparrarem i seguirem, com deia, amunt. Km 4 al 5 Continuant la pujada (pujadeta, millor), aviat albirarem la cúpula de l’Ajuntament de Les Franqueses. Pel carrer de Barcelona (o carretera de Ribes, com li diuen els autòctons, o la nacional 152, com li diuen els de Barcelona), que és paral·lel al del que té l’entrada del consistori, hauríem de passar per darrere de l’edifici -del bonic edifici cal dir- però he llegit en El 9 que enguany hauran fet unes obres de manera que puguem passar per davant. Bona pensada. És un valuós edifici modernista de 1912, obra d’Albert Joan i Torner, un arquitecte que també va dissenyar les escoles annexes, i l’escorxador (l’actual Escola de Música que hem vist abans de reüll), i alguns reconeguts edificis de Barcelona. Els que hi entenen diuen que la construcció té una arquitectura integradora (ja sabeu que als crítics d’art costa d’entendre). El que sí és cert és que l’Ajuntament de Les Franqueses és bo de veure, i és molt apreciat perquè predominen les formes corbes sobre les rectes, una característica representativa del modernisme. Coses de l’època, les escoles estaven dividides: la de les nenes a l’esquerra de l’Ajuntament, i la dels nens a la dreta. Ho indica clarament uns rètols en castellà que es conserven a les façanes. Una altra curiositat: els dos cossos que limiten l’edifici eren els habitatges dels mestres. Ajuntament i antigues escoles de Les Franqueses. Edifici modernista de 1912 A la plaça de l’Ajuntament, en un costat de davant de l’edifici, a dalt d’un petit mur, hi ha unes escultures modernes una mica estranyes: un bou, un home que l’empeny, uns nans…No m’hi fan mal, però resulten estranyes. Anirem allunyant-nos del nucli més habitat de Les Franqueses i, de nou, ens envoltaran camps de conreu. No serà un miratge. Una meravella per als de Can Fanga, que aviat no sabrem distingir un pardal d’una gallina. “Es quan corro que hi veig clar”, què voleu que us digui! I en mig d’aquest panorama trobarem el rètol del Km 5, que tots i que estem començant com aquell que diu, ja és un número que ens farà certa patxoca. Km 5 al 6 Seguint per la carretera de Ribes, poc després de passar el Km 5, hi ha un trencall, a la dreta, que té un nom molt misteriós: “Camí del Turó de les Mentides”. Desxifrem l’enigma: el camí condueix al Puig Salomó, però sempre se li ha dit d’aquella manera. Sembla que en el segle XIV, els habitants del terme van rebre el privilegi de ser tractats en igualtat als de Barcelona. Se’ls hi va comunicar la bona nova en el Puig Salomó, la lloma més alta de l’entorn, que era també el lloc on es reunien els membres del consistori de l’època per prendre acords. Ves a saber perquè, la veu popular va batejar-lo, des d’aquell dia, com el “Turó de les Mentides”. La vida és com és, plena de rialles, però també de plors: malgrat estarem de festa gran, passat el trencall del “Camí”, a l’esquerra de la carretera, hi ha una font que recorda una tragèdia que ens afecta molt directament. Tot i que dintre de poc ens donaran aigua en un avituallament, alguns hi beurem un glop. Ens semblarà que fem un petit homenatge a un malaguanyat atleta de Montmeló, Albert Sánchez, que va perdre la vida justament aquí, l’any 2002, corrent la cursa, quan baixava de La Garriga. El brollador, al qual li van posar el nom de La Font dels Esportistes, i un arbre que va ser plantat al costat, honoren la seva memòria. La Font dels Esportistes En aquest tram hi veurem, com al final de l’anterior quilòmetre, bastants camps. Taulers verds d’alfals, d’ordi, blat o civada ens faran costat, i ens semblarà que estan posats aquí per relaxar-nos i fer-nos més plaent la pujada (que tot sigui dit, no matarà a ningú). Cal destacar també que, a mesura que ens anem apropant a La Garriga, tindrem en front nostre, on ens arribi la vista, el massís del Montseny. És a dir que el trajecte és, com es diu ara, una passada. El Montseny és un lloc molt popular per als muntanyencs primerencs, i fins i tot per als poc avesats a la muntanya com el que subscriu. Al Montseny hi he anat d’excursió alguna vegada. Recordo que fa anys havia corregut pels seus vessants en una cursa de 30 kms amb sortida i arribada a Sant Celoni, però la muntanya no és el meu fort. Confesso que una de les poques vegades -afortunadament- que m’he lesionat, no ha estat corrent sinó pujant a peu al Turó de l’Home. Admiro als corredors, cada vegada més nombrosos, que corren curses de muntanya. Jo, poruc, només m’hi acosto per contemplar-la i admirar-la, si pot ser de lluny, com ara. Aviat trobarem Llerona en el nostre camí. Aquí -sobre tot que ningú ho passi per alt- ens avituallaran. Uns voluntaris -mai no sabem agrair prou el que fan aquests altruistes nois i noies per nosaltres a les curses- en oferiran aigua. Llerona és també un altre poble que ve d’antic. Diuen que dels ibers. Ho confirmen les monedes de bonze trobades amb el mot “Lauro”, que sembla ser l’origen etimològic del nom de la població. A la ibèrica “Lauro”, els romans li van afegir “ona” i l’anomenaven “Laurona”; amb el temps va evolucionar a “Llarona” fins convertir-se amb Llerona. Rodejarem una rotonda i seguirem per la carretera de Ribes. No ens sorprengui si en aquest punt hi veiem gent amb espelmes i flors a la mà. No són per saludar el nostre pas. Són per dur-les a una imatge de la verge de Fàtima que hi ha en una capelleta, al peu de la carretera de l’Ametlla, a cent metres de la rotonda. A la mare de Déu de Fàtima li tenen molta devoció els de la comarca, la qual cosa explica que sempre hi hagin fidels que si arribin -fins i tot alguns a diari- per demanar-li o agrair-li alguna cosa. Tants hi van, que fins i tot, l’ajuntament hi va construir fa uns anys una zona d’aparcament justament al davant. Capelleta de la Mare de Déu de Fàtima a Llerona. No se sap sí, passant tan a prop de la capelleta, algun corredor o corredora s’hi acostarà un moment per demanar-li forces a la verge per acabar la cursa fent marca personal. Si ho fa, que ho faci en nom de tots que li agrairem. A aquest lloc també hi van molt els atletes locals, en aquest cas no per fer cap pregaria (crec), sinó per entrenar pujades (bona pujada) des de just davant de la capella fins la rotonda per on passem. I passada la rotonda, precisament, on hi ha un antic carro al mig en referència a l’activitat agrària del lloc, tot seguit ens trobarem l’indicador del Km 6. Km 6 al 7 Avançant, cada vegada tindrem més a prop el Montseny, una muntanya que ha estat glossada per molts poetes, un d’ells Jacint Verdaguer. No ens en podrem estar, en veure la serra, que ens vingui a la memòria alguns dels poemes. No de mossèn Cinto, que eren una mica massa místics i ara no és hora, sinó un altre també d’un religiós, Pere Ribot, un catalanista resistent en època de Franco, que el bisbat va exiliar a Riells del Montseny, per a que no fes soroll. L’he extret del blog “Muntanya.net” (no diu qui és l’autor), del qual em permeto copiar-lo, juntament amb una glossa resumida de la seva figura: “Rector des de 1941 fins a la seva mort de la parròquia de Riells del Montseny, Pere Ribot va fer d’aquest poblet un fogar de catalanisme i poesia en els anys durs del franquisme. Poeta important, va captar com a pocs la màgia, el misteri i la grandesa del Montseny, dels seus boscos de faigs tardorencs, dels seus conreus, dels seus cims, camins i rieres. L’AIRE DEL MONTSENY He trobat el meu terreny i la meva llibertat: la muntanya, l’aigua, el prat, l’aire, l’aire del Montseny. Cada timba, cada greny, misteri de soledat: el parell, l’home, el ramat, l’aire, l’aire del Montseny. Tot és pur, dolç i ferreny i fort com l’eternitat: silenci, pau i combat, l’aire, l’aire del Montseny El Montseny Des que hem deixat Granollers haurem tingut la via del tren al nostre costat, a l’esquerra, molt visible en alguns trams. La línia passa a l’altra banda per damunt nostre, que ho fem per un túnel de la carretera, a l’alçada del Km 7. Km 7 al 8 Llerona és un terme que té un bon nombre de masies antigues. I al voltant dels darrers dos quilòmetres n’hi ha unes quantes. No les veurem perquè estan una mica allunyades de la carretera per on passem, i és una llàstima perquè tenen molt valor. Just abans del túnel, a la dreta, un trencall condueix a una de les més apreciades, Can Guilla. Existeix un document del segle XIII que en parla, i sembla ser que va ser edificada sobre una vil·la romana. Reformada el XIX, actualment és una casa rural. Un altre atractiu que té el lloc són els curiosos arbres que hi ha molt a prop del mas. Una alzina és mil·lenària (una datació li atorga 2.000 anys), i un pi, enorme, de tres pisos d’alçada, té tres troncs que surten de la mateixa soca. No en debades li diuen -com el seu homònim del Berguedà, símbol de la unitat nacional dels Països Catalans- “El Pi de les Tres Branques”. A aquestes alçades de la prova, alguns no trigaran gaire en creuar-se amb els que ja baixen havent passat per La Garriga. No trigaran (trigarem) gaire: un servidor recorda que un any que corria en Gebresealasie (o com es digui), me’l vaig creuar abans del túnel. Jo en duia set, i ell catorze. Com sigui, el creuar-nos amb els atletes en una cursa és una cosa que agrada a la majoria dels que correm. Et permet saludar als amics que van davant teu i animar-los. Depenent de com van d’esperitats, ells responen, i aquesta mena de comunió ens ajuda a tots. També permet saludar als que van darrere teu. Però en aquest cas, una recomanació als novells: l’experiència em diu que no s’ha de fer amb massa efusió, com donant a entendre que estàs molt content perquè l’has passat i vas per davant d’ell. A més a més que és una manca d’educació esportiva, t’exposes a que tingui un bon final. Ja m’enteneu. Ja ho deien, “Pocs seran els escollits…” Després d’aquest suggeriment en clau d’humor, tornem a lo nostre: Una altra masia de Llerona és la de Can Santa Digna. Passarem a tocar-la a la sortida del túnel, a l’esquerra (veurem un curt camí per arribar-hi). No ens la deixaran veure uns arbres, però diuen que és molt interessant. L’edifici és del segle XV, i té una capella annexa de XII que conté un antic retaule. Com que és un indret on s’han fet excavacions arqueològiques sovint, no és d’estranyar que a la façana de la masia hi hagi encastades unes carotes romanes trobades fa molts anys. Hem de tornar, un altre dia, per aquests llocs que passem avui…sense presses, però. El Montseny, cada cop més diàfan, se’ns mostrarà davant nostre en aquest tram. Quin goig de cursa! Es pot dir que ni tan sols notarem la pujada, encisats com estarem pel paisatge, obert ara a tots els vents. I arribarem al terme de La Garriga en trobar una rotonda. La passarem, i tot seguit trobarem el Km 8. Km 8 al 9 Pocs metres després de passar el senyal del km 8, si mirem a la dreta, veurem un jaciment arqueològic. Es tracta de la vil·la romana de Can Terrers, un assentament romà que tenia termes, considerada una de les restes romanes més valuoses de Catalunya, a l’alçada de les que hi ha a Empúries. Com tothom sap, una vil·la romana era una edificació amb dependències per als propietaris (en deien la pars urbana), i dependències per als esclaus i els elements agraris (pars rural). Els experts han determinat que el que veurem al peu de la carretera són uns vestigis del que era una d’aquelles grans explotacions agràries on produïen i comerciaven oli i vi. Es considera que es va començar a habitar al segle I aC i que va gaudir de molta prosperitat durant set-cents anys. Actualment, l’entorn de les ruïnes, envoltades de boscos i terres de pastures i de conreu, ofereix un aspecte no gaire diferent del que devia tenir a l’època romana. En passar per davant, no ens costarà gens imaginar-nos els esclaus treballant el camp aquí mateix, o els carros transportant àmfores plenes d’oli per la mateixa via on estem corrent nosaltres ara. Restes de l’edifici dels banys de la vil·la romana de La Garriga Seguirem per la carretera de Ribes. Però molt aviat la deixarem per agafar el carrer del Passeig, que és l’eix de la població, a la dreta d’una altra rotonda. Aquest carrer és bonic de veritat. Constitueix el darrer esforç pel que fa a la nostra pujada, però és molt agradable. Pels arbres i jardins, i perquè conserva bastants cases modernistes, una singular característica de La Garriga. No és casualitat que el modernisme hi sigui molt present a La Garriga. Tot i que en el passat era un poble de pagès, amb el temps va passar a ser important el comerç i la seva industria, reconeguda pel tèxtil i el moble, i molt apreciat per les seves termes. A finals del XIX es va posar de moda, i la burguesía catalana va escollir la població com a lloc d’estiueig per “prendre les aigües”. S’omplia de forasters, i els que podien s’hi feien una casa, a quina millor, encarregada als arquitectes modernistes que destacaven. En veurem més d’una (en aquest mateix Passeig n’hi ha unes quantes, algunes obra de l’arquitecte Raspall) tot creuant la població pel mig. Els historiadors diuen que els romans, que d’això de les aigües termals en sabien un munt, s’hi van establir en dues ocasions, en el segle I aC i en el IV dC. També diuen que se’n va anar, o els van fer fora els invasors, i el lloc va restar abandonat. Però en el segle IX va començar ha repoblar-se de nou mitjançant algunes masies aïllades. Va contruir-se alguna ermita, la primera la de Santa Maria del Camí, i poc a poc s’hi van anar instal·lant habitants. En l’Edat Mitjana la població va experimentar un creixement, tot i que no es va consolidar fins que a mitjans del XIV es van construir uns banys d’aigües termals, una altre tret característic de La Garriga. Després de creuar el carrer de Guifrè, un nom en honor de Guifrè el Pilós, aquell comte que va dissenyar les quatre barres, de qui es diu, tot i que sense certesa, que va prendre les aigües a La Garriga (la seva filla Xixiliona sembla més segur), arribarem al Km 9. Passeig de La Garriga Km 9 al 10 El Passeig per un pugem i els carrers per on passarem més tard, és la síntesi històrica de la població. El Passeig, en bona mesura, a més a més, amb especial referència pel que fa a la malaurada època de la guerra civil. (La Garriga fou una de les poblacions catalanes més bombardejades per l’aviació franquista). Una mica més amunt del Km 9, a ma dreta, hi veurem el Teatre de la Garriga, que durant la contesa va servir d’hospital. En front, Ca l’Escofet, una torre que fou d’un ajudant de Companys. Una mica més avall, la casa Joan Condal en el número 36, una casa senyorial on, ningú ho diria, les noies del poble hi cosien roba per als soldats republicans. També, pel Passeig, passarem per davant de cases i torres que ens permetrà transportar-nos a la millor època del famós estiueig de La Garriga de les classes altes. A dalt de tot, especialment, on quatre d’elles, obra d’en Manuel Joaquim Raspall, les va fer cadascuna d’un color diferent predominant. La Casa Barbey, de color rosa; la Torre Iris, groga; la Bombonera, verda; i la Casa Barraquer, blava. El conjunt és conegut com l’Illa Raspall, i ha estat considerat un Bé Cultural d’Interés Nacional. Un apunt: Manuel Joaquim Raspall va ser notabilíssim arquitecte de l’anomenada segona generació modernista, deixeble d’en Domenech i Montaner, que entre moltes obres per tot Catalunya va fer El Molino de Barcelona, Una curiositat: la casa Barbey, que va ser segona residència d’un industrial i polític, està plena d’elements catalanistes: a l’exterior un Sant Jordi i un escut de Catalunya. Durant la guerra, el Sant Jordi va ser tapiat per evitar malts rotllos dels anticlericals. En acabar la guerra es va destapar, però llavors es va tapiar l’escut, per tal d’evitar que els feixistes no se’l carreguessin. Rellotge de sol de la Casa Barbey de La Garriga Agafarem el carrer de Nostra Senyora de la Salut. Mirarem de reüll la Torre Iris (la groga) i la casa Barbey (la rosa) a la nostra esquerra, i passant per la Plaça del Silenci (a quatre passes de l’Escola de Música, curiosament), anirem a la Plaça d’Oliveres i ens trobarem el Km 10. Km 10 a l’11 Acabarem de pujar enllaçant amb el Passeig del Til·lers per anar a trobar la Plaça de l’Església. L’església de Sant Esteve que hi ha a la plaça la veurem en girar per anar a buscar el carrer del Centre per baixar. És una obra de grans proporcions, amb una portalada barroca al cap de munt d’una escalinata per entrar al temple. Els experts diuen que el campanar no és gaire afortunat. Li falta esveltesa, afirmen, però que la façana és molt solemne i de gran efecte. A l’esquerra de l’església hi veurem l’edifici de l’Ajuntament, el qual, fent obres aquest estiu, ha trobat restes arqueològiques d’habitatges del segle XVII o XVIII en el subsòl de la plaça. El terra del carrer del Centre i la seva prolongació, carrer dels Banys, és de llambordes en un tram. No sobresurten gaire, però hi són. Boniques de veure, excepte per a nosaltres, no cal dir-ho. De d’ara, es pot dir que, fins l’arribada, tot serà baixada. Anant cap avall, doncs, travessarem els carrers del centre de la vila, Samalús el primer de l’esquerra (que és el nom d’un poble del costat) – de la Doma a la dreta (que és el nom d’un conjunt romànic-gòtic de les afores), passarem per davant de l’Hotel Termes La Garriga, d’estil noucentista, que ens diu el que ja sabem: La Garriga és una estació termal per antonomàsia. L’hotel, que actualment és un establiment de quatre estrelles, va començar a funcionar l’any 1874 amb el nom de Banys Martí. A pocs metres, baixant, trobarem la placeta de Sant Isabel, on, a la dreta, fent xamfrà am el carrer per on baixem, hi ha un edifici medieval on es creu que va estar allotjat l’any 1400 el rei Martí I l’Humà i la seva esposa, per tal de millorar la salut mitjançant els banys d’aigües termals de la localitat. Can Raspall. Antiga hostatgeria a la Placeta de Santa Isabel Més avall ens trobarem, a l’esquerra, el Balneari Blancafort, un altre esplèndid edifici noucentista on promocionen els banys termals des de la seva inauguració en el 1840. El van posar en marxa uns pagesos (emprenedors com diríem ara), i des de sempre, el balneari va esser un lloc de prestigi, on s’allotjaven personalitats de la vida social i cultural de Barcelona per prendre banys d’aigües calentes. Hi van fer estades, Jacint Verdaguer, Santiago Russinyol, Francesc Cambó, Francesc Macià… Que aquest balneari és un establiment luxós no s’ha de tenir cap dubte. Només cal fer una ullada al que ofereixen. Entre altres coses, la possibilitat de banyar-te a la “Banyera del Sultà”. I/o que et facin el que en diuen un “Massatge del Sultà amb fruites i iogurt”. Si algú, després de la prova, vol recuperar-se de l’esforç, ja ho sap: està a uns nou quilòmetres de l’arribada. Banyera del Sultà al Balneari Blancafort. Quan algú pensa amb La Garriga, pensa, entre altres coses, amb l’aigua termal. Al llarg de més de cent anys, el desenvolupament de la població ha girat a l’entorn d’aquesta peculiaritat. Unes aigües que per la seva temperatura són, segons afirmen, de les més calentes de casa nostra. Tirarem avall pel carrer dels Banys -és pot dir el carrer gran; un nom de carrer que no deixa dubtes de l’importància que han tingut i tenen els banys termals per a La Garriga – i passarem per davant d’una altra casa modernista, Can Vila, construïda per en Raspall al número 78, a la dreta del carrer. (No és l’única d’aquest arquitecte que té el carrer). I a l’alçada del de Roselló, hi haurà l’indicador del Km 11 i ens donaran aigua per avituallar-nos. No cal patir, no serà termal. Km 11 al 12 En arribar al final del carrer dels Banys enllaçarem amb la carretera de Ribes per fer-ne un petit tros i anar a buscar l’Avinguda de la Generalitat, on girarem per agafar-la a la dreta. L’avinguda és una via ampla i moderna, amb torretes i cases adossades al principi, i empreses industrials més endavant. Passarem a tocar la Masia de Ca n’Illa, un mas d’una finca del segle XV que es va convertir en una casa senyorial, i ara, com tants altres, s’han posat al dia i es dediquen a celebrar casaments i batejos. Quan trobem el carrer de la Priora Xixilona -un nom curiós, ningú no ho pot negar-, deixarem l’avinguda i l’agafarem a l’esquerra per fer-lo fins el carrer de Ca n’Illa. No sé si pot agradar a tothom saber alguna cosa dels noms dels carrers per on correm; no únicament del que hi ha o hi havia. A mi sí. Ho esbrino perquè crec que és bo saber-ho. Gairebé sempre tenen a veure amb el lloc on trepitgem. Així, per exemple, el que haurem agafat està posat en honor de Xixilona (hi ha qui diu que es deia Cixilona, i qui diu Quíxol), la filla de Guifré el Pilós que va ser abadessa. Va morir el segle IX i està enterrada a l’ermita de Santa Maria del Camí a quatre passes d’on estem. I en vida, sembla ser que li agradava freqüentar la vil·la romana de Can Terrers, també molt a prop com sabem, on li deixaven prendre banys termals. A propòsit dels banys termals, una peculiaritat de La Garriga de la qual fa estona que en parlem, em ve de gust explicar el que he llegit sobre els banys a Can Terrers en l’època romana. Ho he trobat en un treball aparegut en la web de l’Institut Vil·la Romana, un centre educatiu de La Garriga que està, precisament, a tocar d’on estem corrent aquest quilòmetre. “El bany era un ritual. Solia començar al vestidor. S’asseien , es desvestien, feien algun exercici de gimnàs, guardaven la roba en una mena de prestatges, i a la piscina central (pedilouve) s’hi rentaven els peus per no embrutar les altres banyeres. Del vestidor passaven a la banyera tèbia (tepidarium), on prenien el primer bany i la temperatura corporal augmentava. També es netejaven la pell, s’untaven amb oli (no utilitzaven sabó) i es feien algun massatge. De la banyera d’aigua tèbia es passava a la sala d’aigua calenta (caldarium), on hi havia una banyera d’aigua calenta que arribava fins a uns 40º, i una pica d’aigua freda per refrescar-se. Després anaven a una altra sala, la sauna, on prenien un bany de vapor (sudatorium) Tot el ritual del bany s’acabava banyant-se amb aigua freda al frigidarium. Amb l’aigua freda es tancaven els porus de la pell (que s’havien obert i netejat a les altres sales).” Frigidarium de la Vil·la romana de Can Terrers Pel carrer de Xixilona arribarem al de Ca n’Illa, i per aquest al de Pompeu Fabra, tots ells en el polígon industrial del poble. I abans d’acabar el darrer, el nom del qual està posat en honor del famós lingüista català, trobarem el senyal del Km 12 Km 12 al 13 Tot seguit girarem per l’Avinguda de Jacint Verdaguer i la farem tota fins arribar a una rotonda que ja coneixem d’abans, quan ens hem desviat per pujar pel carrer del Passeig i entrar a la població. Ara anirem sortint de La Garriga per aquesta avinguda que honora a un dels poetes més importants de Catalunya. El carrer és pla, d’uns cinc-cents metres, jo diria el tram més pla de tot el recorregut de la cursa. Ja se sap, la mitja de Granollers és un pujar i un baixar. Alguns diuen, per cert, que la mitja de Granollers és ideal per córrer més ràpid la seva segona meitat que la primera. Ja ho veurem. Potser sí per alguns. No per a tothom. A propòsit, i ja que parlem de la cursa que estem corrent, potser en algun moment de la prova ens preguntarem com és que ha crescut tant, fins al punt que si no t’espaviles en inscriure’t aviat, et quedes sense dorsal. Un servidor, que l’ha corregut varies vegades -la que es va celebrar l’any 1987 en fer-se per primer cop, una d’elles-, no té una resposta clara. Segurament, una de les raons ha estat que aquesta prova va néixer amb un segell de qualitat; de denominació d’origen en diríem ara. Des del primer dia, tots els que d’una manera o altra formem part del món popular del córrer, hem convingut que la Mitja de Granollers és, amb diferència, la millor organitzada de quantes es fan a Catalunya (i no sé si de l’Estat, però em sembla que sí). Ara estarem passant encara per una zona monòtona com és la zona industrial. En arribar a la rotonda, al final de l’Avinguda Jacint Verdaguer, trobarem la carretera de Ribes de nou i l’enfilarem cap avall, a la dreta. I en un no res, arribarem a l’indicador del Km 13. Km 13 al 18 La fisonomia del recorregut d’aquests quilòmetres per anar a buscar Granollers, és la mateixa que hem fet entre el 3 i el 8. Abans de pujada i ara de baixada, i el que subscriu no hi afegeix res més, no tant per no avorrir, que també, sinó perquè no té més elements que reflectir. Km 18 al 19 Haurem estat baixant des de La Garriga per la carretera de Ribes (baixant i fent un tobogan a Llerona), i ara estarem a punt d’entrar a Granollers. Passarem la rotonda del carrer del Pont (la mateixa on ens hem desviat abans des del carrer de Girona per tirar cap a munt), un pont per sota del qual transcorre la riera Carbonell, i exactament en acabar la rotonda, a l’esquerra, veurem Can Monic, una magnífica torre del segle XVII que ara, restaurada, és una residència geriàtrica. Enfilarem el carrer Primer Marquès de les Franqueses cap avall, tot entrant a Granollers. A la dreta, poc després, hi veurem una obra de l’arquitecte Raspall (a qui ja coneixem d’abans). Un conjunt de 12 habitatges unifamiliars de planta baixa que va realitzar el 1923 amb algun element modernista com la forja o el totxo, conegut com les cases de Jaume Corbera “Can Monic”, construïdes per obtenir fons per l’hospital-asil de Granollers. Cases de Jaume Corbera “ Can Monic”. El Primer Marquès de les Franqueses que dóna nom al carrer per on baixem era Joan Sanpera i Torras. Va néixer a Corró d’Avall el 1840 i se’n va anar a Barcelona sense un duro. Va convertir-se en importador de sucre, cacau i rom i es va fer d’or. Va fer calerons i el bon home es va portar: va costejar l’ajuntament de les Franqueses (aquell tan bonic que hem vist en pujar), les escoles, els jutjats, l’escorxador, la parròquia de Llerona, i no sé quants edificis més… i es clar, el rei Alfons XIII el va fer marquès l’any 1913. Seguirem avall, i a l’alçada de la Travessia del Lledoner (estem al barri del Lledoner) , ens estarà esperant el senyal del Km 19. Km 19 al 20 En creuar la Travessia del Lledoner, el carrer per on baixem canvia de nom. A partir d’ara és diu Avinguda de Joan Prim. El senyor Prim també va ser marquès (i comte i vescomte i Grande de Espanya), tot i que d’un tarannà, segons se sap, bastant diferent al de l’altruista del de Les Franqueses. El personatge que s’honora -molt honorat arreu de casa nostra, estranyament -, va ser un militar que era brigadier i el van ascendir a general per bombardejar la ciutat de Barcelona l’any 1843 durant vuitanta dies des de Montjuïc, “per a pacificar els ciutadans”. No ens hi encaparrem ni ens posem de mal cafè. Ens queden dos quilòmetres per acabar i estem fent-ho en un carrer que té arbres a cada costat, està ple d’història, i fa baixada. Què més volem? Passarem la Plaça de Jacint Verdaguer, a la nostra dreta, altrament anomenada Plaça de la Muntanya. (Se li diu “de la Muntanya” perquè antigament hi havia un turonet. Sembla ser que havia estat originat per l’acumulació de les terres que provenien de les aigües que baixaven de la serra de Llevant o d’un torrent proper). La plaça és una de les més concorregudes de Granollers. Ens anirà bé perquè en veure’ns, la gent aplaudirà el nostre pas. És sabut que en una cursa s’aplaudeix molt als primers…però sobre tot als últims A l’esquerra, abans d’arribar al carrer Torras i Bages, hi veurem la Casa Ganduxer, un valuós habitatge modernista. No tant bonic, per al meu gust, com un altre que trobarem una mica més avall, fent cantonada amb Torras i Bages, també modernista, la Casa Blanxart. El va construir el 1912 l’arquitecte Jeroni Martorell per a Miquel Blanxart i Estapé, un alcalde de Granollers, amb vistosos esgrafiats florals de colors a les façanes. Bo de mirar. El que més destaca, és la figura femenina, coneguda com la Dona de Pedra. A no ser que estiguem molt baldats i no puguem aixecar els ulls del terra -que no ho crec- , val la pena mirar mentre passem pel costat, insisteixo. La Dona de Pedra de la Casa Blanxart El diari El 9 NOU duia un article no fa gaire sobre la Dona de Pedra, referint-se a una llegenda explicada per la narradora Maria Manau davant del Museu, que em permeto resumir perquè em sembla interessant: “El nen de can Blanxart decideix fer campana a l’escola i anar a banyar-se al riu Congost. Es treu la roba i quan surt de l’aigua no la troba. Torna a casa seva i el seu pare el renya. El nen torna al riu i comença a plorar tan desesperat que aconsegueix fer aparèixer quatre dones d’aigua de dins del riu que li tornen la roba. El pare va a conèixer-les al riu i en queda tan meravellat que decideix construir un petit palau amb un estany per tal que es puguin banyar. Un dia de molta calor, l’estany queda sec. El pare i el fill s’obliden d’omplir-lo i les dones d’aigua es converteixen en dones de pedra. Pare i fill ploren, i elles es tornen a convertir en dones d’aigua i comencen a desaparèixer. En veure que s’esvaeixen, tots dos deixen de plorar, i la darrera, rossa, queda per sempre al portal de Can Blanxart, com una dona pedra”. Seguirem baixant, i ara, a l’esquerra, trobarem la Plaça de Lluís Perpinyà. Aquest és el seu nom oficial, en honor d’un tenor líric, però se la coneix per un altre més popular, que és com tothom li diu, la Plaça dels Porcs. La raó és senzilla: antigament, era el lloc on els dijous, dia de mercat, si compraven i venien porcs. Una curiositat: a Granollers hi ha algunes places, els noms de les quals tenen relació amb l’activitat que s’hi desenvolupava el dia de mercat. (Un mercat, per cert, del qual se’n sap des de l’any 1040, que ha estat, i continua essent, un del referents de la població) És el cas de la plaça dels Porcs, plaça de l’Oli, plaça de les Olles, plaça del Peix, plaça del Cabrits… Altres ja no es conserven, tot i que potser algú encara li ho diu d’aquesta manera: plaça de la Fruita, plaça del Blat, plaça dels Esclops, plaça de les Gallines, plaça del Bestiar, plaça del Gra… Plaça de Lluís Perpinyà (Plaça dels Porcs) Anys 30. No ens hi aturarem a la plaça dels Porcs ni en cap d’aquestes places -per més que ens pugui agradar comprar un conill de bosc o un bon pollastre- perquè, a banda de que ara estem per una altra cosa, no és dijous. I així, passada la plaça, a l’alçada del carrer de les Travesseres (on els romans hi tenien una necròpolis), ens trobarem l’indicador del Km 20, la qual cosa vol dir que ja ho tenim! Km 20 al 21, 097 Anirem a tota pastilla, ja ho sé. No ens fixarem en res, ja ho sé. Podria per tant estalviar-vos, amables (possibles) lectors, la pallissa de saber que hi ha en aquest darrer quilòmetre i escaig. Però no us en lliurareu pas perquè aquest tram està també farcit de llocs emblemàtics de Granollers…i no és cosa de deixar-ho passar, ja sabeu la il·lusió que ens fa als lletraferits aficionats escriure historietes. Acabant l’avinguda de Joan Prim, en un no res passarem la Plaça de Maluquer i Salvador, a la dreta, i seguirem pel carrer d’Anselm Clavé (que honora al creador del moviment coral a casa nostra), que és el nom que pren l’avinguda a partir d’ara. La plaça de Maluquer i Salvador (un doctor en lleis), més coneguda per la de Can Sinia pel bar que hi havia d’aquest nom fent cantonada amb el carrer d’Anselm Clavé (damunt del bar, en un pis, la Caixa de Pensions hi tenia unes modestes oficines en els anys vint), amaga un dels refugis que es van construir a Granollers durant la guerra civil espanyola. També hi ha els vestigis d’una torre rodona de quan la ciutat estava emmurallada. Gairebé en front, a l’altre costat del carrer, hi veurem tot baixant La Fonda Europa. Aquest escrit no és, per descomptat, una guia gastronòmica, però en passar per davant no podrem deixar de pensar que aquest establiment, que va ser inaugurat fa més de tres-cents anys i convertit en un altre edifici modernista -el que és ara, realitzat el 1923 per l’arquitecte Miró i Guibernau-, és un autèntic temple del bon menjar. Fonda Europa. Una icona de Granollers Són famosos els seus esmorzars de forquilla que serveixen fins el migdia (quan hi passem, més d’un “que conec” s’hi quedaria), i ja ho deia fa anys l’escriptor Josep Pla, assidu client. “…la cèlebre Fonda Europa, -una de les millors, una de les més generoses i abundants fondes del país-, era atapeïda de gent. Des de l’escala que davalla fins a la planta baixa, vaig contemplar, a dos quarts de nou del matí, el magnífic espectacle que se’m presentava davant els ulls. La gent no cabia a les taules. La majoria es trobava prenent el desdejuni, i no pas precisament de cafè amb llet. Esmorzaven de forquilla. Els cambrers amb prou feines podien donar l’abast. La gent arribava amb els comptes fets.”-Cap-i-pota per a sis!”, cridà amb escassa timidesa un pagès voluminós tot prenent possessió d’una taula amb els seus amics. I de cop passaren davant meu, portades cap a les taules immediates, dues grosses, suculentes paelles. En altres taules la gent prenia cafè i pagava els comptes. Aquests ciutadans havien ingerit la seva paella o el seu cap-i-pota a les vuit en punt. Encara que portaven algunes hores de feina o arribaven de molt lluny, no es pot pas negar que començar el dia encarant-se amb aquests aliments és una manera de començar fonamental, vull dir amb uns bons fonaments. Haig de confessar que l’espectacle em va venir de nou. És un espectacle que gairebé només es pot veure a Granollers, i encara a la fonda a què fem referència. Una mica més avall, en el mateix carrer, a la nostra dreta, hi veurem un modern edifici -que també n’hi ha a Granollers- que és EL Museu. Conté importants col·leccions d’arqueologia, i un ampli fons d’art, una pintura del qual, “La Mare de Déu de la Pruna”, molt apreciada, duu, curiosament, un pinyol a la mà en lloc d’una pruna. A mi m’agrada que un museu estigui en un carrer tan cèntric i comercial com el d’Anselm Clavé per on estem passant. I me’n alegro. Però em resulta xocant, acostumat a veure’ls a la quinta forca del centre de les ciutats. Travessarem una mica més endavant la Plaça de la Corona, una plaça on antigament es mercadejava els dijous amb el gra. (D’aquí ve que se la conegués -no sé si encara ara- com la Plaça del Gra). Ja se sap que els noms dels carrers i places de les ciutats són efímers. L’actual d’aquesta, recuperat en democràcia del primer que se li va posar, fa referència a la Corona d’Aragó i Catalunya; entremig se li va dir plaça de La Llibertat en el segle XIX, d’Angel Guimerà a les primeries del XX, i de Los Caidos en acabar la guerra del 36. La plaça és bonica, “i més que ho era” -diu la gent gran- “quan no hi passaven els cotxes pel mig”. No deuen saber que, antigament, el transit rodat passava pel mig de la plaça com ara, perquè el carrer d’Anselm Clavé era la carretera que unia Barcelona amb Vic. Gairebé de sobte, en passar la plaça de La Corona, el carrer d’Anselm Clavé deixa de ser l’artèria comercial de la ciutat -el carrer gran, diria- i canvia també de nom. A partir d’ara, el carrer que trepitjarem és diu d’Alfons IV, en honor d’un rei del segle XVI que va ser, segons diuen, molt magnànim amb Granollers. No sé si ho seria gaire (disculpeu l’acudit), perquè el tram és molt curt. Molt aviat, el carrer torna a canviar de nom i es converteix en el de Francesc Macià. I per Francesc Macià, un carrer que fa honor al primer president de la Generalitat durant la II República, passarem tot seguit per davant d’un altre museu (ja us he dit que en el darrer quilòmetre hi havia moltes coses que veure), el Museu La Tela, de ciències naturals. Està a un tres-cents metres de l’arribada. És una torre modernista, amb un magnífic jardí, construïda el 1912 per a Pius Anfres, que era l’amo de la fàbrica tèxtil que hi havia al darrera, coneguda popularment com “La Tela”, i li va posar aquest nom a la casa. Una curiositat: enguany, el Museu La Tela col·labora amb una campanya promoguda per les Nacions Unides per tal de preservar els ratpenats. Que ningú s’espanti quan passem per davant del museu: els ratpenats dormen durant el dia; només surten de nit…que potser per això son motiu de tantes llegendes. Carrer de Francesc Macià. Primera dècada del segle XX.A la dreta, la torre “La Tela” I passat el museu, esprint final. Amb quatre passes arribarem a l’alçada del Palau d’Esports, seu actual de BM Granollers i on es van jugar els partits classificatoris de l’handbol dels Jocs Olímpics del 92, que és on està l’arribada. Una arribada que a banda i banda estarà plena de gent que acull als que acaben amb crits i xiscles, del primer a l’últim, com si tots fóssim els guanyadors de la prova. Crits i xiscles que saben a glòria i, en efecte, ens sentirem vencedors del nostre repte particular. Travessarem emocionats la meta de la Mitja. Instants després, per recuperar-nos, ens prendrem un got d’un brou únic -no sé pas com el fan però et fa tornar a la vida-, i ens anirem retrobant amb amics i amigues que com nosaltres estaran eufòrics perquè, segurament, també com nosaltres, hauran fet més bona marca de la què esperaven.