Carretera de les Aigües

El Pla dels Maduixers, reformat el seu espai des de fa relativament poc temps, és un punt per començar a córrer a la Carretera de les Aigües després d’aparcar-hi el cotxe (on es pugui els dissabtes i diumenges), excepte per a alguns que hi venen corrent a peu per l’Avinguda del Tibidabo. Normalment, quan comencem, enfilem cap a la dreta. Cap el tram de l’esquerra, en direcció a la Vall d’Hebron, al qual anomenem El Suplement, no hi acostumem a anar; és curt (un quilòmetre i escaig) i és contra natura: està asfaltat.| Alguns comencen en altres punts, sens dubte. No és infreqüent veure esforçats corredors i corredores traient el cap per qualsevol dels camins que hi arriben, però el Pla del Maduixers és, per antonomàsia, el Km 0 de les nostres correries allà dalt. Hi ha qui, com un servidor, fa molt temps que hi puja, especialment els caps de setmana, i ha vist com ha canviat. Ho dic sense el mínim bri de nostàlgia perquè gairebé mai el temps passat ha estat millor en res. Fa uns anys, per exemple, érem quatre i el cabo els que hi corríem, i ara dóna goig veure tants col•legues com hi ha a tothora. Què hi trobem en el seu recorregut, des del Pla dels Maduixers fins el Mirador dels Xiprers? Edificis o cases singulars com les que hi ha en el camí natural per arribar-hi, l’Avinguda del Tibidabo, cap ni una. Però la Carretera de les Aigües -ara volen que li diguem “Passeig de les Aigües” però no cola- té altres coses. Per començar, s’agraeix la planura del terreny. Només molesten les pedretes que hi ha en algun lloc, però llevat d’això (res a veure amb les que hi havien fa uns anys), és un indret magnífic per entrenar. No cal dir, per sabut, que cobreix una antiga conducció d’aigües a la ciutat de Barcelona, una obra realitzada a les primeries del segle XX. Deia que és un lloc molt bo per entrenar. També ho és per fer “entrenaments tertúlia” mentre es corre, o després, parlant de tot per arreglar el món amb el companys de “singladures”. Inefables -si se’m permet parlar en primera persona- les que faig amb uns amics de tota la vida en acabar l’entrenament, fins fa poc al costat de la Font de la Maduixera. Una font que ha estat magníficament condicionada, amb un banc i tot. Una font on un corredor hi va posar una mànega de plàstic en el brollador -que hi va restar fins a les obres recents- que ens va servir durant anys per beure-hi, malgrat el rètol que indicava -com en moltes de les fonts de Collserola- que l’aigua no era potable. Una observació: aquesta font té diversos noms: de la Maduixera; de Can Gomis; del Cigró. Nosaltres li diem “la Font d’en Margalef”, que és el nom de l’amic que hi va posar la mànega de color groc.
Podeu llegir la resta de l\’artçicle al bloc: http://carreteraaigues.blogspot.com/.