MARÍA VASCO: “CREC QUE ENCARA NO HO HE DONAT TOT EN AQUEST ESPORT”

La popular marxadora de Viladecans, que acaba de guanyar la Copa del Món, creu que penjarse una medalla a Barcelona 2010, és la motivació que té cada dia a l’aixecar-se
La campiona de la Copa del Món 2010 de 20 quilòmetres marxa, María Vasco, continua molt il·lusionada amb la seva preparació de cara al Campionat d’Europa d’Atletisme Barcelona 2010. La marxadora de Viladecans marxarà el proper dissabte cap a Sierra Nevada per continuar amb els seus entrenaments per afrontar amb garanties “la cita més important de l’any”. | Amb la seva gran victòria a Chihuahua (Mèxic) fa justament un mes, Vasco ha trobat “una motivació extra” per aconseguir la única medalla que li falta a una gran competició el proper 28 de juliol a Barcelona. Després d’aconseguir l’or a la Copa del Món, la única medalla gran que et manca és la d’un Campionat d’Europa. A Barcelona tocarà anar a per totes… -Aquesta és la gran espina que tinc, perquè és la única medalla d’una gran competició que em falta per aconseguir. La paradoxa és que els espanyols tenen més opcions per aconseguir les medalles a un Campionat d’Europa que no a altres grans cites internacionals, però al nostre cas és molt semblant al de qualsevol altre gran cita, perquè les millors del món estan a Europa. Penjar-me aquestsa medalla és la motivació que tinc cada dia al llevar-me. Després de les teves últimes males experiències als Campionats d’Europa, creus que ara sí és el teu moment? -És l’hora de canviar totalment la tendència de les males actuacions que he tingut al Campionat d’Europa, i a Barcelona 2010 vull donar-li el gir a la truita. Arribo a aquest Campionat en plena maduresa com esportista. Sé quines són les meves possibilitat i guanyar la Copa del Món m’ha donat una motivació extra. Porto tot l’any preparant Barcelona 2010 i Chihuahua era un dels passos intermitjos que havíem de fer. Ho vam preparar bé en alçada, el resultat final va ser perfecte i crec que arribaré molt bé a Barcelona 2010, tot i que sempre dic que fins el dia abans no podré assegurar que estaré al 100%. Tot dependrà de com acabem de preparar aquest mes i mig previ. Un altre impuls extra arribarà també per tenir-lo al costat de casa… -Clar que sí. Per una atleta competir a casa és el màxim. No m’ho prenc com a negatiu en forma de pressió. Penso que és maco que la gent que no m’hagi vist fins el dia d’avui puc estar al meu costat. Hi ha molta gent del meu equip de treball que no m’ha pogut veure actuar a grans competicions, i aquí sí que ho podran fer. A més, el fet que les proves de ruta es facin íntegrament a la ciutat facilita que les pugui veure tothom. Sabem que el teu principal objectiu de l’any és Barcelona 2010, et va sorprendre guanyar l’or a Chihuahua? Si sóc sincera, aquest any no preparàvem especialment la participació a la Copa del Món. Havíem preparat la prova en alçada perquè les condicions de la prova eren tan dures que no volíem tenir un defalliment allà. El dia abans el meu entrenador em va dir que m’havia vist molt bé i que podria intentar lluitar per la victòria. Una medalla d’or a una gran competició no es desmereix i de cara a la motivació per quan competeixi el 28 de juliol a Barcelona em va genial. Aquesta medalla d’or també ajuda a donar un cop d’autoritat… -El cert és que ha servit per esborrar totalment l’espina que tenia clavada de Berlín 2009. Allò va ser realment dur. Jo havia arribat allà molt forta, però aquell no va ser el meu dia. No som màquines. Jo vaig donar el màxim fins que el meu cos va dir prou. Heu canviat algun aspecte en la preparació d’aquesta temporada? -Al començament de preparació de la temporada ja va ser molt diferent perquè vam decidir encaminar-ho tot cap al gran objectiu: Barcelona 2010. Aquest canvi a la preparació tenia algunes coses negatives, com saber d’entrada que no podria aspirar a la victòria en alguns campionats i veure com la gent em guanyava, com va succeir al Campionat d’Espanya. Sabíem que hauríem de posar-nos les piles en els moments claus de l’any, i fins el moment ho estem complint. Si haguessis de quedar-te només amb una medalla, seria el bronze de Sydney o l’or de la Copa del Món de Chihuahua? -Uf, són competicions molt diferents… El bronze de Sydney és una medalla que ha fet història i la veritat que quedarà per la resta dels nostres dies. Per altra banda, la medalla de Chihuahua és molt difícil d’aconseguir deu anys després d’aquella altra medalla. I també sóc conscient de que cap medalla es pot desmerèixer. Una medalla olímpica, és una medalla olímpica; i més si és la única aconseguida per una espanyola a dia d’avui. Amb el temps passat, en què creus que has madurat? -En aquests deu anys he canviat molt a nivell de competició, especialment pel que es refereix al patiment. Ara sé gaudir d’un gran campionat i sé estar dins d’una gran competició. Això no treu que hi hagin mals moments. En un altre aspecte en el que he guanyat molt és en creure en mi mateixa, i això és molt important. A les grans competicions sempre m’entrava aquesta petita desconfiança al veure a alguna de les meves grans rivals al meu costat sobre si podria guanyar-les o no. Crec que encara no ho he donat tot en aquest esport i he donat un gir al meu cap per pensar en positiu i creure més en mi. ¿Quines creus que seran les teves grans rivals a Barcelona 2010? -Encara no he vist a la campiona olímpica i del món, Olga Kaniskina, competir aquest any. Com a rivals de nivell veig a l’alemanya Melanie Seeger, a la portuguesa Vera Santos, que va ser segona a la Copa del Món, i segurament alguna altra portuguesa lluitarà per les primeres posicions. Si Kaniskina segueix amb el mateix nivell que els dos últims anys, serà la rival a batre. Aquest any va quedar quarta al Campionat de Rússia, però al no haver coincidit amb ella, no sé com està. Sembla curiós que vivint a menys d’una hora de Barcelona vinguis les darreres tres setmanes abans de competir per aclimatar-te. Tan dures seran les condicions? -seran dures malgrat que als 20 quilòmetres marxa comencem a competir a les 8 del matí. Aniré les últimes tres setmanes per adaptar-me a aquest clima i a la humitat. No és bo estar dos meses entrenant amb aquestes condicions perquè el cos es va desgastant. L’estiu està a punt d’arribar i encara no m’he aclimatat a aquesta humitat i més ara que me’n vaig a entrenar a un lloc sec. Com creus que es desenvoluparà la carrera? -Crec que és molt probable que sigui una carrera ràpida i es podria convertir en una prova d’eliminació en que arribin a la final les que estiguin més fortes física i psicològicament. Per alguns rumors d’internet hem vist que la teva gent t’estan preparant algunes accions de cara a Barcelona 2010… -Sé que estan preparant coses, però no sabria dir-te què és el que faran exactament. La seva intenció és la de recolzar-me i fer molt soroll durant la prova femenina a Barcelona 2010. Tot això ho està duent des de tres fronts: el meu representant, la meva marca de material esportiu i una amiga meva del poble on ara visc que sé que està organitzant autocars perquè vinguin a veure’m. Com serà aquest mateix dia 28 per María Vasco abans de la prova? -Sempre acostumo a fer el mateix abans de començar. En els dies previs el que vull fer és entrenar, descansar i estar distreta. El mateix dia de la competició em tocarà aixecar-me a les 4 del matí per anar a esmorzar i prendre’m els últims aliments sòlids. A les hores prèvies sempre m’agrada seguir una pauta per deixar preparant tot el que prendré després als avituallaments, col—locar-me els dorsals i la resta d’aspectes relacionats amb la carrera perquè no quedi res a l’aire. Has pensat ja com celebraries una medalla a Barcelona 2010? -La veritat és que encara no ho sé. Ho somio molt i penso molt en això perquè li vull dedicar a tota aquella gent que ha estat al meu costat ajudant-me durant tots aquests mesos i que no han deixata que em desanimi. Tot i que pugui sonar un tòpic, darrera d’aquesta medalla està molta gent, como el meu equip de treball, la meva família i els meus amics. Jo sóc la que entreno, però darrere meu estan tots ells. Seria un somni fet realitat per mi i per ells.