Fisonomia del recorregut de la Cursa El Corte Inglés’09

Km 0 a l’1 D\’avui en una setmana, el diumenge 24 de maig, sortirem una bona quantitat d’aficionats a córrer, per fer una cursa, la d’El Corte Inglés, que alguns critiquen per la seva massificació i caire mercantil…però tots ens hi apuntem. | Sortirem, deia, de la Plaça Catalunya confluència de Ronda de Sant Pere amb Passeig de Gràcia i pujarem el passeig fins al carrer Aragó, on girarem a l’esquerra. Del Passeig de Gràcia es poden dir moltes coses. Una que em ve a la memòria: a la cantonada de passeig amb Consell de Cent costat dret -hi passarem per davant- hi havia als anys seixanta una botiga de regals propietat d’en Ladislau Kubala, el famós davanter del Barça. Va durar poc temps oberta: la gent hi anava pensant veure’l a ell, que era un autèntic ídol, però només hi trobaven a la seva dona. També, a l’altra banda del passeig, hi tenia una tenda de bombons un torero. En Pedrucho, que aquest era el seu nom artístic, era molt popular a Barcelona en una època en la qual -curiositats de la vida- els toros tenien molt èxit a casa nostra. Aquest torero, per exemple, va aconseguir congregar més aficionats a la Monumental un diumenge, que espectadors hi havia, el mateix dia i a la mateixa hora en el Camp de Les Corts en una final de copa entre el Barça i el Bilbao. Una altra, per exemple, és que, tot i que no ho sembla i costa imaginar-ho, fa uns cent cinquanta anys, el Passeig de Gràcia per on estarem pujant, era un camí que anava al poble de Gràcia. I més tard, a les primeries del segle XX, la gent guapa de Barcelona hi passejava -ves quines coses de fer!- amunt i avall, amb l’objectiu de mirar i deixar-se mirar. En deien “fer la goma”: les noies enganxades del bracet de tres en tres o de quatre en quatre; les famílies benestants per mostrar-se al complet, minyona o dida inclosa… A algú se l’hi acut que ara es podria fer una cosa semblant? Girarem a l’esquerra pel carrer d’Aragó, tot just després de passar per davant de tres de les cases –sí se’n poden dir cases- més boniques de Barcelona: la Casa Lleó Morera –la que a la planta baixa té la botiga de Loewe–; la Casa Amatller -que la va fer construir un fabricant de xocolata, per la qual cosa, sí un s’hi fixa una mica (no podrem avui perquè l’estan rehabilitant i està tapada per un llençol)) pot veure com la façana recorda a una tauleta clàssica de xocolata – i la Casa Batlló, la d’en Gaudí, davant de la qual sempre hi ha molts guiris fent cua. Haurem girat per Aragó i tot seguit, a la dreta del carrer, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, hi veurem una botiga centenària: el Colmado Quilez. No és que avui la cosa vagi de botigues, però és el que em ve al cap en aquest moment. Podríem haver dit que abans ens trobarem la Fundació Tapies, a la dreta d’Aragó, aquell edifici de Domenech i Muntaner amb uns filferros a la façana que ningú sap què signifiquen (com tampoc ningú -o quasi- sap el què signifiquen els quadros del senyor Antoni Tapies), però he optat per la tenda de queviures. Una tenda que fa més de cent anys que està oberta, i on un hi pot trobar de tot el que no es troba al super del barri. Per a butxaques farcides, s’ha de dir: únicament per celebrar, un diumenge, haver fet marca en un deu mil. I una mica més enllà, a l’alçada de la Plaça Letamendi, trobarem el Km 1 Km 1 al 2 Travessarem la Plaça Letamendi, el nom de la qual serveix per honorar a un metge humanista català del XIX, d\’ascendència basca, a qui se l’hi atribueix una simpàtica poesia amb recomanacions per mantenir la salut, que a nosaltres ens ve al pel: “Vida honesta y arreglada; Usar de pocos remedios Y poner todos los medios De no apurarse por nada. La comida moderada; Ejercicio y diversión; Salir al campo algún rato; Poco encierro, mucho trato Y continua ocupación”. Una curiositat: la plaça, dividida en dos pel carrer Aragó, els veïns l\’anomenen de dues maneres: a la part muntanya li diuen “Letamendi”, i a la part del costat mar “la plaça de baix”. Certament, els dos espais, tot i simètrics, són diferents: la part de dalt té més vida: nens que es gronxen o que fan castells de sorra al sorral, gossos amb els seus amos, homes i dones que entren i surten de l’edifici d’Hisenda que hi ha la dreta del nostre pas…Mentre que a la “plaça de baix” no hi ha mai ningú. Només algun jubilat, també amb el seu gos. Per no tenir, el jardinet, a diferència del de dalt, no té ni flors. I ningú sap per què, els gossos són més petits i més assossegats. Per cert, fa molts anys, a principis del segle XX, en aquesta plaça hi havia un cinema, el Cine Letamendi, on hi feien pel•lícules de cine mut. Mut perquè el sonor encara no existia. La sala va ser derruïda l’any 1913 i sabut és que la primera pel•licula sonora de la història, “El cantor de Jazz”, es va estrenar el 1927. I sí parlem de cinemes que ja no existeixen, en aquest mateix carrer Aragó n’hi havia un, precisament entre el Km 1 i 2 on estem ara: el Cine Oriente, entre els carrers Aribau i Muntaner. Era un cinema de barri que tenia la particularitat que per la nit, a l’estiu, s’obria el sostre per a que passes l’aire (eren temps on refrigeració només en tenien cinemes d’estrena), i els veïns del primer pis de l’immoble -o puc jurar perquè hi vivia a prop i hi anava a veure pelis de Fumanchu i de l’Oeste- veien la pel•lícula des de la finestra de la cuina que donava al celobert. “El cine és com una finestra oberta al món”, deia el poeta Joan Brossa. No ho deia per la peculiaritat del Cine Oriente, per descomptat, sinó que es referia al cine en genèric. Explicava que una tarda de postguerra va anar al Kursaal (un altre cinema desaparegut que estava també al carrer Aragó/Rambla Catalunya) a veure una pel•lícula de la Greta Garbo. “A la meitat se’n va anar la llum per una avaria. Però al cap d’una estona va aparèixer l’acomodador amb una espelma a la mà, i dirigint-se al públic, els va dir: “Es retornarà els diners als que vulguin anar-se’n, però sí n’hi ha que prefereixin no moure’s, jo mateix els explicaré el final de la pel•licula”. Seguirem pel carrer Aragó, l’amplada del qual es reduirà al passar Casanova i arribar a Villarroel. Compte, perquè és un punt una mica temerari donada la quantitat de gent que correm aquesta cursa…alguns –molts- amb cotxets de nens, gossos, etc…i alguns –massa- creuadors. Els creuadors, no cal dir-ho, són aquells que anant al teu costat t’avancen per la dreta o per l’esquerra creuant-se davant teu de cop, com moguts per un ressort, ningú sap a on van. Un perill. Però sí podem avançar indemnes, … arribarem al Km 2 a l’alçada del carrer Calàbria. Km 2 al 3 Passat Calàbria seguirem avançant per Aragó, i aviat ens trobarem amb el Parc de l’Escorxador, a l’esquerra, abans de girar pel carrer Tarragona que ens conduirà a la Plaça Espanya. Aquest tram és, per cert, idèntic al de la marató de fa tres mesos. Els que la van (vam) córrer -que no sé si serem molts- ho recordarem: llavors en dúiem uns deu, i avui uns dos i mig; aquell dia corríem per aquí amb precaució, i avui anem llançats. Bé llançats llançats no gaire, perquè ens ho impedirà el gruix de la cursa. Altra cosa serà més endavant, quan pujarem per Montjuïc, però ara, encara no podran córrer massa a gust alguns. Una curiositat: enfront mateix del Parc de l’Escorxador, veurem, a la nostra dreta, en el balcó del primer pis d’una casa de veïns del carrer Aragó, el maniquí de color blanc d’una noia, amb calcetes vermelles, que no és que algú d’El Corte Inglés l’hagi posat avui, llestos com són amb això del màrqueting, per tal d’animar la Cursa: hi és des de fa mesos, ningú sap per què ni que hi fa. Ho vaig preguntar a un veí perquè em va encuriosir, i no tenia ni idea. A l’arribar al carrer Tarragona, al final d’Aragó, girarem a l’esquerra i vorejarem el Parc de l’Escorxador, tot admirant l’escultura de Joan Miró, La Dona i l’Ocell, que tothom sap que l’autor, obligat segurament per les circumstàncies de l\’època que la va realitzar (ja m\’enteneu), va batejar el monument amb un eufemisme. Ho confirmarem al passar pel costat, l\’escultura és un enorme fal•lus; de dona i d’ocell en té ben poc. Un misteri a propòsit: es diu que Joan Miró, mentre feia qualsevol obra, portava sempre alguna cosa a la butxaca relativa al treball. Així, per exemple, quan estava pintant el famós quadre “La Masia”, hi duia una mica d’herba del camp de Tarragona perquè “ho necessitava com a font d’inspiració”. El misteri, insondable per als seus biògrafs fins ara, era el que duia l’home mentre acabava La Dona i l’Ocell. El que no és cap misteri és el què hi fan, els corredors que s’hi veuen, a tota hora, corrent al voltant d’aquest Parc per la vorera que conforma el quadrat. Són 1.000 metres, que serveixen de magnífic entrenament de rodatge, i no hi ha moment del dia que no s’hi vegi algú. La majoria ho fan lentament -fent jòguing podríem dir- , però a vegades hi ha qui hi fa sèries i tot. I un servidor sap d’un que hi va entrenar una marató. La zona per la qual estarem en aquest moment s’ha transformat molt en els darrers trenta o quaranta anys. Ara s’anomena emfàticament El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat dret de carrer Tarragona. Abans, era un carrer que servia d’enllaç amb la part alta de la ciutat. I l’escorxador, una caserna d’Artilleria i l’antic Camp de Les Corts d’una mica més amunt d’on estem, el configuraven per la gent que hi passava; veïns pocs perquè no hi havia gaires cases: més que res ramaders, soldats i culés. Se sabia que el partit de futbol del Barça s’havia acabat, quan baixaven riades de barcelonistes pel carrer Tarragona, sempre contents, perquè hi jugava en Kubala, i perquè a casa sempre guanyava, sovint per golejada. Set en va fer un dia en un partit contra l’Sporting de Gijón aquell hongarès arrelat a casa nostra, de qui es diu que tot i els diners que guanyava no tenia mai un duro. No té gaire a veure amb la cursa que estem fent però ho explico perquè Les Corts està a prop: l’altre dia vaig estar en un col•loqui sobre en Kubala –li estan fent una estàtua per subscripcions populars i estan fent actes per recavar-ne – i l’Olivella i en Tejada, dos grans jugadors de la seva època que hi eren, explicaven que tot ho donava als necessitats: deien que fins i tot, a l’hivern, arribava sovint a casa seva sense abric perquè l’havia lliurat a un indigent. I ja que en aquesta fisonomia, sense voler s’està parlant bastant de cine i cinemes, deixeu-me afegir que en Kubala va protagonitzar fins i tot una pel•lícula basada en la seva vida “Los ases buscan la paz”. La peli no valia res: era un al•legat contra el comunisme, molt propi d’aquells anys de postguerra, però ho trec a col•lació per accentuar –per si algú no se’n havia adonat- de la meva admiració d’adolescent per un mite de l’esport. Una mitomania que encara em dura. Avui, la riada no serà de pagesos, ni soldats ni culés: baixarà pel carrer Tarragona una altra mena de riuada de gent. Tot i que molts dels que corren seran també del Barça, també n’hi haurà de l’Espanyol i fins i tot d’algun altre equip. No hi ha res més democràtic i que aglutini tanta diversitat com una cursa. I tot just en acabar de passar en aquesta per davant del Parc, ens hem de trobar l’indicador del Km 3. Km 3 al 4 En acabar el carrer Tarragona ens trobarem a la nostra esquerra l\’antiga plaça de Les Arenes, un edifici l\’interior del qual va ser enderrocat, però han volgut mantenir la façana ja que diuen que té molt valor arquitectònic. Costa acceptar-ho, al menys a mi, però sí ho diuen els que entenen d’arquitectura … Només, en tot cas, en petit comitè i dient-ho fluixet, gosaria apuntar que la plaça de toros no lliga gaire amb la monumentalitat de la ciutat. Passarem a tocar de Les Arenes i comprovarem que encara, i des de fa temps, hi fan obres. Millor dit, hi feien, perquè la crisi ha fet que es paralitzin i no hi treballa ningú des de fa mesos. Volen convertir-la en un centre comercial i d\’oci. Segons diuen, a més de molts establiments comercials i de restauració, hi haurà 12 sales de cinema, un museu del Rock, una sala dedicada als Beatles i una altra als Rolling Stones; un pàrquing immens…i a dalt de tot un gimnàs amb una pista circular exterior de tartan, de 300 metres, des de la qual es tindrà una visió panoràmica de tota la ciutat mentre es faci footing (o es faci l\’entrenament per córrer una cursa…). Estava previst inaugurar-lo aviat però ara no se sap quan. Una precisió: Les Arenes es va construir damunt d’un monticle al que anomenaven el Coll dels Enforcats . Era on segles enrere ajusticiaven els condemnats a mort de Barcelona. I devien tenir feina perquè hi havia, disposades i a punt, ni més ni menys que cinc forques. El lloc estava fora de les muralles de la ciutat, i d’aquí ve l’expressió quan hom vol referir-se a un indret llunyà: “Està a la quinta forca”. Creuarem la Plaça Espanya i enfilarem per l’Avinguda Maria Cristina cap a munt. Lloc de visió incomparable aquest: Les Fonts de Montjuïc, el Palau Nacional…i de records inesborrables per a molts dels que estem avui corrent. No en debades, aquest és un indret on hi passen, o comencen i acaben un munt de curses, una de les quals la marató, que a més d’un ens emocionarà recordar-ho. Deixarem l’Avinguda Maria Cristina per girar a la dreta i agafar la del Marquès de Comillas. No fa falta dir que tant ella com ell pertanyien a la noblesa, que eren els únics que un segle enrere feien esport, raó per la qual, és de suposar, els honorem en un indret tan emblemàtic. Com que encara estarem molt sencers, tot just al girar, i passat el restaurant La Pèrgola (aquell lloc de trobada de tants amics el dia d’una cursa) no ens costarà res mirar a la dreta i veure el magnífic edifici del Caixa Fòrum, que va ser en els seus inicis una fàbrica de teixits i més tard una caserna de cavalleria dels grisos. Era xocant, en aquella època, veure entrar i sortir cavalls d’un edifici modernista de Puig i Cadafalch que estava considerat Monumento Histórico-Artístico, i per acabar-ho d’adobar, tenia en una de les seves torres –s’ha conservat- el rètol del fabricant: Casaramona. I just aquí, s’haurà acabat la broma perquè començarà la pujada cap a l’Estadi, una pujada que es es fa dir “Si senyor”. Escoltarem els altaveus de l’iorganització que ens recomanaran insistentment parar-nos sí ens sentim fatigats, i cap dalt. Tirarem cap amunt, i a l’arribar a l\’altura de l’entrada del Poble Espanyol, hi veurem la senyal del km 4. Del Km 4 al 5 Montjuïc, on estarem corrent ara, ha estat sempre molt vinculat al nostre món del córrer. Precisament, ara, en passar per davant del Poble Espanyol ens servirà per recordar que durant alguns anys es passava justament per aquí per pujar fins l’estadi i acabar la marató. La diferència és que llavors es duien 40 quilòmetres al damunt, per la qual cosa, desenquadernats com estaven (estàvem) alguns, el record potser no serà massa plaent. Però val la pena dir-ho. També, precisament en el Poble Espanyol, algunes vegades s’havia celebrat la Fira del Corredor de la marató. I és que en aquesta mena de parc temàtic de l’arquitectura popular de l’Estat, que es va construir l’any 1929 amb motiu de la gran Exposició Internacional de Barcelona i que es visitat cada any per més d’un milió i mig de persones, s’han fet i es fan moltes coses. Una d’elles, per exemple, algunes escenes del rodatge de la pel•licula El perfum fa uns quatre anys, una de les quals, la més impactant, consistia en un pla general de la Plaça Major amb més de 800 actors i actrius, Fura dels Baus inclosos, nus de pel a pel. Una curiositat sobre el càsting: va aparèixer a la premsa un anunci que deia: (…) per a la escena final de la pel•lícula, es necessiten més de set-cents persones durant una setmana i bona part d’elles disposades a despullar-se. En las escenes inicials, per reproduir un mercat públic, se necessiten peixaters, carnissers, orfebres, artesans del vidre i altres especialitats, així com acròbates, malabaristes i artistes de carrer en general. També es necessiten nens y nenes extremadament prims “amb aspecte de desnodrits” per a l’orfenat on internen, de petit, al personatge protagonista de la pel•lícula”. I seguirem pujant per l’Avinguda del Marquès de Comillas cap amunt, a trobar la Plaça de Sant Jordi, on hi haurà un avituallament. Compte amb els creuaments dels que, poc habituats, s’abraonaran davant nostre a la recerca d’una ampolla d’aigua. No ens hi enfadem: per a molts, aquesta és la primera cursa de la seva vida i no estan acostumats a acostar-se a la taula abans d’arribar-hi. Són, en potència, corredors i corredores boixos pel córrer com nosaltres, i aviat els veurem per les curses que es fan i es desfan arreu. Quins contrastos!: en aquesta Plaça de Sant Jordi, on avui milers de persones estan fent una festa plena de joia i alegria, és el lloc on els \”dotzes d’octubre\” s’hi apleguen nostàlgics de l’antic règim per commemorar “el dia de la raza”. Tampoc ens hi enfadarem; ho visualitzarem en passar, recordant les imatges que ens donen per la tele aquest dia, però no ens hi posarem cap pedra al fetge. Acostumen a ser quatre i el cabo. I parlant de contrastos, no seria just no fer esment a que en aquest indret, que ara és tan lluït i dóna gust passar-hi corrent, va ser un dels llocs més precaris de la ciutat. A Montjuïc, a tocar de per on estem passant, ja hi havia algunes barraques en els anys trenta. I després de la guerra la situació es va agreujar fins el punt que eren milers les famílies que hi vivien. Malvivien volia dir. Com que aquest escrit no és pas una guia turística, ho explico: l\’any 1957 es va dur a terme un cens del nombre de barraques que hi havia a Montjuïc: 6.090, ocupades per prop de 30.000 persones. Autèntics barris -Can Valero, Las Banderas, Jesús i Maria, Tres Pins…-conformaven el que se’n deia “on la ciutat canvia el seu nom”, en afortunada definició de l’indret per part del malaurat escriptor Paco Candel. No va ser fins a les primeries dels anys setanta que es va eradicar el barraquisme a Montjuïc, havent començat uns pocs anys abans l’èxode de les famílies cap a polígons d’habitatges aixecats -corre-cuita, no ens pensem- a la perifèria. S’ha de dir, però, per a que no resulti trist pensar en tot això i ens baixin els ànims que necessitem per fer la cursa -especialment dintre de poc, que haurem de tornar a pujar i de valent-, que a Montjuïc, en aquelles èpoques, també s’hi feien coses interessants. L’any 1955 uns magnífics Jocs Mediterranis a l’Estadi i al Palau d\’Esports del carrer Lleida; les primeres 24 hores de motociclisme per les avingudes per les quals estem corrent; s’inaugura l’Estadi Serrahima el 1969… Passada la Plaça de Sant Jordi agafarem un petit tros de l’Avinguda de l’Estadi, i en arribar a l’alçada de l’INEF girarem a la dreta pel carrer dels Jocs del 92, que fa baixada, i ens deixarem anar per fer-lo a tota pastilla fins trobar l’indicador del Km 5 que estarà a la meitat del carrer, abans d’enfilar el Passeig Olímpic. Km 5 al 6 Haurem passat el Km 5 i seguirem pel carrer dels Jocs del 92 en baixada. Veurem de reüll, a la dreta, la Torre de Telecomunicacions d’en Calatrava i una mica més enllà el Palau Sant Jordi (després el veurem millor) i després de passar el carrer de la Pedrera del Mussol arribarem al del Foc, que enllaça amb el Passeig Olímpic. Un apunt a propòsit de la Pedrera del Mussol: aquest era un terreny, com molts altres de la muntanya de Montjuïc, que era una pedrera de les que van servir per construir Barcelona des de temps immemorials. Des de Santa Maria del Mar o la Catedral fins la Sagrada Família, passant per l’Ajuntament, la Generalitat i el Palau de Justícia, un llarg nombre d’edificis públics van ser bastits amb pedra de Montjuïc. I abans que es generalitzés la utilització del totxo, les pedres extretes de les pedreres de la muntanya on estem corrent en aquest moment –hi van haver fins a 25 pedreres, la darrera tancada a mitjans del segle passat-, va ser l’element bàsic de la construcció en la formació de l’Eixample. Un altre apunt, aquest sobre el nom del Carrer del Foc: és un nom que impacta, però te a veure, senzillament, amb el foc que s’utilitzava en la industria metal•lúrgica de la zona. Del nom del Passeig Olímpic amb el qual enllaçarem tot seguit, com del dels Jocs del 92 per on hem baixat, no cal explicar el significat per a no ofendre a ningú. I menys encara sabent que els (possibles) lectors són grans esportistes. Una cosa: estem parlant molt de Montjuïc -on hi fem més de la meitat del recorregut d\’aquesta cursa- i no diem res de l’origen del mot. Hi ha historiadors que creuen que s’ha d’atribuir el seu significat a Mont dels Jueus, degut a l\’existència d\’un cementiri jueu a la muntanya. I hi ha qui creu més versemblant que provingui del llatí Mons Iovis (Mont de Júpiter). A mi, no sé per què, m’agrada més la segona. Em cau més simpàtic Júpiter, que pel que diuen era el déu de les tempestes. El que es cert és que, avançant pel Passeig Olímpic a la recerca de l’Estadi, pensarem que dir-li passeig a aquest carrer és un eufemisme. Ho serà per als que passegen, però per als que corren… És molt bonic, però la pujada és de pronòstic reservat. Els que han fet aquesta cursa alguna vegada ja ho saben. Menys mal que, tot just comencem el passeig, albirarem el Palau de Sant Jordi -ara de més a prop-, la magnífica obra del japonès Arata Isozaki que és una de les modernes icones de la ciutat. El Sant Jordi forma part, junt am l’Estadi, les Piscines Picornell i la Piscina de Salts de Montjuïc, de l’anomenada “Anella Olímpica”, i si celebren esdeveniments esportius de tota mena, incloent esports com la natació, insòlits de practicar en aquest tipus de pavellons. I és que, amb motiu dels Campionats del Món de Natació de 2003, es va instal•lar una piscina reglamentària on es van disputar les principals proves dels campionats. Curiosament, un tipus d’esport que no ha quallat en el Sant Jordi ha estat el bàsquet. Fins al punt que el Barça, que a principis dels noranta se li havia fet petit el Blaugrana, hi va jugar una o dues temporades però hi anava poca gent i va haver de retornar al seu pavelló. Potser va ser degut a que, tot i la seva bona visibilitat, els espectadors de la diguem-ne zona nord quedaven molt lluny de la pista que, estranyament, no estava en el centre. Com sigui, el Palau Sant Jordi, la visió del qual ens ajudarà a pujar el Passeig Olímpic, és una meravella, on es fan també memorables espectacles musicals i recitals. Qui no recorda els d’en Lluís Llach, Serrat, Madonna, Bruce Springsteen…? Seguirem pujant pel passeig, i tot i la pujada no ens queixarem: l’esforç val la pena perquè tot seguit arribarem a l’Estadi. Gairebé no ens adonarem -tanta serà l’emoció- que abans d’entrar-hi hi haurà l’indicador del Km 6 i potser ni el veurem per culpa de l’excitació del moment. Km 6 al 7 No hi ha res comparable per als que ens agrada córrer, i no diguem per als que avui corren per primera vegada, fer-ho a l’Estadi. A l’entrar-hi creuarem per un túnel que dona accés a la pista en mig de nens i nenes, nois i noies i avis i avies, que criden trasbalsats pel que els espera, i sortirem a la llum. Veritablement, trepitjar el tartan i fer-hi una volta, com farem, és molt emocionant. Ens assimilarà als atletes que en l’Olimpìada del 92 ho van fer, i ens sentirem com un Fermin Cacho esprintant en la contra-recta i guanyant la medalla d’or del 1.500. I és que l’Estadi Lluís Companys (nom que se li va posar el 2002 per honorar al president de la Generalitat afusellat també a Montjuïc) és un recinte llegendari. Va ser construït l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Universal. La seva història, plena de bones èpoques i de no tan bones, és molt llarga, però miraré de resumir-la. Sota la presidència dels reis d\’Espanya van assistir a la inauguració el baró de Coubertin, i més de 60.000 espectadors. Aquell estadi era llavors el segon més gran d\’Europa, després del de Wembley, a Londres, i molt aviat es va convertir en un orgull per als barcelonins. S’hí jugava a futbol i a rugbi, s’hi feien combats de boxa amb massiva expectació com el d’Uzcudum i Primo Carnera, s’hi practicava atletisme en una pista de cendra de 500 metres… Anys més tard, l’Estadi havia de ser la seu on se celebrés l\’Olimpíada Popular de 1936, interrompuda l\’últim moment per l\’esclat de la Guerra Civil. (La Cursa Lluís Companys de 5 Kms que es va celebrar l’octubre de l’any passat per primera vegada, compromesa amb l’esperit del que havia de ser aquella Olimpiada es fa com a homenatge per recordar-ho). Al finalitzar la contesa, la ciutat es va oblidar de l\’Estadi, que semblava condemnat, fins que va reviure el 1955, quan es van celebrar uns Jocs Mediterranis. Després, l’Estadi va tornar a ser oblidat, i fins i tot va ser utilitzat per allotjar, sota de les graderies, els barraquistes eradicats del Somorrostro i del Camp de la Bota a finals dels anys cinquanta. Durant un llarg parèntesi s’hi van fer poques coses i el recinte i les instal•lacions es van degradar. Feliçment, la Copa del Món d’atletisme el 1989 va servir per inaugurar la seva remodelació per als Jocs que s’havien de celebrar al cap de tres anys. Una inauguració, per cert, a la qual no hi va faltar de res -des d’una turmenta impressionant fins una xiulada al rei per haver arribat tard- i des de llavors, els esdeveniments esportius, no gaires s’ha de dir no obstant, s’han vingut succeint. Hom recorda, que uns d’aquests han estat les arribades de la marató des del 90 fins el 96, i des de fa uns quants anys com a camp de futbol del RCD Espanyol. El que us està donant la llauna amb aquest escrit en té molts records de l’Estadi (disculpeu-li la referència personal però no se\’n pot estar): de molt petit fent alguna prova d’atletisme; de més gran veient com la seva filla Elisenda hi guanyava la marató de Barcelona de l’any 90 amb 2h43’11”; i des que la Cursa d’El Corte Inglés hi passa (els primers anys no hi passava) fent-hi cada any la referida volta. A propòsit: després de fer la volta sortirem de l’Estadi per tornar a agafar el Passeig Olímpic i anar a petar, pujant de nou una mica, a l’Avinguda de l’Estadi. A l’arribar a l’avinguda trobarem l’indicador del Km 7 i l’enfilarem a la dreta. Abans però, no ens oblidem de mirar, encara que sigui per un moment, el Peveter de l’Estadi, aquell que miraculosament es va encendre el dia de la inauguració dels Jocs del 92 mitjançant una fletxa. Km 7 al 8 Abandonant la zona de l’Estadi Lluís Companys deixarem enrere la de l’Anella Olímpica. En fer-ho no vull deixar de fer una referència al nom d’un espai que hi ha justament davant de la porta principal de l’Estadi, que és el Passeig Minici Natal. No hi passarem exactament, però el personatge que s’honora en l’indret és prou important per dir-ne alguna cosa avui, esportistes com som. Luci Minici Natal va ser un barceloní, de la Barcino romana, que va guanyar una cursa de quadrigues en la 227 olimpíada, l’any 129 dC. El seu pare i ell eren uns dels romans més rics de la ciutat. Mantenia una bona quadra de cavalls, i després del seu triomf va fer aixecar a Olimpía un gran monument commemoratiu de la seva victòria, del qual encara se’n conserven restes. Una rèplica se’n conserva també en el nostre Museu Arqueològic, per davant del qual passarem en el proper quilòmetre. Una maldat a propòsit: hi ha experts en Història que diuen que en Minici Natal no va participar en aquelles olimpíades conduint els cavalls -que és el que a nosaltres ens sembla més lloable- sinó que únicament era el seu propietari. Els mateixos historiadors diuen que en els Jocs Olímpics de l’antiguitat, els mèrits i els honors se’ls enduia l’amo de la quadriga i no pas l’auriga, que a fi de contes no era més que un esclau que conduïa el carro…Tot i així, curiosament, a l’esclau que duia la quadriga d’en Minici, se li va concedir el gest d’aguantar la corona de llorer damunt del cap del seu amo durant la proclamació del seu triomf, xiuxiuejant-l’hi contínuament a l’orella, com manava la tradició, “recorda que ets tan sols un home”. A Montjuic hi ha un munt d’escultures. N’haurem vist alguna, com per exemple la que hi ha al mig de la Plaça de Sant Jordi, que tot i que hom pensa que és del sant, sí t’apropes veus que és la de la deessa Ceres (que ho era de l’agricultura), i ara, just en front de la Porta de Marató de l’Estadi, al girar per l’Avinguda per començar a baixar, podrem veure una de les més curioses de la muntanya. Es un conjunt que va ser regalat pel govern de Corea a Barcelona en homenatge a Young-Cho Hwang, guanyador de la marató dels Jocs del 1992. No sé sí quan passem el diumenge per aquí n’hi hauran, però molt sovint es poden veure turistes orientals, que venen a visitar l’estadi, fent-se fotografies al costat del que ells consideren un monument. Sí no el veiem no passa res: el grup escultòric pot ser exòtic, però al meu parer no val gran cosa. No ho val tant com, ni pensar-ho, l’escultura de l’Auriga Olímpica d’en Pau Gargallo que hi ha al cap de munt de l\’esmentada Porta. Al girar, justament al girar per agafar l’Avinguda de l’Estadi, veurem al xamfrà de la dreta el Museu Olímpic que es va inaugurar no fa gaire. Ara no, avui no, però un altre dia val la pena visitar-lo qui no l’hagi vist. Tot l’exposat està relacionat amb l’esport i l’olimpísme des dels seus orígens fins l’actualitat, i agrada als que hi estem vinculats. Molt recomanable la sala dedicada als Jocs del 92, en la qual hi ha objectes que van fer servir els esportistes, així com els que es van utilitzar en les cerimònies d’inauguració i cloenda. A partir d‘ara, i fins el Paral•lel, tot és baixada i convida a córrer. Especialment quan deixem l’avinguda per girar a l’esquerra i agafar el Passeig de Santa Madrona. Avall va!!! I no us estranyeu -ni us hi poseu pedres al fetge- sí veieu retalladors fent el que els hi és propi: escurçant per l\’escales del Museu Etnològic sense seguir per la carretera. Res, tot plegat quatre metres menys, però ja se sap… Una mica més avall d’aquest museu, que està format per col•leccions d’objectes representatius de les cultures dels pobles d\’arreu del món, a la dreta, passarem per davant de l\’entrada del que avui és un restaurant dins d\’un edifici del 1925, de Josep Puig i Cadafach, La Font del Gat. No se sap sí passant ens esperaran una “noia i un soldat” que es voldran afegir a la festa i es posaran a córrer. Sí hi són, no caldrà preguntar-li a ella el seu nom perquè el durà a la samarreta: “Marieta”. Li mirarem els ulls, això sí, perquè a aquestes alçades de la prova ens ajudarà la mirada “tan viva” que té. No se sap tampoc sí ens oferirà “figues de moro” per avituallar-nos, que ens aniria molt bé, ni sí ens obsequiarà amb un “clavell”. Això últim segur que no: la seva “mare” es quedaria sense i no podria anar “a ballar”. L’any 1927 es va fer una pel•licula basada en la popular cançó “Baixant de la Font del Gat”. Es va utilitzar el català en els rètols de publicitat (inefable per altra banda), i en la part musical cantada. En castellà es va estrenar com “La moza del cantar”. No se sap sí la noia i el soldat hi seran, esperant-nos, però el que sí que hi serà, molt a prop, és la senyal del Km 8. Km 8 al 9 Continuarem \”baixant de la Font del Gat” a tot gas. I seguint pel Passeig de Santa Madrona -que se’n diu així perquè antigament era un camí que arribava fins al Portal de Santa Madrona, una de les portes de la Barcelona emmurallada- passarem per uns espais que contrastaran amb els d’àmbit esportiu que hem estat travessant en els darrers quilòmetres. Ara li toca el torn a les arts escèniques. Quina meravella de circuit el de la Cursa d’El Corte! Fixem-nos si no. Passarem per davant del Teatre Grec, construït, com tants llocs de Montjuïch, per a la Exposició Universal del 29, aprofitant una antiga pedrera. A l\’entrada del teatre hi veurem uns jardins on hi ha una bella escultura anomenada La noia de la trena. No ens esperaran a la porta els actors i actrius perquè només actuen a l’estiu, però en passar, no ens podrem sostraure a una mena de miratge que ens emocionarà: la Núria Espert representant una tragèdia grega. Com sí l\’estiguéssim veient i escoltant. Quins gestos, quina veu… Núria Espert, que va començar fent teatre d\’aficionats a l\’Orfeó Gracienc, és un vertader monstre de l’escena. I al girar, tot seguit, pel mateix passeig, abans d’agafar el carrer Lleida, ens trobarem un altre teatre, el Lliure, en un edifici que va ser el Palau de l’Agricultura en el 29, i davant, a la nostra esquerra, el Museu Arqueològic, que era el Palau d’Arts Gràfiques. Deixarem el passeig de Santa Madrona a l’arribar al carrer Lleida i el baixarem –la darrera de les baixades de la cursa- trobant-nos, a la nostra dreta, l’entrada de la Ciutat del Teatre, un complex de l’Art de Talia que compren, a més del Lliure, el Teatre del Mercat de les Flors (abans que a Mercabarna com ara, el mercat estava aquí), i l’Institut del Teatre. I al davant, una mica més avall, a la nostra esquerra, el Teatre Musical (l’antic Palau d’Esports), on es fan representacions de musicals que han estat èxits arreu. Ara, per exemple (no us el perdeu) La Bella y la Bestia. Tot i que ara és un Teatre Musical, el Palau del carrer Lleida va ser durant molts anys un recinte emblemàtic per a tota mena d’esports. En la foto, el català Joaquim Blume, mort fa 50 anys en un accident d’aviació, en un crist durant els Jocs del Mediterrani de 1955 al Palau. I després de l’esport i el teatre, més cultura: a la meitat del carrer Lleida ens trobarem a la nostra esquerra, al xamfrà amb l’Avinguda Rius i Taulet, l’Escola Verdaguer. El Verdaguer és un col•legi públic que en la famosa Exposició Universal del 29 (no sé què hagués estat de Barcelona sense aquesta exposició) va ser la seu de les oficines de l’esdeveniment, i l’any següent es va remodelar per convertir-lo amb el que és ara. O sigui, que tot passant pel davant, no ens cansarem d’admirar la seva façana esgrafiada…que ja té uns quants anys. Una mica més avall passarem per davant del Parc de Bombers (anys enrere, en les curses que passaven per aquí, els bombers de guàrdia sortien a ruixar als participants) i arribarem al Paral•lel. Una observació, aquest any, la cursa té un petit canvi respecte d’anys anteriors: no es va a buscar el carrer Manso per Tamarit i més enllà trobar el començament de la Ronda de Sant Antoni i fer-la tota, sinó que creuant el Paral•lel agafarem el carrer de Floridablanca. La causa són les obres de reforma del Mercat de Sant Antoni, que impedeix passar pe la Ronda en el tram proper al mercat. Enguany, la Ronda l’anirem a trobar al final de Floridablanca. Com sigui, l’indicador del Km 9 –això s’acaba- ens l’hem de trobar al Paral•lel. Km 9 al 10 Un cop creuat el Paral•lel girarem a la dreta pel carrer de Floridablanca per fer-lo tot, des del seu començament fins al seu final, a la Ronda de Sant Antoni. Un quilòmetre exacte. El carrer Floridablanca té un topònim bonic de veritat. No té, però, cap connotació poètica. Correspon al d\’un senyor que va néixer a Múrcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys, José Moñino y Redondo, i a qui se li va atorgà el títol de compte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d\’Espanya essent ambaixador a Roma. Travessarem l’Avinguda Mistral, que també és bonica i duu un nom -aquest sí- que correspon al poeta occità Frederic Mistral, Premi Nobel de literatura de 1904, i passarem pel punt de sortida i arribada d’una cursa també emblemàtica, la del Barri de Sant Antoni que se celebra al gener, on més d’un i de dos dels que avui estan (estem) corrent també hi participa. Ja ho sabeu: inapreciable baixada fins el carrer Urgell, i imperceptible pujada fins la Ronda. Pla, en definitiva. El carrer Floridablanca, a més a més de tenir un nom bonic, és pla. No té, però, coses a destacar, o al menys, qui fa aquesta fisonomia no les sap veure o no les recorda. Només, com a més significatiu, dir que cap el final del carrer passarem per davant de la sala de multicines Renoir Floridablanca, un dels pocs cinemes de Barcelona on projectaven pel•licules de cinerama fa més de trenta anys (llavors era el Florida Cinerama). Un sistema que consistia en una pantalla enorme, sis vegades més gran que les convencionals de l’època, i no sé quants altaveus, que permetia als espectadors “submergir-se i gaudir” de pelis com La conquista del Oeste , o 2001: Una Odisea del Espacio. També es pot dir que al costat del cinema, en el xamfrà de Floridablanca amb el carrer Casanova, hi havia un recinte on es feien sovint esdeveniments esportius. Em refereixo –potser algú ho recordarà- a El Gran Price. En El Gran Price s’hi feia de tot. Combats de boxa i de lluita lliure, i també partits de bàsquet, però també mítings polítics (abans de la guerra, és clar), sermons de capellans (després de la guerra, és clar), i ball de saló tots els dijous per la tarda, amenitzats per l’orquestra Los Rapsodas. Hi abundaven minyones, però també aprenentes de modista o de perruqueria acompanyades de les seves mares que feien de carabina. Estem parlant dels anys cinquanta, quan el ball era un lloc habitual per a que les noies i els nois hi trobessin parella, i la carabina era una salvaguarda obligada. En el Price s’hi feia boxa, un esport que actualment no té adeptes però que en la postguerra atreia molt i es feien combats cada dimecres amb el local ple de gom a gom. També s’hi feien combats de lluita lliure els divendres per la nit i els diumenges pel matí. Qui això escriu confessa, haver-hi anat moltes vegades de petit. Com sí fos ara, li ressona la veu de l’espeaker “…Primer combate de lucha libre americana, a la distancia de cuatro asaltos o a la primera puesta de espaldas. A mi derecha, Tarrés, “Cabeza de Hierro”, y a mi izquierda Febrer, el “Tigre de Sans”\”. En passar-hi a tocar el diumenge segur que ho recordarà…no sense una mica de rubor, tot i que pensarà, com a descàrrec, que les costums i els gustos canvien. De totes maneres, a l’aficionat a escriure batalletes com aquestes li anirà bé trobar la senyal del Km 10 quan el carrer Floridablanca s’acabi i comenci la Ronda de Sant Antoni. Li anirà bé per sí la vergonya d’haver d’acceptar que li agradava un sport com el Catch l’impedís córrer de valent, que és el que toca ara, a falta de l’últim quilòmetre per acabar la cursa. Km 10 a l’11 Haurem arribat a la Ronda de Sant Antoni en acabar Floridablanca, i en farem uns tres-cents metres, fins a la Plaça de la Universitat. Una mica més amunt, a l’esquerra de la Ronda, que ja es sabut que -com les altres rondes de l’Eixample de Barcelona- segueixen el traç de l’antiga muralla de la ciutat, veurem el Teatre Goya al començament del carrer Joaquim Costa a tocar de la Ronda, un teatre històric. En els anys seixanta, com molts altres, es va reconvertir en cinema, però de nou, des de no fa gaire, torna a dedicar-se a l’activitat teatral. Ara, per exemple, fan una obra, “La vida por delante”, on hi surt la Concha Velasco que interpreta genialment a una prostituta (abans en dèiem ningú sap la raó una “dona de la vida”) d’edat madura. I parlant de prostitutes (o de “dones de la vida”, o de “senyoretes que fumen i diuen de tu als homes”, que era un altre dels eufemismes que s’empraven per catalogar-les, a diferència d’ara que som més explícits: “treballadores del sexe”), és fàcil veure’n a més d’una i més de dos en aquest espai de la Ronda al voltant del Goya buscant clients…i esquivant els municipals que les volen fer fora atenent ordenances difícil de complir. Al final de la Ronda de Sant Antoni arribarem a la Plaça de la Universitat, aquell lloc que té un edifici on s’hi fan tancades d’estudiants descontents del Pla Bolonya i en fer-los sortir al carrer se’ls estomaca. Passarem corrent i allargarem la gambada no fos cas… I enfilarem pel carrer de Pelai, cada vegada a més bon pas perquè albirarem la Plaça Catalunya al fons i sabrem que la cosa s’acaba, tot passant per un munt de llocs que en poc temps s’han transformat. Barcelona es transfigura constantment, i el carrer Pelai és paradigmàtic en aquest aspecte. Hi ha moltes botigues i fins i tot edificis d’aquest carrer, que hi passes avui i demà ja no hi són; avui és una sabateria i demà és un bar, o a l’inrevés. En aquest sentit, hom recorda que al carrer Pelai hi havia fa uns anys els magatzems El Aguila, que es van incendiar ningú va saber com, propietat d’uns germans que tenien molts diners i poder (la gent deia “Despues de Dios, los hermanos Muñoz\”); més endavant hi havia l’edifici de La Vanguardia, on els transeünts s’amuntegaven en l’aparador de la planta baixa per llegir les notícies del diari del dia; i l’Avinguda de la Llum, una galeria comercial subterrània a sota mateix del carrer, on es podia comprar un disc, anar al barber, berenar, jugar al millón, menjar una galeta pamper, anar al cinema, comprar-se unes ulleres de sol o unes sabates topolino…tot un món de glamour en els anys quaranta, que va entrar en decadència i va desaparèixer el 1990. Potser, però, estic parlant de molts anys enrere. I per a que no sembli que avui el cronista amateur està nostàlgic, acabo. I ho faig fent una lloança a aquesta cursa que estem finalitzant al girar a l’esquerra, al costat del quasi centenari Cafè Zurich (no, no hi torno, però és que el Zurich és una icona de la ciutat) en el xamfrà de Pelai amb la Plaça Catalunya, a punt de fer els cinquanta metres que falten per pujar al bell mig de la plaça i arribar a la meta. Al començar aquest escrit, deia que la Cursa d’El Corte Inglés és una prova que molts critiquen per la seva massificació. Conec qui no la vol fer per això; també, però, conec a molts que deien el mateix i finalment la corren. Certament és una mica aclaparadora per la multitud que s’hi aplega i a alguns els molesta. Esta plena de gent que va disfressada i a alguns no els agrada. A mi sí; en cap més cursa m’agrada participar al costat de Supermans, gossos amb dorsals, pares amb cotxets i criatures, o “atletes” que s’afegeixen al Km 6, però en aquesta -únicament en aquesta- sí. Fins i tot em sembla consubstancial a la cursa i la disbauxa la fa entranyable. I no s’ha d’oblidar que enguany se celebren els 30 anys d\’ençà que va començar a fer-se, i tampoc que és la més concorreguda d\’Europa, la qual cosa vol dir quelcom. I menys encara que molts corredors i corredores populars actuals s’han iniciat en aquest món gràcies a alguna Cursa d’El Corte Inglés com la que avui, joiosos i contents, acabem