100 qms. en pista Terrassa en 10h21′

Aquest repte de tornar a fer 100 quilòmetres per una pista d’atletisme homologada, i a més a casa Terrassa, se’m va passar pel cap mentre feia la Matagalls-Montserrat 2008. Penso que és més fàcil que enfrontar-se als mals camins, a la son, al fet de perdre’s i per acabar-ho d’adobar quan arribes a Monistrol encara et resta pujar pel camí dels tres quarts, amb uns graons irregulars. Després un cop allà tornar a casa.| Era la cinquena vegada que anava a les pistes ganes d’arribar fins al final. Observo com cada cop que la gent habitual, que m’envolta. s’esvalota, però tampoc gaire, quan els dic les meves intencions. Una setmana abans havia provat com quedava físicament després de fer uns seixanta quilòmetres en dos dies i francament, va ser molt positiu. Això em deia que per què no ?. A més son unes pistes que sempre he estimat, tot i que ara ja he deixat d’anar-hi amb la regularitat que ho feia. A les quatre de la matinada sense voler-ho els ulls em fan observar els dígits dels rellotge, per no dormir-me, i sense sacsejar-me massa em prenc una bona dutxa i faig un bon esmorzar que el dia abans m’havia posat apunt la meva estimada Marisol, què viu i suporta la meva il·lusió per l’esport. Em connecto una mica a internet per saber les noticies del dia i mirar els meus correus electrònics per saber si hi ha cap novetat. D’una manera meticulosa i, com feia fa anys, començo a embolicar dit per dit dels peus amb esparadrap, així com les zones susceptibles de crear butllofes, també a zones del pit, etc. poso vaselina a altres llocs que alguna vegada m’han fet patir. Quan s’apropen les sis busco agafo la matela , amb rodes, per què alguna vegada també he patit sobretot després de traslladar el material i tot allò que solen donar. Camino sense preses pel meu barri, Can Palet, i quan veig que les pistes ja estan il·luminades i al pàrquing hi arriba un cotxe amb matrícula francesa, d’on surten dues ombres que eren els meus admirats Henry Girault i Guy Long, personatges trets d’un llibre d’aventures. L’un record Guiness en quan a quantitat amb cinc-centes seixanta nou proves finalitzades i l’altre amb dues centes seixanta vuit , les de’n Guy. L’Henry venia a fer el cent i en Guy el cinquanta. Crec que l’Henry em recorda lleument i de fet va ser de qui primer vaig veure la possibilitat de fer algun cent a la meva vida. Vaig pensar: si aquest bon home bé de França només donar voltes a les meves pistes, jo que les tinc tan a l’abast: per què no? Hores d’ara només n’he fet cinc aquí i disset amb total de cent, i n’estic cofoi. Arribem i veig als que serien els meus companys de ruta, entre preocupats i il·lusionats per començar, prop de les pistes. Només queda mitja hora, i ningú escalfa: es clar. Arriba el controlador, l’Andreu Ballbé, que escampa les seves catifes i està parlant amb en David Otero, m’hi apropo els ofereixo la ma i continuo fins una zona habilitada a l’efecte per encabir les nostres pertinences i per aixoplugar-les. Per sort gràcies, donat que més tard un ruixats ens deixarien prou xops, almenys les nostres pertinences quedaran protegides de l’aigua. Faig unes fotografies i quasi espressament quedo endarrerit per no anar al ritme fort dels meus companys, donat que em conec, tot i que miro la distància i la vaig mantenint volta a volta. Entre nosaltres una noia, amb un estil impecable, la Cristina, i un aspecte juvenil que em fa pensar que aquell ritme li passaria factura, i res més lluny. Durant tota la prova tenia un aquest estil força bonic i estable i no li vaig observar símptoma de cap defalliment. Em deixo guiar per les meves sensacions i noto que no em canso gens i que passen els quilòmetres com si res. Porto el meu aparell de mp3 o porto temes que m’agraden dels Gossos, el Pets, la Darma, Gerard Quintana, algun èxit, també com Carros de Foc i en un cert moment una coral amb l’himne de Catalunya. Tot això em fa anar a ritme i ven acompanyat. De tant en tant i pasades les nou del mati comencen a venir coneguts; penso que alguns pensant que fèiem una bona bogeria i d’altres amb certa admiració. Penso que a d’altres països és una prova ja consolidada i aquí n’anem aprenent. Qui va dur la prova a l’estat espanyol va ser el càntabre Soto Rojas i a Terrassa en Jordi Mangot, tot i que ara l’associació Mitja Marató de Terrassa en és l’organitzadora i crec que li està agafant afecte a la prova, tot i conèixer les reticències que tenien a aquestes esdeveniment. Entre ells el sots president va ser amb qui primer em vaig apropar a l’únic club que practicava fons “Fondistes de Terrassa”, en Mota, president d’aquest club fons a la dècada dels nouranta, al qual vaig pertènyer. L’actual president de l’Associació Mitja Marató, l’Otero, va ser el meu primer company més seriós que vaig tenir quan començava: Pep Mota i David Otero van ser importants. Sento agraïment per ser els primers, després n’han vingut un bon grapat de molt importants als quals m’hi sento molt agraït, com als entrenaments mossenaires i tots els seus integrants. El meu cap es distreia moltes vegades amb els meus companys de prova com el mateix Xavi Larruy, que teníem molts quilòmetres per animar-nos mútuament; com anècdota comptaven les vegades que ens aturàvem a fer pipi (amb perdó). M’anava guanyant: quan vam encetar les converses anàvem distanciats em duia moltes voltes; però a en Xavi, per uns senyals a la cama de tant en tant, feia alguna parapeta i passàvem alguna volta separats, però un bon grapat de quilòmetres van ser fets en comú. Va ser bonic. Entre els terrassencs, tenia dos coneguts: l’un en Jordi Font que feia la prova a l’estil de la marxa però que malauradament es va retirar i l’altre en Juan Manuel Muñoz que debutava en la distància i la va finalitzar amb un molt bon estat. Enhorabona ! i ara ja ets un corredor de cent, i amb una marca sub-10 Cada volta veia a la Nuria pel carril dos, que ho fa per no interrope, per la qual cosa feia més distància i que ja sap que no podrà acabar. És un corredora excepcional i amb un esperit de sacrifi fora del comú. A més porta el club de 100 com si fos un fill. El meu pensament estava, també, a l’espera de veure a començar les curses que es farien a partir de les quatre; amb aquestes arribaven més gent que ens animava i impagable la presència als trets finals de la prova com; Martin Molina que estava a primera hora del matí fent fotografies que no l’hi van sortir, per tanta foscor. Marisol, A.Cos, C.Ballesteros, Pedrero,Vicenç Solé, la Marta Oliveró, Bernat, Montse, Arnau, Olivia, José Carlos, Enoc, Joaquin Izquierdo, Folch, Pili, Dani, Julia, Ortega, Esteban, V.Gonzalez, Marià i Lluis, Casimir, 6q i Laura, Issaac, Tito, Lluis i fill, Manel i Ayala, Climent, David, Mangot, Asin, Marinelo, S.Aragonès, J.Expósito, Juan José (mi primo), M.Otero, Dolors Vilà. Bé si em deixo algú, que m’ho faci notar, donat que segur que serà així i em sabrà greu i segur que va ser important. El fill del Marià, en Lluis, almenys va fer tres quilòmetres al meu costat. Alguna volta amb l’A.Cos, Marià, Manel, Folch L’Eva Fontecha, que estava treballant amb el xip, era de les més sorolloses a l’hora d’animar i de fet ho aconseguia. Gràcies. Durant la prova observava un dels meu ídols que anava fent gestes d’anar enfonsat, en Paris: però que se li havia posat al cap acabar com aixi va fer. Ell ja sabia que aquell no seria un bon dia molt abans de començar: tot i aixì va arriscar i va acabar patint un munt. De vegades a algú li dono l’exemple de que quan es veu un corredor a la pista pensi que si hagués anat en linea recta, quan va pel quilòmetre 85 està a Malgrat de Mar si ha sortit de Terrassa i pots imaginar lo cansat que va. El que passa que des de fora sembla que puguis anar més ràpid i en canvi vas contemplant la possibiliat de deixar-ho i tens una lluita interna. Ja sobre el 95 estariem donant voltes per Lloret i encara ens en quedarien cinc. Així de vegades s’ha de veure. Entenc que son símils més gràfics que el fet de que cada volta sembli fàcil per un corredors descansats que s’ho puguin mirar des de l’exterior. Per exemple; vaig sentir qui deia quan ni tan sols estava a mitat “vinga apreta” o “ei, que arribaràs l’últim”. Els que estem acostumats, no ens afecta, encara que entenem que l’aspecte que donem és d’anar molt abatuts i segur que en tenim motius. Segur que pel cap em van passar mil coses, però tampoc es tracta de dirles totes. Poso la classificació, amb els temps de passada que ens van facilitar.