La tribu dels maratonians

Diumenge que ve es reproduirà a Barcelona la litúrgia que totes les grans ciutats coneixen bé
Fidel als primers signes de l\’arribada de la primavera, ja és aquí la Marató. En els pròxims dies, diversos milers de corredors, procedents de tot Europa, arribaran amb el propòsit d\’esgotar les seves forces diumenge en la carrera atlètica de 42,195 quilòmetres pels carrers de Barcelona. No fa gaires anys (només 30), qui això escriu va trobar en un diari d\’informació general la notícia: \”Catalunya recobra la Marató\”. Efectivament, Ramon Oliu, un químic català establert als Estats Units i format atlèticament en l\’estela del Road Runners Club de Nova York, havia arribat a Barcelona, enviat per la seva empresa, i volia córrer una marató de debò. Però com que no n\’hi havia cap, la va organitzar ell.| COBRIR TOTS els punts de l\’organigrama perquè 146 corredors poguéssim recórrer la distància màgica per les carreteres del Baix Empordà no va ser una cosa precisament fàcil. Es va comptar amb la col.laboració d\’un club d\’atletisme, a part de la federació i nombrosos voluntaris. L\’elenc de corredors era d\’allò més pintoresc: a part d\’alguns atletes de fons, hi havia excursionistes, ciclistes, futinguers i tot tipus d\’amants de les emocions fortes. Fins i tot s\’hi va inscriure una noia rodanxona amb el propòsit de rebaixar quilos; la seva vestimenta esportiva era ben original: texans i xiruques. Però l\’experiència li devia agradar prou, ja que més tard arribaria a ser campiona de Catalunya d\’aquesta especialitat en nou ocasions. Es deia Joaquima Casas. El 1980, després de dues edicions per carreteres secundàries, la marató arribava a Barcelona al mateix temps que nombroses ciutats del món la incorporaven al seu calendari civicoesportiu. Fred Lebow, organitzador de la de Nova York, corria la de la nostra ciutat i li va donar una bona nota. Encara faltaven uns quants anys perquè la marató olímpica ens donés el cum laude. Però el més important era que, amb l\’aparició del moviment de les curses populars de fons, havia nascut un nou personatge: el maratonià. Sorprèn pensar que a començaments de segle XXl algú trobi plaer a treure el fetge per la boca recorrent a peu i a bon ritme una distància situada per sobre de les nostres possibilitats. Els fisiòlegs han explicat com el cos humà pot arribar a córrer fins a 30 quilòmetres sense esgotar les forces. Més enllà d\’aquesta distància corre en un buit existencial, i s\’hi pot mantenir gràcies al vigor físic i mental adquirit amb l\’entrenament. ¿Complicat, oi que sí? Doncs bé, el maratonià s\’enfronta als 42,195 quilòmetres i al damunt ho fa en competició, intentant donar el millor de si mateix. L\’explicació a tot aquest absurd és simple: cansat de tant de confort i immobilisme, el ciutadà del carrer ha descobert la seva naturalesa pedestre i ha sortit a gaudir primer de la carrereta, sol o acompanyat; després, de la competició contra ell mateix, i al final, de l\’èpica d\’haver acabat una marató. POQUES COSES hi ha, a més, de tan democràtiques i igualitàries com participar en una marató. Polítics, empresaris, obrers, artistes i aturats comparteixen la mateixa bogeria, vestits tots bastant semblants –samarreta i calça curta–, al final de la carrera es reconeixen, cansats, suats i satisfets, com a integrants de la mateixa tribu. I aquell esperit de Ramon Oliu es manté.