Cursa Barri Sant Antoni

El diumenge 13 correrem la 30 Cursa del Barri de Sant Antoni sobre un recorregut de 10 quilòmetres.
D’entrada, cal dir que aquesta és una de les curses més antigues de quantes se celebren a Barcelona, i això ja li atorga un grau de confiança. Qui això escriu l’ha corregut diverses vegades, una d’elles la tercera que es va celebrar, i sempre m’ha semblat molt cuidada i amb detalls de qualitat. Per posar-ne un: en el lliurament de premis dels primers anys hi era present l’insigne poeta Joan Oliver (Pere Quart), veí del barri. Passarem pel lloc de sortida i arribada dues vegades, la primera després de fer una volta de 3 kms i la segona després d’una de 7. Sortirem del carrer Floridablanca, El nom de Floridablanca té connotacions poétiques o bucòliques, però el cert és que correspon a un senyor que va néixer a Múrcia i mori a Sevilla fa dos-cents anys, de nom José Moñino y Redondo, i a qui se li atorgà el títol de compte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d\’Espanya essent ambaixador a Roma. Quina relació té amb Barcelona? No se sap.

Text amb fotos

| Com sigui, sortirem de Floridablanca, en una lleugera baixada, fins el carrer Urgell, on girarem a l’esquerra per pujar-lo fins la Gran Via. Parlant de noms de carrers, el del carrer Urgell, que es diu així en honor del primer compte de la ciutat – té la malaurada distinció d’haver perdut una de les seves eles en acabar la guerra: l’any 1939 el van castellanitzar i va passar a dir-se Urgel. Menys mal que la va recuperar en democràcia, l’any 1980. Per la Gran Via, passant pel mig, anirem fins el carrer Muntaner. La Gran Via, per cert, tampoc es va lliurar del canvi de nom. Des de 1939 i fins la democràcia es va dir Avenida de José Antonio Primo de Ribera. Abans, com ara, es deia Gran Via de les Corts Catalanes, en record d’una de les més antigues corts d’Europa. Daten, ni més ni menys, de l’any 1192. Al girar la Gran Via i agafar Muntaner, a la dreta, haurem fet 1 quilòmetre. El carrer, un dels que es va salvar de la cremada potser perquè el personatge al qual s’honora queia molt llunyà, es diu així en honor de Ramon Muntaner, un ampurdanés de l’edat mitjana que va ser cronista de les ventures i desventures dels almogàvers. Uns paios aquests, paramilitars de la corona d’Aragó que lluitaven contra les taifes islàmiques de la Península, que han estat sovint mitificats, però de qui també es diu que eren especialment agressius en la batalla, i saquejadors dels pagesos en temps de pau. Hi ha molts noms de carrers dels seus cabdills a l’Eixample, com és el cas de Ramon Muntaner que en va ser capità d’un esquadró. Baixarem uns dos-cents metres per Muntaner i girarem a l’esquerra al arribar a la Ronda de Sant Antoni, a l’alçada de la Plaça Goya. La Ronda, com es sabut, oberta -com les altres rondes de la ciutat- damunt de l\’emplaçament de les antigues muralles. Seguirem baixant per la Ronda Sant Antoni fins trobar el Mercat, el centre neuràlgic del barri. Va ser construït a finals del segle XIX (a partir de l’any 2009 es reconstruirà, per cert) i és molt popular per la seva fira setmanal de llibres vells i material de col•leccionisme de cada diumenge al matí. Deia que el Mercat de Sant Antoni és el centre del barri, un nom que té l’origen en l’església que hi havia al costat del portal del Raval de la muralla, que estava situat en el que avui és la confluència entre les dues rondes, la de Sant Antoni i la de Sant Pau. Quan es va començà a fer I\’Eixample, aquest portal era una de les entrades més importants de la ciutat. I van passar molts anys abans no s’anessin fent cases fora muralla, en aquell indret. Quan el 1872 es va construir el Mercat, gairebé no hi havia cap casa al seu voltant. Servia corn a nodridor d’aliments del barri obrer del Raval, més que no pas per a aquell indret de l’Eixample. En aquest indret, precisament, agafarem a la dreta el carrer Manso, com aquell que diu pel mig dels compradors de tebeos i llibres, i girarem a l’esquerra per Borrell. El carrer Manso duu el nom d’un general nascut al Berguedà que es va distingir en la Guerra del Francès del segle XlX, però el cert és que fa pocs dies el carrer s’ha fet molt famós. Se’n ha fet perquè un bar que hi ha a tocar del mercat, la Granja Manolita, ha repartit una bona quantitat de milions entre els seus clients al vendre molts dècims de la segona de la rifa de Nadal. Al trobar el carrer Borrell girarem a l\’esquerra i haurem fet 2 quilòmetres. Una curiositat: a voltes amb allò dels canvis de noms de carrer, aquest, que també és el d\’un compte, no el van van castellanitzar. Ningú sap per què, tot i estant al costat del d\’Urgell i també acabant amb dos eles. El baixarem fins al Paral•lel, on girarem per pujar-lo fins al carrer Calàbria. Un nom el de Paral•lel, que prové del fet -segurament fet exprés pel senyor Cerdà- que el seu traçat coincideix amb el del paral•lel 41 del nostre planeta Terra. El Paral•lel, un carrer que ara no, però anys enrere era el centre de la disbauxa de la ciutat, farcit com estava de teatres, music halls i cafès, on la gent de Barcelona si deixava caure per divertir-se. Només cal dir que l\’any 1910, i segons els cronistes de l\’època, el Paral•lel tenia nou teatres i onze music-halls i cafès-cantants. S\’ha especulat molt sobre la causa de que el Paral•lel tingués tants llocs de diversió, i la raó que sembla mes vàlida és la de que, tot i els seus dos quilòmetres i escaig de llargada, només s\’havien construït 23 cases a principis del segle XX. L\’amplada del carrer sembla ser que no agradava. A causa d\’aquesta falta d\’edificis l\’Ajuntament va dictar \”La llei dels barracons a precari\”. Segons aquesta llei, es permetien edificacions per a usos diversos, sempre que no es destinessin a habitatges amb dormitoris. Havien d\’estar construïdes de manera que es poguessin enderrocar en qualsevol moment. A partir de llavors va començar a edificar-se una gran quantitat de barracons al llarg del carrer, que allotjaren teatres, music halls, cafès-cantants, tavernes, etc. Aquests tipus d\’edificacions acabaren de marcar l\’esperit del Paral•lel i el convertiren en poc temps en el centre del divertiment de la ciutat. Deixarem el Paral•lel al arribar al carrer Calàbria, i el pujarem fins a Floridablanca, on hi ha el km 3, per completar la primera de les voltes del circuit. El nom de Calàbria se li va posar en record de la expansió mediterrània de Catalunya en el segle XV pel sud d\’Itàlia. Tornarem a passar pel carrer Floridablanca agafant la mateixa direcció que al començar la cursa, però ara arribarem fins dos carrers mes enllà que abans: el de Casanova, posat en honor de qui va ser l\’heroic defensor de la ciutat en el setge de 1714. Del carrer Casanova en farem pocs metres: girarem a l\’esquerra en el de Sepúlveda (sempre m\’ha semblat un nom de carrer molt bonic, no sé si perquè és el que es fa quan s\’està a punt d\’acabar la marató) que és el nom de qui va ser el governador civil de Barcelona quan es va obrir l\’Eixample, i en un lleuger tobogan, tot passant pel km 4, el farem fins el carrer Rocafort. Tot i que té un carrer al seu nom, Bernat de Rocafort va ser un altre cabdill dels Almogàvers que deuria de ser un element de cuidado. Només cal llegir el que diuen els seus biògrafs: \”La seva ambició, la seva despiatada naturalesa, i la seva violència, van provocar que els seus homes es rebeléssin i el lliuressin al seu enemic Robert I de Nàpols, que el va tancar en un castell, on el va deixar morir de fam\”. Baixarem per Rocafort -és evident que la Cursa de Sant Antoni és, tot i que molt benigne, un constant puja i baixa, on, avis als navegants, és difícil fer marca en 10 kms- fins de nou a trobar el Paral•lel. Girarem a l\’esquerra molt a prop del km 5, i el pujarem fins la Plaça Espanya. En trobar la Plaça Espanya girarem a la dreta per agafar la Gran Via i baixar-la durant uns tres quilòmetres en línia recta (passarem pel Km 6 després de Vilamari i pel Km 7 després de Casanova) fins arribar a la Plaça Universitat, travessant dotze cruïlles de carrers amb noms il•lustres de la Catalunya antiga, des de Llançà fins a Balmes. No cal dir que el nom de la plaça li ve donat pel fet quea finals del segle XlX , es contruis la universitat que des de la Rambla –on ara hi ha el teatre Poliorama- havia estat enviada per Felip V al poble de Cervera en el 1714 de malaurada memòria. Passada la Universitat, en arribar al carrer Balmes, girarem a la dreta per anar a buscar la Ronda de Sant Antoni i baixar-la, de nou en aquesta segona volta, i passant pel km 8, fins el carrer Manso, on hi ha el Mercat. Mi he referit abans, aquest punt és el centre del barri, que agafa el nom pel portal de la Barcelona medieval que hi havia en aquest indret. Ho diuen les cròniques: “L\’enderroc de les muralles va deixar un ampli triangle entre el que després serien la Plaça d\’Espanya, la Gran Via de les Corts Catalanes, la Ronda Sant Antoni, la Ronda Sant Pau i l\’Avinguda Paral•lel. Aquí es formaria el Barri de Sant Antoni, a l\’empar del mercat del mateix nom inaugurat l\’any 1882. A l\’any 1909, i durant la Setmana Tràgica, el barri de Sant Antoni va ser el primer i l\’últim de veure els incendis que assolaren la ciutat. L\’edifici dels Escolapis (a la Ronda Sant Pau, a pocs metres del Mercat) fou el primer en cremar i la fàbrica de licors Tortres, l\’últim.” Parlant dels Escolapis, i passant a tocar com i passarem, val la penar recordar que va ser en el pati d’aquest col•legi on es va començar a jugar a básquet per primera vegada a tot l’Estat. El va portar de Cuba l’any 1921 el pare escolapi Eusebi Millán. Una altra vegada, com en la primera volta, passarem pel carrer Manso tocant el Mercat, i en aquest cas el farem fins el carrer Viladomat. (Una curiositat: a mes a mes del bar Manolita -el de la segona de la rifa de Nadal- al voltant del Mercat hi ha molts comerços amb nom de dona: Ester, de moda Íntima; Pilar, de calçats. Kuky, de bijuteria; Angui, de sabates; Ada, de confeccions; Merche, de no sé què…). Del carrer Viladomat, el nom del qual honora al pintor de temes religiosos Antoni Viladomat, nascut a Barcelona l\’any 1678 i mort el 1755, en farem uns pocs metres: just fins el carrer Parlament, que es diu així per recordar els antics parlaments de Catalunya en l\’antiguitat, unes reunions que es feien, a banda de les corts que convocaven els reis, per tractar accidentalment algun assumpte urgent. També del carrer Parlament en farem molt poc, una mica més de cent metres, perquè girarem en trobar el carrer Borrell, que el baixarem per anar a buscar un altre cop el Paral•lel. Just en el gir de Borrell amb el Paral•lel, hi haurà el Km 9, la qual cosa vol dir que la cursa s\’està acabant. Baixarem fins a Calàbria, on girarem i el pujarem fins el carrer Tamarit, del qual en farem uns metres fins arribar a Viladomat. Francesc de Tamarit va ser un militar i polític català, defensor de Barcelona durant la invasió de Castella (ai!) durant la Guerra dels Segadors del segle XVll. I en arribar a Viladomat pujarem fins a Floridablanca, girarem a l\’esquerra, i entrarem, feliços, a la meta de la Cursa de Sant Antoni, una prova entranyable.