REPTE 500: 12ª i última etapa: Figueres-Girona

27 de juny de 2007.- Quan el Bcn press – Repte 500 va posar-se en marxa, ara fa 12 dies, la meta de Girona era una autèntica incògnita per a tots. Sabíem, això sí, que el Carlos estava en bona forma, que estava molt mentalitzat i que tenia un bon equip recolzant-lo al darrere. Tot i així, sorgien els dubtes inevitables: I si és més dur del que ens pensàvem? I si hi ha un excés de càrrega muscular? I si es lesiona? Però ara ja han anat passant les etapes i ja som a l’inici del darrer dia. Quan el Carlos s’ha posat les sabatilles i les ja habituals ulleres de sol per sortir, tots nosaltres –ell també- sabíem que això estava fet, que només quedava el ‘passeig’ triomfal fins a Girona, un últim esforç. Encarant l’última etapa A primera hora del matí, com sempre, el Carlos ja està corrent. Enfila sense presses la carretera de França, la N-II, en direcció a Bàscara. Des del cotxe de suport el segueix la Cristina, i ell sap que hi ha molta més gent que avui està pendent del final de la seva aventura. Una d’aquestes persones és la Diana Muñoz Puñet, la ‘fisio’ que s’ha encarregat de controlar les sobrecàrregues musculars durant els 500 km, una feina realment complicada perquè ha estat un repte llarg, amb un perfil molt accidentat i circuits trenca-cames (Felicitats, Diana! El repte també és teu).| Carlos, el nostre ‘home mediàtic’ A la tarda, l’etapa compta amb convidats especials: uns periodistes de la televisió de Girona que s’interessen pel Bcn press – repte 500: la preparació, les ancèdotes que han anat passant al llarg dels dies, els quilòmetres acumulats… En Carlos ja comença a ser tot un expert en això de parlar amb els mitjans: després de fer un ‘curs accelerat’ a ràdios locals, ha estat entrevistat també per diversos diaris i televisions. Ell s’ho mira des de la distància, perquè les entrevistes no són el que més li agrada. Però en el grup ja li augurem un gran futur com a ‘home mediàtic’! De fet, demà dijous, un cop acabat el repte, l’espera en Xavier Bosch a RAC 1. Però com diu ell mateix, “això no és un examen, tot el que em pregunten ho he viscut, així que, senzillament, explico el que volen saber”. Un ritme molt viu Després d’una breu xerrada amb els periodistes, el Carlos continua avançant. El seu ritme és de menys de 5’ per quilòmetre, és a dir, excepcionalment bo tenint en compte que porta… 500 km! “Tinc les molèsties de sempre, però les ganes d’arribar suposen una energia extra, i a més he comprovat que, si afluixava, em feia fins i tot més mal”. Ja ha entrat a la recta final, però aquest cop és la de veritat: després d’Orriols arriben Medinyà, Sarrià de Ter i, finalment… Girona. Quantes vegades haurà somiat el Carlos amb el darrer quilòmetre? Els últims 500 metres? La bellesa d’una ciutat com Girona segur que no el decep: després de córrer pel Pont Major, deixa enrere el riu Ter i les cases sobre l’Onyar, i entra als carrers empedrats del casc antic de la ciutat. Els últims 200 m fan pujada, però això… a qui li importa ara? Finalment, arriba a les escales de la Catedral, on l’espera un nodrit grup d’amics i alguns curiosos que s’acosten a tafanejar. També hi ha un fotògraf del Diari de Girona que no es vol perdre el moment. Ara sí, Carlos: l’aventura ha acabat. El repte és teu. Enhorabona! Sopar de festa amb el Lluís Un cop aconseguit el repte, no podia faltar un sopar de festa. Allà hi som un grapat dels que l’hem acompanyat durant aquests dies: la Cristina i el Paco (cotxe de suport), la Diana (fisioterapeuta), la gent de Bcn press (Natàlia, Hèctor, Laura, Aureli), i la resta d’animadors del repte, que se l’han fet tan seu com del Carlos: Juan, Alba, Tere i Pere, Sara… Encara falten altres que han compartit l’aventura corrent amb el Carlos o animant des de la distància. No ens oblidem de tots ells: David Fernández (a qui ningú ha vist encara seriós!), Germán ‘tiramilles’, Òscar el maratonià… Però si algun nom destaquem molt especialment és el del Lluís, a qui dediquem aquesta darrera crònica. Si hi ha algú que ha aportat valor de veritat a aquesta aventura, aquest has estat tu, Lluís. No canviïs!