REPTE 500 – 7ª etapa: Ponts – Solsona

22 de juny de 2007.- Els quilòmetres van quedant enrere i ara ja són més els que el Carlos ha corregut que els que li queden per córrer. Amb aquests ànims comença la setena etapa, una etapa que dins el grup del Bcn press – repte 500 té mala fama. M’explico: quan l’Aureli –ara ajudant del Carlos en aquesta aventura- va intentar per primer cop un repte semblant, es va lesionar a la setena etapa. L’any següent sí ho va aconseguir, però el seu acompanyant, el Sergi Fernández, es va lesionar… a la setena etapa. De manera que tots creuem els dits i el Carlos, amb el menisc tan tocat com a les darreres etapes, arrenca a córrer a la seva hora habitual, cap a les set del matí. Durant tots aquests dies s’ha generat un sentiment agredolç al grup: per una banda, comprovem amb satisfacció que molta gent s’ha assabentat del Repte d’una manera o altra, i algunes persones fins i tot ens han aturat pel carrer en veure’ns la samarreta ‘oficial’, feta especialment per a l’ocasió. D’altra banda, cada cop és més i més llarg el tros recorregut, i seguir-lo amb el dit sobre el mapa comença a costar, el que vol dir que ja queda menys… La part negativa, i per això dèiem que és un sentiment agredolç, és que les molèsties del Carlos al genoll dret van a més, i com és lògic ningú vol que el corredor prengui mal. No hem vingut a patir, sinó a passar-ho bé! Bé, això és el que diem tots en veu alta, però al Carlos el veiem patir una mica des de fa un parell de dies especialment. I aquesta setena etapa tampoc és una excepció, malauradament. Només sortir de Ponts comença una pujada, i després ve una altra, i una altra… és un perfil realment exigent, i el Carlos es veu obligat a apretar les dents per a tirar endavant. La setena etapa té una mica més dels 42 km d’una marató; en realitat, són més aviat 44 km, i la duresa del recorregut no ajuda. Sort del dia que vam decidir dividir les etapes en dues meitats! El Carlos aprofita les habituals parades d’hidratació per estirar una mica, per posar-se spray fred a les cames o, si cal, per conjurar-se a les bruixes de Berga, que cada cop estan més a prop! Tot s’hi val per allunyar el fantasma de la lesió. L’etapa de la tarda és una mica més amable. La carretera és més atractiva, és una carretera estreta amb poc trànsit, arbres als costats… “un paisatge realment bonic, llàstima de la lesió al menisc”, es lamenta en Carlos.| Finalment, assolim la meta del dia: Solsona. Un periodista del diari comarcal ‘Regió 7’ aprofita el pas del Carlos per aquesta localitat per fer-li una entrevista. Aquestes petites converses amb persones alienes al repte ajuden el Carlos a mentalitzar-se i motivar-se per a la següent etapa. A partir d’ara, l’objectiu que compta no és arribar a Girona, no són les 12 etapes ni els 500 km: és la següent etapa. Malgrat això, els quilòmetres recorregut ja són molts: prop de 300!