Rasos de Peguera, dissabte 14 d’octubre de 2006

Poc desprès de les 5 de la tarda es dona la sortida de 15ena marxa Rasos-Manresa. El meu amic Paco ha decidit acompanyar-me. Comencem amb forta baixada i quan porto potser mig quilòmetre m’en adono que he perdut la tarja de control. Reculo per anar-la a buscar. Va, a córrer avançant gent. Anem seguint la gent que tenim davant i ens adonem que ens hem “perdut”, ja no veiem les marques blanques i blaves que indiquen tot el camí. Reculem fins a trobar les marques, ara som darrera de tot. Quin començament! Som-hi. Fa bon dia, una mica de fred però va be per córrer. Mica en mica anem avançant molta gent. Saludem amics amb els que compartim aquesta afició. Baixem molt i anem passant filats. Com sempre, hem dit que correriem les baixades i el pla i caminaríem les pujades. Ja vull pujar! Pràcticament tot és baixada fins arribar al primer control, uns 10 km. Menjo pa amb mantega i melmelada, bec i ara sí, just abans del túnel ens enfilem per un corrio, puc caminar una bona estona. Anem xerrant i xerrant i els quilòmetres i les hores van passant. Passem el control 2 al km 17. Seguim amb més baixades que pujades. Es va fent fosc i cal posar-nos els frontals i … no sé què he fet al posar les piles noves però quasi no fa llum el meu frontal. Sort que en portem de recanvi però avui em sento principiant. Em costa posar be la mida, o massa estreta o em cau. “Tranquila Mamilla” em dic jo mateixa i sento les paraules “la ment ho és tot, voler és poder,ànims” que m’ha dit el meu amic Enric poc abans de sortir.| Finalment cap a les 9 del vespre arribem al control 3 a Montmajor. És especial, ens hi esperen la María José, el Pau i la Mar, la dona i els fills d’en Paco, i ens animen moltíssim, els nens corrent al nostre costat. El Pau em diu, “va Marta, que vas molt be, avui acabaràs” i és que quan dinàvem li he dit que no ho veia gaire clar. Un entrepà, coca- cola i a córrer que per això hem vingut. Sé que el proper control és a Serrateix, la casa de Mossèn Climent, és una mica llarg aquest tram però ja el conec de l’any passat. Doncs al cap d’una estona no puc córrer, a la pujada vaig molt a poc a poc, penso que la marató de la setmana passada passa factura o que divendres no vaig descansar … Penso que s’em farà molt llarga la marxa, que potser cal que pensi en fer coses més curtes, vaja, el tipus de coses que passen pel cap quan vas malament. Se que passarà la part mental però no tinc clar què passarà amb la física. Li envio un sos al meu amic Enric i segueixo cap amunt. El Paco amb molta paciència em va esperant i animant i dient que lo important és acabar, que no importa el temps. De repent apareix com un miratge l’esglèsia de Serrateix i recordo que fent un petit tram de carretera ja serem al camping on hi ha el control. Portem una mica menys de 6 hores. Entrem al local i bec un got de brou calent perquè no tinc ni gana ni set i m’en adono que m’he oblidat d’un dels fonaments dels ultres, beure i menjar meticulosament, no quan en tens ganes. Al local fa molta calor i es ple de fum i començo a notar la suor freda pel meus cos, estic a punt de desmaiar- me. Per sort en Paco s’en adona i m’ajuda a sortir ràpidament a la fresa de la nit. M’assento, reposo, molt a poc a poc menjo una barreta superenergètica i bec aigua, l’estómac no vol res però és imprescindible. Comencem a caminar molt a poc a poc i com si fos un miracle em començo a refer. Rebo un missatge de l’Enric i també m’ ajuda. Torno a tenir ganes de xerrar i de córrer. Ja hem fet més de la meitat de la cursa. Som-hi. Ara ja bec i menjo quan toca i camino i corro. En Paco és molt bon acompanyant. Porta el GPS i serveix per calcular la velocitat i sobretot per tenir una idea dels quilòmetres que falten fins el proper control. És una pena que sigui de nit perquè deu ser molt bonic ara que també poden gaudir dels estels i més tard de la lluna, petita però preciosa. Amunt i avall, molt més avall que no pas amunt, amb les hores cada cop es noten més les pedres del camí però gaudeixo, estic fent allò que més m’agrada que és córrer per la muntanya i aquesta vegada ho comparteixo amb un bon amic. Passem el següent control i continuem per pistes i camins. Trobem al carretera de Callús a Santpedor i agraïm l’asfalt que ens durà fins al control 7, una estona per córrer sense mirar al terra. Les mandarines són boníssimes. Fins aquí coincideix amb l’itinerari de la marxa de l’any passat. I ara? Doncs ja només ens falta arribar a Manresa. Ens diuen que són 10 km. Una estona per la via del tren, terra, asfalt i tornem a pista de terra. Ara l’adrenalina o les endorfines o el que sigui estan al límits màxims que he tingut mai. No em fa mal res, tinc ganes de córrer, en Paco em recorda que cal guardar forces però si quasi be hi som. Veiem Manresa i els cotxes de l’eix, quan el passem per sota ja quasi be hi serem. Correm a 5 minuts i poc el quilòmetres , és increïble el que fa la ment. Dins de Manresa el carrer puja i entrem a l’escola Puigberenguer hi ha escales però correm i amb llàgrimes al ulls, il•lusionada com si fos el meu primer ultra arribem a la meta. 11 hores i 12 minuts. Aquesta sensació no es pot explicar si no l’has viscuda però és el que em manté viva.