Carreres? Sí, gràcies La Cursa de la Mercè, celebrada ahir, va inaugurar la temporada de carreres populars de Barcelona.

Carreres? Sí, gràcies La Cursa de la Mercè, celebrada ahir, va inaugurar la temporada de carreres populars de Barcelona poc després que els cardiòlegs recomanessin la pràctica del córrer en el seu recent Congrés mundial. (<b>Aquest article ha estat traduït del castellà sense cap altre intervenció manual, pel traductor automàtic del <a href="http://www.softcatala.org">www.softcatala.org</a>.)</b> Poques coses cal se semblin tant als prolegómenos d´una batalla medieval com la sortida d´una carrera popular. Després de l´escalfament de rigor, realitzat als voltants de la sortida, els corredors s´apinyen, junts i suats després de la ralla, a esperar resignadamente el tir que doni inici a l´atac. Si abans es guarda un minut de silenci per algun company desaparegut, es pot arribar a un grau de unción gairebé religiós. Quan, per fi sona el tir, disparat per una autoritat competent –com en els toros- veiem sortir corrent cap a l´extenuació (l´enemic) a uns ciutadans d´aparença normal, de qualsevol edat, sexe o condició social, units per alguna cosa que podríem cridar: la disciplina de l´esforç -en La Cursa dels Bombers que tots duen el dorsal estampat en una samarreta igual, la uniformitat està assegurada, com en l´exèrcit-. Després, passat un temps determinat segons la durada de la carrera, els veurem tornar en fila, esgotats i més suats encara; però, per sobre de tot, satisfets. Han tornat vius.| Des que a mitjan els anys setanta va aparèixer als Estats Units el moviment del córrer (running o jogging segons agradi), la moda de les carreres urbanes s´ha estès com una taca d´oli per tot el món desenvolupat fins al punt que sembla que una ciutat que no tingui capacitat per a llançar al carrer un contingent alt de sofridors és menys ciutat. I òbviament Barcelona no podia quedar-se enrere. Així, quan El Corte Inglés va organitzar amb’l Ajuntament i la Federació una carrera pels carrers de la ciutat, sota el sol de maig, les expectatives de participació es van disparar fins al punt que es van triplicar els primers càlculs. En anys olímpics la mateixa carrera arribaria a els sis dígits. Abans del boom del córrer, l´única carrera oberta en la Ciutat Condal era la clàssica Jean Bouin, que contava principalment amb atletes de elite i que amb el temps ha hagut d´organitzar una carrera popular alternativa. Avui les carreres populars s´han convertit en una forma de festejar qualsevol efemérides, de tal manera que la festa major de la ciutat ve acompanyada de la Cursa de la Mercè, una mica que s´ha estès pels barris, com Sant Antoni o Sants, fins a l´extrem que el mateix Ajuntament ha hagut de frenar el nombre d´ocupacions de l´espai públic. En unes ocasions el bon temps convida a sortir a moure´s en pantalons curts i samarreta, com en la Cursa del Port, al final de l´estiu, que oferix al corredor la possibilitat d´acabar nedant en el mar o prenent una dutxa en la mateixa platja de la Barcelonina. En unes altres, com en la Cursa dels Nassos, diversos milers de barcelonins paguen a la bestreta, de nit i amb fred, els excessos que puguin cometre en la celebració del canvi d´any. La febre del córrer pot contagiar a qualsevol, fins als mateixos responsables del Àrea d’esports de’l Ajuntament; en els últims anys ja hem vist a més d´un regidor d´esports barrejat entre els corredors practicant el noble art de “suar la cansalada”. No obstant això, allí on la nostra ciutat punxa és en les carreres de gran fons: la marató, amb les seves 42’195 quilòmetres, i la mitja marató. Aquest any, es va dotar a la prova mítica de l´atletisme d´un itinerari atractiu, trufado d´art i història, i amb una bona organització; però tanmateix, gairebé la meitat dels menys de 5.000 maratonianos que van participar en ella procedien de fora. Serà que Barcelona té més ganxo turístic que esportiu? Els sociòlegs explicaran què empeny a uns ciutadans bé acomodats a recórrer a bon ritme unes distàncies que fins a feia poc es reservaven a uns animals de transport. No deixa de ser absurd que després d´inventar-se el sofà, la televisió de plasma, l´aire condicionat i el whisky amb gel hàgim creat el ritual de sortir els diumenges al matí a extenuar-nos corrent pels carrers de la ciutat. I si de rituals parlem, cal referir-se a l´assaig Ritus i rituals contemporanis de l´antropòloga francesa Martine Segalen, en el qual, com no, es fa un esment especial a les carreres populars i al seu consegüent “desordre en els carrers”. Segalen explica que “la massa de corredors sembla posseir una energia que es transmet al llarg de la cadena humana.” Per a ella, “gens oferix a l´individu un sentiment de comunió com el qual s´experimenta quan, amb la marea humana davant i darrere d´ell, avança en un moviment catártico que produïx segons Aristòtil, una purificació de les dolentes passions” Fins a aquí tot aniria bé si no fora que més endavant afirma que els corredors no deixen de ser: “empleats d´identitat perduda i futur imprecís que troben en aquestes activitats espais d´una comunitat col•lectiva de la qual manquen en la seva vida”. Després, entre altres lindezas, l´antropòloga francesa es mostra contundent, per a ella les carreres es justifiquen pel fet que: “fer una mica prohibit –escopir en el sòl, sonar-se amb els dits, orinar o defecar en la via pública, mostrar-se mitjà nu- són alguns dels excessos que solament tenen sentit en la seva dimensió col•lectiva”. Gairebé gens! Just el que faltava perquè nostre Ajuntament apliqui l´ordenança contra el incivismo a les carreres populars. I tot això quan encara no s´ha complert un mes del recent congrés de Cardiologia, organitzat per l´eminent Dr. Valentí Fuster, que va atreure a 30.000 especialistes a Barcelona. Entre les conclusions que unànimement es van acordar-se recomanar l´exercici físic com prevenció i teràpia de les malalties del cor. Així que, encara que només sigui per salut, anem a córrer una estona