Entrevista: Joan M. Masip, Marathon des Sables

<b> «És molt dur» </b><br> Dels 777 atletes que han corregut 756 kilòmetres en sis dies pels deserts marroquins del Marathon des Sables, 26 eren espanyols, 17 catalans i quatre sabadellencs. D´aquests últims, l´únic que lluia una bandera de Sabadell a la motxilla era el gestor d´empresa de Banc Sabadell i veterà del Club Natació Sabadell en triatló, ironman i marató, Joan Manel Masip Casado, 37. Va quedar 102. -Per què es diu que el Marathon des Sables són sis etapes en set dies? -Perque per a l´etapa més llarga, la de 76 kilòmetres, et donen 36 hores, però jo ho vaig fer en 11´53. -Pel desert i sense parar? -Et donen aigua als controls cada 10 kilòmetres. I vaig parar molt poc perquè no em queiés la nit a sobre. -Menjar? -El menjar l´has de portar tu.| -Caminant o corrent? -Els primers corren. Els demés fem el que podem. Hi havia un cec amb acompanyant que sempre arribava l´últim. I un grup d´onze xinesos que només caminaven, però anaven junts a tot arreu. -Vostè corria? -Sí, tot i que al final de l´etapa marató, la de 42 kms., se´m va acabar l´aigua i vaig agafar un petit globus. -Un globus? -Allò és tan àrid i tan sec que al final et desmoralitzes. A més els finals d´etapa sempre eren rectes llarguíssimes i allò se´t fa molt pesat. Aquell dia vaig acabar caminant. -Tot pla? -No. Aquest any han volgut celebrar el 20 aniversari del Marathon des Sables amb uns itineraris molt montanyosos, amb desnivells de 25º. S´han passat. -El pitjor, el clima? -Sí perquè de 12 a 4 de la tarda la temperatura arriba a 45 graus. I l´aigua que et donen és calenta. És molt dur en tots els aspectes. -Explíqui´m-ho -El dormir per exemple. Dorms al terra d´una haima, amb pedres, incòmode. Les tempestes de sorra són diàries… -Com es suporta una cosa així? -Mota gent no ho suporta. Van abandonar uns 50 i molts van acabar amb butllofes i llagues. La infermeria era cada nit a vessar. -Motxilla? -Jo duia una motxila d´uns 9 kilos de pes amb menjar energètic, sac de dormir i roba. Un italià duiauna de 19 kilos i el van obigar a reduir pes. -Ha dit menjar energètic? -Sí, jo només duia barretes Powerbar, gels energètics, pastilles de glucosa, espaguetis liofilitzats… -Només? -Vull dir que si torno l´any que ve portaré alguna cosa més natural com pernil envasat al buit, formatge o fruits secs. El factor psicològic és molt important. -Més que el físic? -Molt més. Jo diria que és un 70% mentalitat i un 30% físic. -No es fa estrany compartir el desert amb centenars de persones? -Això només passa a la sortida. De seguida et quedes més o menys sol. -Et pots perdre? -Un any es va perdre un italià i van tardar 12 dies a trobar-lo. -Ni GPS, ni radio-balisses? -No perquè en realitat el camí està marcat per unes banderes cada 100 metres i és molt difícil perdre´s. -I si malgrat tot et perds? -Et donen una bengala, la dispares i en pocs minuts tens helicòpters i jeeps. Evidentment això et desqualifica. -Una bona organització? -Molt bona organització. Aquells francesos ens van cuidar molt bé als participants. -Tenien detalls? -Cada nit ens feien espectacle. Un dia ens van cantar òpera i sentir una ària al mig del desert estrellat és un puntasso. Altres nits hi havia ball folklòric, dansa del ventre, espectacle hípic… -Però no us donaven sopar. -No. Ells donen aigua i prou. -Tot als volts d´Ouarzazate? -Sí, és la única ciutat important que hem vist. -El terreny? -Hem trepitjat tota mena de superfícies, com al París Dakar. -També pedra? -Sorra, duna, pols de rius secs, pedra petita, pedra cantalluda, -Com s´ha entrenat? -La sorra a la platja de Castelldefels i la pedra a la Riera de Matadepera. Si torno m´agradaria entrenar la calor a Lanzarote. -A la tele se´l veia amb una bandera de la ciutat de Sabadell a la motxilla. -Vaig voler dur-la per diferenciar-me de nacionalismes. També portava la catalana, però sobretot volia dur la de Sabadell per… -Per marcar diferències? -Sí, per destacar. Per allunyar-me del centralisme d´Espanya i el centralisme de Barcelona. -Què li deien? -La gent em demanava de quin país era aquella bandera ha-ha-ha. Un país petit