La Marxa Núria-Queralt

Fins avui no he trobat forces per esciure l´experiència de la Núria-Queralt, la reina de les marxes i que comença unes quantes hores abans de l´hora de sortida perque cal organitzar-se, surts de Núria i arribes a Queralt. És el dissabte 3 de juliol i ens trobem a quarts de dotze al Santuari de Queralt el Ramón Anglada, el Josep i jo. Allà mengem un entrepà i deixem un cotxe, és el punt d´arribada, la meta d´aquesta nova aventura. Bé, nova pel Ramón i per mí que estem força nerviosos. El Josep ja la coneix bé i fa molt dies que jo li demano que em repeteixi el recorregut. Una vegada i un altre li demanava quines eren les parts més difícils, com eren els camins … Així m´anava mentalitzant perque a més a més de l´entreno, està clar que a les proves llargues el "coco" és fonamental. Amb l´altre cotxe baixem a Berga d´on surt l´autocar que ens durà a Ribes de Fresser amb una bona colla de marxaires. El Ramón Fernández ve a saludar-nos i donar-nos ànims, segur que l´any que ve estarà recuperat per fer-la. Una estona de carretera xerrant de la nostra afició. A Ribes agafem el cremallera fins a Núria. Fa fresqueta, així que, un bon café, unes galetes i a esperar que toquin les 5, l´hora de la sortida. Tenim sort, no hi ha boira i sembla que no plourà. | Amb en Ramón hem decidit anar plegats i seguir la tàctica de caminar les pujades i trotar les baixades. Al pincipi és planer però anem a poc a poc perque sabem que falta molt camí i cal anar agafant el ritme. Anem pel camí de Fontalba i seguim endevant fins arribar al primer control, la Jaça del Ginestar, on hi ha beguda i un codonyat que ve de gust. Ara toca una de les pujades difícils fins el Pas dels Lladres. Amb en Ramón anem callats i anem pujant, i sempre mirant cap amunt i fent un pas darrera l´altre, arribem a la part més alta. És un lloc preciós, bon premi a l´esforç de la pujada, ve bon camí i més aviat baixada. Faig una fotografia, no crec que en faci més. Anem corrent i xerrant. A les 20:40 arribem al control de la Collada de Toses, bon entrepà i síndria. Ara la següent fita és intentar arribar al control de l´estació d´esquí Coll de Pal encara de dia. Tres quilòmetres de carretera i la pista que puja a Costa Rasa, forta baixada i tornem a pujar. Veiem el ramat d´isards que diu en Ramón, qui pogues córrer com ells! Logrem arribar al control amb llum, són les 22:10. Omplim d´aigua, una mica de taronja i tots dos tremolem, suposo que és el vent amb l´humitat. L´humitat ens farà suar tota l´estona. Ens posem els paravents, el buf, els guants. Pujem sense frontal fins a Coll de Pal, veiem estels i la figura del Pedraforca. Agafem la carretera, una mica a les fosques, tots dos estem acostumats als entrenos a les 6 del matí de l´hivern i podem anar per l´asfalt. Aquesta part la recordo de la cursa de Bagà a Coll de Pal. Un cop passat el xalet del President ja posem en marxa els frontals perque és fosc, cal buscar les marques i ens fiquem dins del bosc. Un tros de pista de pujada i comença el que sabem que serà una llarga baixada, mooolt llarga. Ens aturem al control del refugi de Rebost, hi ha entrepans de pa de motlle i síndria però a mí em falta cafeina per pensar que puc aguantar la nit. Són les 23:10 i sento que la nit s´em farà molt llarga, no tinc gaires forces, és el meu moment més baix, el Ramón te paciència i m´anima. És millor no pensar-hi i seguir. Apa, a continuar baixant. Arribem al control 5, la cruïlla de Grèixer, qm 45, són les 12:16. Aquí hi ha menjar i beure i prenc cola i café. Psicològicament és un punt important, la meitat en distància, hi ha autobús per qui vol plegar. Tinc un missatge d´en Climent Fernández, ens dona ànims amb un regust d´enveja. Però nosaltres endevant, segur que estem cansats i ens fan mal les cames!. Toca una de les pujades més fortes fins al Coll d´Escriu. Caminem depressa i hi arribem i ara pensem "qué bé! una baixada!", però els Empedrats s´ens fa llarg i complicat i sobretot molt i molt humit, ens fiquem de peus a l´aigua moltes vegades i finalment a les 2:20 arribem al control de Can Cerdanyola on ens donen molts ànims, s´ho passen bé aquesta colla, i també menjar i beure, la xocolata la trobo deliciosa. La pujada a Coll d´Escriga és un descans per les cames i els peus, al menys no cal anar-se fixant per no caure. Un cop al cim hi ha un tros llarg amb suau descens, passem per Gisclareny i desprès d´una baixada amb moltes pedres arribem al control 7, Molí de Cal Ferrer, a les 4:50. Aquí tornem a recuperar forces menjant i beguent. Ara toca pujar fins la Soleia, els experts m´han dit que cal arribar-hi bé per enfrontar l´última part. Ja no és tant dur sino fos pels 65 qm que portem. Pistes, camins, més pistes i més camins, la companyia del majestuos Pedraforca ens fa gaudir d´aquesta estona. Ja podem desar el frontal. A les 6:35 arribem al control 8, taronja, síndria i te per esmorzar. El sol dona vida però també fa sortir el cansament i la son, és un moment difícil i venen les mines que no s´acaben mai. Encara fa fresqueta, humida però fresqueta. És una pista llarga que puja i puja, a mitja pujada ens truca el Josep, ell i en Paco Robles ja són a Queralt, ens animen. Ens ho agafem amb energia i arribem al Coll de Fumanya, una pista i desprès de pujar un altre estona arribem al control 9, el Coll de la Creu de Fumanya, a les 7:51. La coca amb xocolata dona forces, sóc molt golafre, ho reconec. Només falta un control, més aviat és baixada però les cames no responen i Espinalbet no arriba mai, noto totes les pedres i pedretes. En Ramón m´ensenya les maduixeres, els arbres però tot hi així aquests 10 qm són llarguíssims. A les 9:33 som a Espinalbet, no vull res, només arribar. El sol pica una mica, sort que aviat ens fiquem dins del bosc. Una pujada i el camí de l´Aigua que ens durà a Queralt. Unes escales, se que ja s´acaba perque és el mateix camí de la Berga-Rasos-Berga. Arribant al passeig del santuari ens trobem al Josep i ens animem a córrer els darrers metres tot i que al final cal pujar una mica d´escales. El Ramón treu les forces de reserva i m´esprinta, intento que no em guanyi però no ho aconssegueixo. Riem, ens donem la ma i ensenyem les cartulines al control. Hem trigat 17 hores i 24 minuts, la satisfacció és increïble. Sóc feliç. Ja ho dit altres vegades, aixó enganxa. Amb en Ramón ens hem aguantat mutuament moltes hores i ja pensem quina serà la propera. Des d´aquí, Ramón, t´agraeïxo els ànims que m´has donat i l´ajuda per veure les marques a més a més de la companyia, les xerrades i les lliçons de natura. Marta Oliveró.