Arcadi Alibés a la Maratón del Fin del Mundo

Vuit dies després de la Marató de l´Antàrtida vaig córrer a Ushuaia la de la Tierra del Fuego, coneguda com a Maratón del Fin del Mundo. És una marató modesta, que avui ha batut el rècord de participants amb 218…170 dels quals erem estrangers i 102 formàvem part del grup de Marathon Tours que veníem de córrer la Marató de l’Antàrtida. No sé què passarà l’any que ve, ja que la marató antàrtica és biannual i, per tant, pot ser que aquí a Ushuaia es quedin només amb un centenar de participants. A veure si s’anima gent d’Europa perquè, tot i que això està allunyat del tot (és la fi del món), és un lloc que realment val la pena… Al final, he decidit anar a la sortida amb autocar, a través del “camino de ripio”, una mena de Carretera de les Aigües sense tantes pedres. He descartat l’opció del catamarà perquè he quedat servit de barco per una temporada… La sortida és a la Bahía Lapataia, en ple Parc Natural de la Tierra del Fuego. | El paratge és paradisíac, envoltat de muntanyes i boscos. Fa fresca, uns 5 ó 6 graus, i ens diuen que es preveu que la temperatura pugi fins als 10 ó 12 durant la cursa. Decideixo posar-me una samarreta de màniga curta sota de la de tirants i, això sí, sortir amb els guants posats. M’ajunto amb el Jorge González de Matauco, l’alabès-mallorquí que vaig conèixer en el viatge a l’Antàrtida i que també ha decidit fer les dues maratons. L’ambient a la sortida és de cursa “petita”, en un ambient molt familiar, tant pel què fa als corredors com a l’organització, que es desviu perquè no li falti res a ningú. Hi ha begudes, plàtans, barretes, de tot. Es dóna la sortida i tothom s’ho agafa amb molta calma, tres d’un kenyà portat per Fila, l’esponsor principal, que surt escopetejat i el perdem ràpidament de vista. Decideixo ser molt conservador perquè no sé com em trobaré després de tants dies de barco ni si estaré recuperat de la marató antàrtica. En aquest sentit, però, tinc l’experiència del “hat trick”, encara que llavors estava en millor forma. Aquesta vegada, però, hi ha hagut un dia més de recuperació, ja que la marató de l’Antàrtida va ser dissabte de la setmana passada. Els primers quilòmetres són en el mateix “camino de ripio” que hem utilizat per venir. El paisatge és espectacular. No sembla que estiguis fent una marató, sinó una cursa de muntanya. Ajusto el ritme a 5.30 al quilòmetre per assegurar el tret i no punxar. Gaudeixo de l’entorn i vaig fent quilòmetres per aquesta carretera que, tot i ser de terra dins d’aquest parc natural, és el final de la ruta nacional 3, que comença a Buenos Aires. Les fites marquen els quilòmetres 3.000 i escaix. I és que l’Argentina és un país llarguíssim. De fet, aquesta carretera forma part de la llarguíssima artèria que creua els dos continents americans des de la Terra del Foc fins Alaska, i que es coneix com la Panamericana. |La carretera té lleugers pendents i, en el quilòmetre 12, arribem al punt més elevat del recorregut. Aviat passem el cartell d’entrada (en aquest cas de sortida) del Parc Natural de la Terra del Foc, però encara continuem pel camí de “ripio” fins al 18 i mig. Aleshores entrem a l’asfalt i ja veiem la ciutat d’Ushuaia, una ciutat que ha crescut molt en els últims anys (ja té 55.000 habitants), però horitzontalment, ja que no té cases de més de 3 pisos. Passem per alguns barris i pel cèntric carrer San Martín, el gran nucli comercial de la ciutat. En el quilòmetre 30 comença el pitjor tram de la Marató. Hi ha una forta pujada d’uns 400 metres, però el trajecte continua pujant un parell de quilòmetres més, a través d’una carretera oberta al trànsit, amb la qual cosa s’ha d’anar amb molta precaució, tot i que no hi ha molta circulació. Després la carretera planeja i torna a baixar cap a Ushuaia, per buscar ja l’arribada, just en el port de la ciutat. En els metres finals hi ha forta animació. Hi arribo amb forces perquè he corregut sempre amb seny, sense forçar la màquina. Curiosament, els tendons d’aquil.les m’han molestat en la primera meitat de la cursa. Després, pràcticament ja no els he notat. De tota manera, aquesta és una lesió llarguíssima, que costa moltíssim d’erradicar del tot. Avui només m’havia fixat l’objectiu d’acabar, per completar els 7 continents, però, com a objectiu secundari, i per distreure’m una mica a l’hora de controlar els temps de pas, confiava baixar de les 4 hores. Al final, 3 hores, 55 minuts i pocs segons, pràcticament amb el mateix temps en la primera mitja que en la segona. He entrat content i feliç perquè he completat el “doblet”, corrent les dues maratons més australs del món només amb 8 dies de diferència i, a més, ja tinc la col.lecció de continents. Les meves 63 maratons es reparteixen en els 7 continents d’aquesta manera: Europa, 41 Nord-amèrica, 16 Àfrica, 2 Oceania, 1 Àsia, 1 Antàrtida, 1 Sud-amèrica, 1