Crònica de les 24 hores de Atletisme per la marató de TV3, de Marta Oliveró

Crònica de MARTA OLIVERÓ Aquesta és la crònica d´una experiència molt especial i la vegada difícil de transmetre per que es podria resumir com a 24 hores donant voltes a una pista de 400 metres. Quan el Josep em va dir que participes a les 24 hores per la marató de TV3 em vaig quedar una bona estona callada, estrany per mi. Em va dir que la podia fer per provar i que penses que podia plegar en qualsevol moment i la veritat és que com que darrerament no tinc gaire temps per entrenar, vaig pensar que era una bona oportunitat i em vaig inscriure. Ell no podia participar-hi per que treballava tant dissabte com diumenge. La meva única experiència en pista eren els 50 qm de Terrassa (125 voltes) i com que els havia gaudit molt em va agradar la idea de fer-ne 100 de qm, 250 voltes. L´altre repte era aguantar 24 hores. De seguida vaig demanar-li consell al bon amic Santiago Seguí, expert en proves ultres i em va dir dues coses importants. Una era la rutina de menjar i beure: cada mitja hora beure i cada hora menjar. L´altre consell era començar corrent una volta a la pista i caminant-ne una altra fins que ja nomes volgués caminar. | Amb aquesta idea em vaig presentar el dissabte 18 de desembre a les pistes universitàries de Barcelona, a les 11 del matí. A la meva bossa hi duia samarretes, malles i sabatilles per canviar-me i abrigar-me. A les 12 érem 8 els que vam començar a córrer apuntats per fer 24 hores. El crono marcava 24:00, aniria disminuint. Vaig fer la primera volta corrent a poc a poc i la següent caminant però tenia ganes de córrer una mica més i llavors feia varies voltes corrent, crec que el màxim van ser 4, i una caminant. Coneixia els dos participants experimentats, el Edward i l´Andrés que anaven molt ràpids. Hi havia dos nois d´Esparreguera habituals de les marxes de resistència, el Miquel i el Jaume, amb el Jaume vam arribar junts a Montserrat el dia de la Matagalls. El Juanjo havia anat a Chamonix a fer l´ultratrail del Montblanc. Els altres dos eren també d´Esparreguera i no els coneixia. Hi havia temps per parlar amb tots. L´altra persona que va estar tota l´estona era l´organitzador, en Josep Bernaus. Doncs, com deia al principi, el que vaig fer era anar fent voltes i mes voltes i mes voltes, parar per menjar, beure, anar al lavabo i fer una mica d´estiraments. El Josep va venir a veure´m al migdia i va fer alguna volta xerrant amb mi. Després van venir el Capi dels Maimakansu amb en Jaume Llibre i el Josep Farres i van fer algunes voltes i em van deixar uns cacauets que donaven energia. Van aparèixer els meus pares una estona, el meu pare per dir-me que considerava que la seva filla estava molt malament del cap i la meva mare per dur-me cafè calent i uns entrepans, tot boníssim. Així anaven passant les hores. Cap a les 9 va tornar a venir el Josep amb fruits secs, dàtils, prunes, nous, tot ajudava i sobretot ell que es va posar a córrer mes de dues hores al meus costat, fins a les 12 que va anar a reposar una estona. Llavors jo ja tenia al cap la fita de fer 100 qm i vaig quedar que el trucaria quan ho aconsseguís. Cap a la 1:30, quan ja no em faltaven gaires voltes per les 250, va aparèixer l´animació que em faltava, la meva germana amb el seu home i les dues filles que cridaven "Vinga, Mamilla!". A les 2 de la matinada, en Josep Bernaus va fer amb mi les darreres 5 voltes que faltaven per les 250 i vaig fer així els meus primers 100 qm. Vaig trucar al Josep per compartir l´alegria i vaig fer una paradeta per celebrar-ho, menjar, beure, estirar, xerrar i reposar. Llavors el repte era seguir fent voltes fin les 12 del migdia de diumenge. No tenia ganes de dormir així que vaig anar fent, caminant moltes voltes i corrent-ne alguna de tant en tant. Una estona amb en Miquel caminaven realment despresa. Es va fer de dia i l´efecte va ser curiós. Per una banda em va animar el sol i pensar que no faltava gaire però per un altra banda em va agafar son. Vaig recordar que el més important en aquests moment és continuar sense pensar fins que es passa el moment difícil. Doncs, així, de mica en mica el rellotge va marcar 00:59:00 i els 8 que havíem començat seguíem a la pista segurs de que acabaríem aquestes 24 hores. Quan el tret de pistola va marcar el final de la prova vam parar allà on érem i vam clavar el dorsal a terra per que mesuressin la distància exacta. En Jaume i jo vam acabar plegats amb les mateixes voltes, 380, que feien 152 quilòmetres. Vaig caminar fins el punt 0, vaig seure a una cadira i sort en vaig tenir de la meva estimada germana Titi que amb el cunyat i les nenes em van ajudar a caminar fins el cotxe i després fins a casa per que em costava tot, estava molt cansada, mai havia estat tant esgotada. Vaig dormir fins l´hora de dinar, vam celebrar-ho amb el Josep i la família i vaig tornar a dormir fins l´hora de sopar. El repte més difícil va ser al dia següent quan a les 6 va sonar el despertador per anar a treballar. Doncs vaig estar sorprenentment be, podia fer vida normal encara que amb molta calma i tranquil•litat. Ara fa dues setmanes, crec que encara arrossego cansament i el tibial de la cama dreta està adolorit però és una experiència inoblidable. Marta Oliveró.