Marràqueix 2004: “debut internacional” per Xavier Bonastre

Aquesta és la setena temporada que corro i ja era hora que disputés una marató a l’estranger. Un cop completades 6 (cinc a Barcelona i una a València) per fi he sortit. Tenia clar que quan ho fes seria acompanyat de l’Arcadi, gran expert en maratons forànies ja que n’ha disputat 56 arreu del món. Una magnífica oferta de tres dies amb pràcticament tot inclòs feia gairebé irrebutjable la possibilitat de participar, el passat 18 de gener, en la 15ª edició de la Marató i Mitja Marató Internacional de Marràqueix. Vam fer cap allà amb la il.lusió, per la meva part, gairebé d’un debutant. Al marxar divendres i tornar dilluns va haver temps fins i tot de fer turisme. Jo havia estat a Marràqueix ara fa 20 anys. El que més em va sobtar ara és que la famosa plaça de Jna el Fna ara està asfaltada i la veritat és que no és el mateix…| Però parlem de la cursa en sí. A vegades ens queixem de la fira del corredor de la marató de Barcelona… Si haguessiu vist l’homònima de Marràqueix haurieu al.lucinat: per descomptat ni una marca coneguda… ni no coneguda. Simplement no n’hi havien.Tot el que podies fer a la “fira” era comprar-te una samarreta de la cursa i inscriure’t a la marató de París. I res més. Marràqueix utilitzava de reclam que hi hauria 5.000 corredors. No va haver manera de treure’n l’aigua clara: entre altres coses perquè no hi ha classificacions a la web oficial. Abans de començar la cursa l’Arcadi va preguntar a una persona de l’organització quanta gent corria la marató. Li va respondre que “uns 3.000” comptant també la mitja, que s’hi feia conjuntament. D’entrada, com veieu, una considerable “rebaixa”, potser perquè es corre al mes de gener, mes de rebaixes… Segons els càlculs que vam fer, si la marató tenia 300 participants ja n’eren molts… Els quilòmetres estaven marcats cada 5, a partir del Km 10. És a dir. Fins que no havies fet el primer 10.000 no tenies cap referència quilomètrica, fatal per saber si portes o no el ritme que busques. No cal dir que hi havia diversos punts mal marcats, com ara el 20. La mitja marató era el senyal menys visible de tots. Jo no el vaig veure. Diversos companys em van assegurar que sí que era. Amb tant pocs participants no cal dir que la Marató, que és absolutamnet plana, és molt desangelada. Tret de l’estona en què comparteixes quilòmetres amb els de la mitja, es pot dir que fas tota la cursa sol. La sensació de desert és notable, (el lloc ja ho té això) si bé tota la cursa és sobre asfalt. La part més dura és al final, especialment perquè els últims 12 quilòmetres són gairebé una recta inacabable. Tot plegat pot fer pensar que la de Marràqueix és una marató poc aconsellable. Doncs no. La recomano. Entre altres coses perquè entenc que l’essència del corredor de fons és còrrer en soledat. Contra tú mateix, tot intentant atrapar el corredor que intueixes, més que veus, a 500 metres de distància. I quan l’atrapes, vas a per un altre, i així successivament. També la recomano perquè el recorregut que fas per tota la ciutat i pels barris exteriors de Marràqueix és excel.lent. El palmeral, amb camells i tot, per on passa entre el Km 22 i el 29, em va encantar… tot i que vaig estar a punt de xocar amb un ciclista…! La temperatura és agradable. Vam començar a 12 graus i vam acabar a 30. Jo no vaig notar la calor en cap moment. El clima és més sec que a Barcelona a l’estar Marràqueix a l’interior del país, allunyat de la costa. Els avituallaments cada 5 km eren correctes…. Només aigua, això sí. I també n’hi havia d’esponges. Tots els encreuaments de carreteres o de carrers estaven vigilats per la policia municipal o bé per soldats. Recordo, ja entrant a Marràqueix, cap el Km 37, arribar a una rotonda molt cèntrica i observar que tots els cotxes i els vianants estaven aturats esperant que passés!!! I ningú no es queixava…, ningú no feia sonar el clàxon… En una altra rotonda vaig observar que hi havia un policia discutint amb un conductor, que –aquest sí- segurament s’havia cansat d’esperar i s’havia saltat les ordres. El cotxe policial i el del conductor enfadat estaven al mig del meu trajecte. No tenia cap intenció de variar el meu recorregut, entre altres coses perquè no em sobraven les forces, precisament. Quan vaig passar entre els dos cotxes vaig entendre que el que el policia li deia al conductor era una cosa així com: “no veu que aquí no pot estar-s’hi, que vé un corredor?” En fi: un 10 pels controls dels carrers. No cal dir que a més, els vianats que esperaven pacientment que passèssim, a sobre, ens aplaudien. Impressionant. Al Marroc hi ha una dita: “la pressa mata”. Per tant s’ho prenen tot amb calma, sembla. Si han d’esperar, esperen i tant tranquils. A l’arribar a la meta em van donar un cartonet. Al darrera posava “124” escrit amb rotulador. Deducció; vaig quedar el 124 de la general. Mai havia quedat en una Marató tan “ben classificat”. El meu temps va ser de 3h 22m 7s. Pres en el meu rellotge, és clar!!! Pretenia fer entre 3,10 i 3,15, per tant, fracàs. Marràqueix està a uns 800 metres d’altitud i segons sembla això, indefectiblement, t’alenteix. Entre això i el fet de còrrer sol gairebé tota la cursa, ja em donc per satisfet amb el meu crono. La medalla commemorativa te la donaven… abans de la cursa!!!! I no a l’arribar. El problema és que si no ho sabies et quedaves sense medalla, com li va passar a un holandès que estava desesperat perquè havia corregut a Marràqueix la seva vint-i-cinquena marató i no tenia la medalla… l’única que li faltava en la seva col.lecció. A la tarda vam anar a visitar l’hotel més famós de Marràqueix “La Maoumunia” on es van rodar diverses escenes de la pel.lícula “El hombre que sabía demasiado” segons es va titular a Espanya, que protagonitzava James Stewart. És un hotel de gran luxe on passar una nit val uns 700 euros aproximadament. Per visitar-lo cal anar vestit adequadament. Jo anava amb pantalons curts i l’Arcadi amb texans i tots dos amb sabatilles. O sigui impensable entrar, però ens van deixar passar perquè portàvem la medalla de la marató penjada al coll!!! Crec que poques vegades una medalla commemorativa haurà servit per a res més que per col.lecionar-la. En aquest cas va tenir una altra utilitat. De la classificació general res de res…. Van dir que havia guanyat un marroquí en 2h 10m aproximadament, i que el segon i el tercer també eren marroquins … res més. Un periodistes madrilenys van demanar les classificacions oficials i els van dir que no les tenien, senzillament. Entre els corredores es veien indumentàries de tota mena. No vaig veure “shilabes” ni “burkas” però sí camisetes del Ronaldinho i del Raúl. Un jove marroquí va fer la marató amb… botes de futbol amb tacs metàl.lics!!!! No descarto tornar-hi l’any que vé. Vejam si milloro una miqueta la meva marca!