HOMENATGE A PAAVO NURMI

Després de les maratons d´Atenes (50), Sahara (51) i Seül (52), el passat mes de juny vaig córrer la número 53 a la petita ciutat finlandesa de Turku. La prova porta el nom oficial de "Paavo Nurmi Marathon", i és un homenatge al cèlebre atleta finlandès, una de les primeres figures internacionals de l´atletisme de fons. Paavo Nurmi va néixer, precisament, a Turku, i per això allà li tenen una estimació especial. A més de la marató, també porta el seu nom el petit estadi atlètic de la ciutat -no més gran que el nostre Serrahima-, on no hi falta, naturalment, una estàtua de l´insigne corredor. Nurmi va néixer a Turku el 1897 i va morir a Hèlsinki el 1973. Va ser un dels precursors a l´hora d´introduir mètodes d´entrenament estudiats, i una de les seves particularitats va ser córrer amb el cronòmetre a la mà per controlar la regularitat del ritme. Cal tenir en compte que aleshores no hi havia els cronòmetres de polsera actuals, preparats per enregistrar un centenar de memòries… Paavo Nurmi va establir rècords mundials en les distàncies compreses entre els 1.500 metres i els 20 quilòmetres, i va ser campió olímpic dels 1.500 (1924), dels 5.000 (1924) i dels 10.000 (1920 i 1928). Feta aquesta breu biografia d´homenatge a Paavo Nurmi us parlaré de la meva experiència en la Marató de Turku. Com totes les proves nòrdiques, està molt ben organitzada i es nota ràpidament que el fet de córrer és una cosa ben natural per aquella gent. Ara bé, no us penseu trobar l´ambient i l´animació de maratons de l´estil de Nova York. El públic és pràcticament inexistent, precisament pel fet que el moviment del córrer el consideren una cosa absolutament natural…| La gent que córre va ser al seu ritme, sense forçar la màquina, i amb l´única intenció d´acabar la distància en què s´ha inscrit. Es poden fer 10 quilòmetres, mitja marató o la marató completa. En total hi havia més de 3.500 inscrits, però els que fèiem els 42.195 metres no arribàvem als 500. El circuit era de 21 quilòmetres i per fer la marató s´havien de fer, naturalment, dues voltes. La sortida de la marató i de la mitja era simultània, i això vol dir que l´ambient de les dues voltes no tenia res a veure. En la primera estaves constantment envoltat de gent. Perquè us en feu una idea fàcil, imagineu-vos els primers quilòmetres de la marató de Barcelona, amb uns 3.000 atletes. Ara bé, passat al quilòmetre 20, tres de cada quatre participants es desviava ja cap a l´Estadi Paavo Nurmi, mentre que els maratonians havíem de començar la segona volta, que esdevenia completament solitària. El circuit sortia ràpidament de la bonica ciutat de Turku i anava cap als boscos propers. Era força pla, però tenia diversos tobogans, d´aquells que en la primera volta no notes gaire però en la segona semblen el Tourmalet… El millor de tot va ser la temperatura. En aquelles dates (29 de juny), a Catalunya ja havia començat l´onada de calor, mentre que quan vaig entrar a l´Estadi Paavo Nurmi el termòtre marcava 16 graus… Només creuar la línia d´arribada vaig veure el fluix nivell de marques de la prova. El vencedor, un lituà, va fer dues hores i 29 minuts, el segon, un grec, 2:41, i el tercer, un finlandès, 2:53. Això vol dir que amb la meva millor marca (la de sempre, no pas la que faig últimament) hauria pogut quedar tercer!!! Tot seguit vaig veure que la primera dona havia fet tres hores i 16 minuts i que jo havia entrat amb la tercera, amb una marca de 3:26:09. El què més em va cridar l´atenció va ser que, encara no havien passat cinc minuts de la meva arribada i el meu nom ja apareixia en el marcador de l´Estadi, com a dotzè classificat de la categoria de 40 a 45 anys. L´endemà vaig comprovar en el diari la importància que donen els finlandesos a l´edat dels participants, ja que la classificació no apareixia barrejada, sinó que separeven totes les categories de sexe i edats. Va ser una bona experiència, que em va servir per anar sumant maratons. La pròxima, que ja serà la número 54, serà la de Nova York, perquè hi vull celebrar els meus primers 20 anys de maratonià. Vaig debutar a Nova York el 1983 i, per tant, la celebració és obligada. Serà la meva setena participació a la ciutat dels gratacels. El novembre, ja us ho explicaré.