Arcadi Alibés celebra en el recorregut clàssic, de Marathon a Atenes, la seves "noces d’or com a maratonià

Quan vaig córrer la meva marató número 49, precisament el dia exacte que complia 42 anys i 195 dies, vaig començar a pensar on disputaria la número 50, la de les meves "noces d’or" com a maratonià. No vaig haver de rumiar gaire. La resposta era evident: havia d’anar a Grècia, al bressol de la marató, i córrer la cursa original del mític Filípides, des de Marathon fins a Atenes. Crec que tot maratonià hauria de fer una vegada a la vida aquesta cursa, i quina excusa podia ser millor per a mi que aprofitar-la per celebrar la cinquantena marató… L’experiència, no cal dir-ho, va ser molt positiva, tot i que hi ha alguns aspectes negres d’aquesta marató, que val la pena comentar. D’entrada, és evident que els grecs no tenen gaire iniciativa comercial, i que no saben explotar un "caramel" com el de la marató més clàssica. No crec que sigui tenir molta vista col.locar la prova el mateix dia de la marató de Nova York, la més important del món, cosa que sempre els treurà protagonisme. Amb 52 setmanes que té l’any, no sembla una postura gaire intel.ligent decantar-se pel dia en què tot el món maratonià està pendent del què passa a la ciutat dels gratacels… Al marge d’això, la marató d’Atenes no ha entrat fins aquest any a l’AIMS, i no ha acabat d’enllestir la seva pàgina web (www.athensclassicmarathon.gr) fins aquest mes d’octubre, cosa que sempre limita la presència de maratonians d’altres països, ja que fins aquest any era molt complicat poder contactar amb l’organització. Esperem que això, i el fet que el 2004 es disputi en el mateix recorregut la marató dels Jocs Olímpics, faci augmentar la seva popularitat i el nombre de participants. Aquest 3 de novembre no arribàvem a 2.000, una xifra decebedora per a la que hauria de ser la reina de les maratons… L’organització és molt modesta. El lliurament del dorsal, el xip i la samarreta és molt familiar, i no hi ha fira del corredor ni es respira cap mena d’ambient maratonià a la ciutat. Ara bé, cal dir que els aspectes fonamentals funcionen més que correctament, i que no hi ha cap mena de queixa. Anem a pams: A les 6 del matí, uns autocars traslladen els participants des d’Atenes fins a Marathon. No hi ha cues i tot està perfectament muntat. En el trajecte pots començar a veure les "pujadetes" que t’esperen en el recorregut, un recorregut senzillíssim, que es limita a una línia recta de 42 quilòmetres per una carretera que no té cap mena d’atractiu turístic. El més interessant del recorregut són els indrets de la sortida i de l’arribada. La cursa comença davant de l’estadi de Marathon, una petita població que gairebé no surt als mapes i que ningú no coneixeria si no fos per la batalla dels atenencs contra els perses i la famosa cursa del mític soldat Filípides, 500 anys abans de Jesucrist. Per col.locar-se darrere la línia de sortida hi ha tres entrades. La primera és per als atletes d’èlit i per a tots els grecs, sigui quin sigui el seu nivell. La segona és per als estrangers que fan entre 3 i 4 hores, i la tercera per als més lents. De tota manera, com que som menys de 2.000, no hi ha massa problema per situar-se bé, i, com que hi ha alfombra de control de sortida, tampoc no hi ha empentes ni pressa per trepitjar ningú… El recorregut, com he dit, és lineal, excepte una petita visita a la tomba dels soldats de la batalla de Marathon, aproximadament en el quilòmetre 5. Poc després del quilòmetre 10, es comença a notar que la carretera és recta però gens plana, i que sempre té tendència a pujar. Això, i una temperatura i una humitat força altes, fan que la cursa es faci força més dura que una marató convencional. L’organització, però, és conscient de la duresa de la prova, i situa avituallaments cada dos quilòmetres i mig, el doble del què exigeixen els reglaments de l’AIMS. L’aigua, a més, la donen amb ampolles de mig litre, i això facilita molt la hidratació. En el quilòmetre 15 hi ha una pujada considerable d’uns 800 metres, i més endavant, ja a l’entrada de la ciutat d’Atenes, una d’encara més dura. El recorregut es suavitza en la part final, però la duresa de l’asfalt, les obres en alguns trams, la calor i la humitat, no fan gaire agradable la prova. A més, el "concert de pito" dels conductors en alguns trams és descomunal. Tota una decepció, ja que ni en el bressol de la marató no es pot trobar comprensió entre els sedentaris usuaris de l’automòbil… El més bonic de la marató és, sense cap mena de dubte, l’arribada. Com no podia ser d’altra manera, la cursa acaba a l’interior de l’Estadi Panathinaikos, el que va ser construit el 1896 per als primers Jocs Olímpics de l’era moderna. Quan hi entres, et sents una barreja de Filípides, Spiridon Louis i Abel Antón, i la inevitable música dels "Carros de foc", tot i que ja és una mica tronada i excessivament utilitzada, t’acaba de posar els pèls de punta. Un cop passada la línia d’arribada, et donen la medalla, una manta tèrmica d’alumini que, amb la suada que portes, sembla una broma de mal gust, i, curiosament, el diploma, molt bonic i amb caràcters grecs, és clar, però sense el nom i la marca, que cadascú s’hi ha de posar. Es veu que es refien de la bona fe de la gent, però no m’estranyaria que més d’un s’hi acabés posant el rècord del món… La prova, per si algú ho dubtava, la van dominar els atletes africans, i cinc kenyans van ocupar les primeres posicions, com passa a qualsevol marató del món. El guanyador va ser Mark Saina, de 32 anys, amb una discreta marca de 2.18.19, comprensible tenint en compte les condicions de la cursa. Sisè va entrar el primer grec, Vasilis Zabelis, amb 2.20.37, mentre que la primera dona va ser l’alemanya Sonya Krolik, amb un registre de 2.37.26. El primer català va ser Carles Farré, amb tres hores i dotze minuts, que, igual que jo, també celebrava la seva marató número 50… Personalment, vaig fer una més que discreta marca de tres hores i 54 minuts, però encara vaig acabar prou ben classificat, concretament el 632 dels 1.777 classificats… El més important per a mi va ser completar la meva marató número 50. Quan repasso la llista em venen al cap tants i tants records!. Barcelona, amb 11, i Nova York, amb 6, són les més habituals del meu palmarès, en què destaquen 9 marques per sota de les 3 hores, l’última, la vint-i-cinquena, la de les "noces de plata". He corregut l’edició centenària de Boston, he anat fins a Nova Zelanda, Honolulu o Sant Petersburg, he fet les clàssiques de Londres, Rotterdam o Paris, i fins i tot l’estrafolària prova de les vinyes del Medoc… Realment, quan veig aquest historial, penso que no em puc queixar. Espero poder escriure un llibre quan arribi a les 100. De moment, ja tinc mig camí fet!!!