Reclamen per la mort d’un corredor a la Matató de Sevilla

La família de Francisco Sánchez Alcaide, que va morir el passat 24 de febrer al sofrir un infart de miocardi mentre participava en la XVIII edició de la Marató Ciutat de Sevilla, ha reclamat a l’Ajuntament sevillà una indemnització de 180 303 ,63 euros (30 milions de pessetes), a l’estimar que en la mort va influir el "mal funcionament" de l’Institut d’Esports, que no va realitzar reconeixements mèdics previs als participants i mancava una assegurança col·lectiva d’accidents que cobrís qualsevol tipus d’incidència o "risc previsible" durant la prova. L’escrit de reclamació de responsabilitat patrimonial presentat en l’Ajuntament de Sevilla per la vídua i els dos fills del mort, al que es va tenir accés , recull que Francisco Sánchez Alcaide, de 45 anys, participava per primera vegada en una prova d’aquest tipus i, malgrat l’envergadura de la mateixa, "no se li va fer reconeixement o revisió mèdica prèvia, ni tan sols se li va exigir que presentés certificat mèdic algun acreditant estar apte per a aquest tipus d’esforços". La seva preparació per a la prova era "normal" i havia entrenat amb assiduïtat, atès que, no obstant, duia uns quatre anys fent carreres encara que en distàncies més curtes que la marató. L’advocat Fernando Osuna, que representa els interessos de la família del mort, assegura en el seu escrit de reclamació que Francisco Sánchez no va haver de pagar en cap moment quantitat alguna en concepte de segur de la prova, i en aquest sentit denuncia que l’Institut d’Esports no havia subscrit contracte de segur que cobrís "les lesions o la defunció per l’esforç de la competició, o pel desenvolupament de la carrera en si, des del punt de vista orgànic o fisiològic dels participants". El dia de la marató, Francisco Sánchez va sentir un malestar general que li va obligar a asseure’s. Quan van arribar els serveis mèdics de l’organització, el van trobar inconscient, pel que va ser traslladat a l’hospital Verge Macarena, on va ingressar en la UCI i finalment va morir per un infart de miocardi, després d’un cop de calor. Segons el lletrat, existeix una "clara relació de causalitat" entre els mals produïts i el funcionament del servei públic municipal, que es tradueix en un "mal funcionament, per la seva inactivitat o passivitat" de l’Institut d’Esports, com entitat organitzadora i depenent de l’Ajuntament de Sevilla. Així, considera que "no es van prendre les mesures adequades per a evitar el mal", com hagués estat, segons apunta, la realització dels oportuns reconeixements mèdics previs –com es feien en les primeres convocatòries de la marató de Sevilla– o "simplement" haver exigit la seva acreditació, el que "hagués evitat" la mort de Francisco Sánchez, "ja que no hagués participat després d’haver-se-li detectat alguna irregularitat cardíaca incompatible amb una prova física de tal naturalesa". Per això, assegura que l’Institut d’Esports no va procedir de forma correcta al no disposar d’una assegurança col·lectiva d’accidents obligatoris que "cobrís qualsevol tipus d’incidència o risc previsible en una prova que transcorre en ple carrer al llarg de 42 quilòmetres i en la qual l’organisme pateix tant". La família de la víctima ha quedat, segons explica el lletrat, en situació de desemparament, al perdre la contribució econòmica del mort, amb "nombroses càrregues familiars que afrontar sense tenir per a això respatller econòmic algun", i sense rebre cap indemnització de l’Ajuntament "per no proveir a la marató d’una assegurança". De fet, l’escrit de reclamació denuncia que el reglament de la XVIII marató Ciutat de Sevilla resulta "abusiu", en els seus articles 13 i 20, en els quals l’organització es "autoeximeix" de qualsevol responsabilitat, puix que no realitza cap tipus de reconeixement mèdic als participants ni exigeix que ho acrediti, només "recomana" la seva realització; i perquè "declina tota responsabilitat sobre qualsevol incidència que durant la prova pogués ocórrer al propi participant en comptes de concertar una assegurança per a això com així ocorre amb altres proves esportives". Així, afegeix que l’organització es va limitar a posar uns "mínims" serveis mèdics cada cinc quilòmetres del recorregut, "estalviant-se així la molèstia del reconeixement a l’hora d’inscriure’s en la prova", i com contrapunt exposa que l’Exèrcit espanyol sí, exigeix reconeixement mèdic previ per al desenvolupament de proves esportives. L’escrit cita jurisprudència del Tribunal Suprem i la pròpia Constitució Espanyola per a avalar l’obligació dels poders públics d’adoptar les mesures preventives necessàries per a protegir la salut pública, i insisteix en la obligatorietat de l’Institut d’Esports de realitzar uns "mínims i previs reconeixements mèdics" per a la prova o, almenys, va deure exigir als participants la presentació d’un certificat mèdic que acredités la seva bona salut. En aquest sentit, assenyala que és de "sobra conegut que el grup de major risc són els barons que amb 35 anys o més s’inicien un bon dia a la pràctica de l’esport, estimulats pels missatges públics que l’esport és salut i que per això i sense més es llancen a practicar-lo". La reclamació recorda que el Comitè Científic de la Federació Internacional de Medicina de l’Esport (FIMS) estableix la "necessitat de realitzar una valoració mèdic-esportiva en tot subjecte major de 35 anys que iniciï o reprengui una activitat física de competició o fins i tot de tipus lúdica", atès que encara quan la incidència de la mort sobtada en l’esport és difícil d’avaluar hipotèticament podrien ser previngudes per un adequat programa de valoració. També recull la recomanació del Grup Andalús de Cardiologia de l’Esport respecte a que el control de l’activitat esportiva deu ser exhaustiu i abastar a aquells grups de població sans que són més susceptibles de sofrir lesions durant una pràctica esportiva incorrecta. Com casos concrets de jurisprudència, la reclamació cita la sentència del Suprem en el cas d’un jugador de futbol que va resultar lesionat al copejar-se amb la tanca metàl·lica de separació del públic, que es trobava pròxima a la línia de demarcació del camp, i en la qual l’alt tribunal va constatar l’existència d’una acció omisiva per part de la Federació castellana mantxega de futbol en les seves competències d’inspecció d’aquests camps esportius i es va ordenar l’allunyament de la tanca metàl·lica.