PER QUÈ CORREM MARATONS ?
| Quim
Martorell. Una cursa com la Marató, per la seva envergadura, constitueix un esdeveniment amb una notable capacitat de transformació del medi per on es desenvolupa. A les darreres edicions de la Marató de Catalunya, hem pogut apreciar com any rera any, i ni que sigui per un curt periode de temps, alguns carrers de Mataró i Barcelona, així com la Carretera Nacional II, canviaven la seva habitual fesomía de vies plenes de cotxes, sorolls, fums i presses per la d´ésser un inusual indret de pràctica esportiva. Un circuït ample, lliure de perills viaris, testimoni de l´esforç dels participants a la cursa de fons per excel.lència a casa nostra : La Marató de Catalunya. Ni que sigui per curiositat, fa bó de veure la insòlita estampa d´uns carrers buits, ocupats per un públic entre encuriosit sorprès i entussiasta, animant a una munió d´atletes, il.lusionats en fer realitat el nostre somni, en acomplir l´objectiu pel que ens hem estat preparant durant setmanes i mesos d´entrenament constant : CÓRRER LA MARATÓ !!. Però per què hi ha gent que fem aixó ?. Quin sentit té tanta preparació per un bon dia posar-se les sabatilles i disposar-se a córrer poc més de quaranta dos quilòmetres seguits ?. Sota els ulls de la tradicional "raó" o del nostre tant invocat "seny" (?), els comentaris són fàcils : ..... "S´ha de ser un boig o un irresponsable per a sotmetre el cos a un esforç de tanta envergadura"... o també ...."Quina colla de sonats aquests; córrer aquestes distàncies només per a patir, passar-ho malament i tot per a rés"... i aquest altre : ..."Voleu dir que aixó és bó per a la salut ?"... De fet però, el que és innegable és que aquesta dèria per córrer proves de gran fons i maratons, s´ha convertit en pocs anys en un autèntic fenòmen de masses, sobretot arran de la seva popularització entre nosaltres a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. El que fa uns anys era considerat un patrimoni d´uns quants "sobredotats", ha esdevingut un objectiu assolible per un nombrós col.lectiu de gent qui, partint d´unes condicions fisiques mínimes, i gràcies a una acurada preparació física i també psíquica, el té al seu abast. Bé, però i per què passa tot aixó ?...Quin o quins alicients troba tanta gent al fet de córrer aquests tipus de proves ?... La resposta no és pas fàcil, i tampoc ho és d´explicar-ho. Costa molt d´expressar en unes quantes paraules tot un món de sensacions i experiències gratificadores.... S´hi ha de ser.... s´ha de viure per copsar-ne tot el sentit. Els corredors de fons, i sobretot els maratonians, no som uns "irresponsables", ni tampoc uns "bitxos rars", com a vegades ens han descrit. Som esportistes, però a diferència dels qui practiquen esport amb finalitats lúdico-recreatives, o simplement per a mantenir-se en forma, ja sigui d´una forma regular o els caps de setmana, els fondistes fem sovint, gairebé sense adonar-nos-en, una mena "d´integració" del fet de córrer a les nostres vides. Forma part de les nostres activitats habituals i correm d´una forma espontània, com un fet natural. Fins i tot, els més agosarats arriben a afirmar que el córrer és un important element en la modulació de la nostra personalitat i tarannà. Córrer una prova de gran fons no és pas qüestió d´esperit agosarat i aventurer. Certament que una petita dosi d´aquests elements, sobretot el segon, és necessària, però en tot cas ha d´ésser forçosament una aventura perfectament planificada, pensada amb temps suficient com per entrenar el cos i la ment per assolir un objectiu predeterminat, sempre d´acord amb les nostres possibilitats. Per aixó és molt important conèixer-se bé a un mateix, conèixer el propi cos, valorar fins a on arribem i a on podem arribar amb un correcte entrenament, per tal de marcar-nos una fita determinada. En aquest sentit, els entrenaments i les competicions de menor envergadura, representen una essencial font d´informació i un excel.lent banc de proves. Els corredors populars de Marató no cerquem la glòria dels guanyadors, ni premis, ni tant sols el reconeixement general del nostre esforç..... ens sentim plenament satisfets d´haver estat capaços de marcar-nos un repte personal i assolir-lo, comptant únicament amb el nostre treball de planificació, d´autocontrol, de disciplina d´entrenaments, de capacitat per a véncer les adversitats i entrebancs que sorgeixen, de constància, d´esperit de superació i automotivació, d´esforç continu, i, en definitiva : d´enteresa i fortalesa física i psíquica, ambdues en plena i constant harmonia. La recompensa val la pena : un munt de sensacions personals i també col.lectives inenarrables que comencen ja amb els entrenaments previs i que es van intensificant conforme s´acosta la data i el moment de la sortida. L´ambient en els moments previs a la sortida de la cursa, els comentaris amb els companys, l´immens sentiment de solidaritat ; la sortida, la familia, amics i fins i tot desconeguts que ens animen quilòmetre rera quilòmetre ; l´autocontrol amb la dosificació adeqüada de l´esforç, la superació dels moments difícils, la màgia dels darrers quilòmetres .... i en les edicions en que l´arribada era a l´Estadi Olímpic, l´entrada al mateix per la porta de la Marató, moment d´una sensibilitat extraordinària, on molts somriuen, d´altres aixequen ja els braços, altres mig ploren d´al.legría i emoció tot recorrent els darrers metres enmig dels crits del públic de les grades ; el moment de travessar la línia de meta, el retrobament amb els companys, les abraçades sinceres i solidàries, els comentaris de tota mena, el massatge reparador, la dutxa tonificant, i per fi, un moment molt especial i esperat : el del retrobament amb els teus.... el petó i l´abraçada de la parella, dels fills, pares i d´altres familiars i amics, testimonis sempre comprensius i solidaris del nostre esforç i esperit de superació. Després, un cop a casa, el dinar reparador de les forces gastades i el descans, tot començant a assaborir poc a poc cadascuna de les sensacions i vivències rebudes poques hores abans, i que de ben segur estaran presents durant una colla de setmanes. El gran corredor de tots els temps, el txec Emil Zátopek, deia : "Si voleu una cursa : la dels 100 metres. Si voleu una experiència apassionant : córrer una Marató!!"..... |
Quim Martorell i Aymerich
Metge i corredor de maratons