CÓRRER : UN ESTIL DE VIURE
| Quim
Martorell. Fa uns quants mesos, i amb motiu de cel.lebrar-se el primer centenari de l´atletisme català, la Fundació Caixa de Sabadell, va tenir l´encert de reeditar el llibre " L´essència del córrer " de Ramon Oliu. Feia temps, que en sentia parlar del llibre, però tots els meus esforços per a poder-lo llegir havien estat en va : la primera edició, datada l´any 1979 feia anys que estava absolutament exhaurida, i per tant, era pràcticament impossible de poder-la trobar. La seva importància, venia donada perque havia estat escrit en un temps en que, seguint els passos dels "road-runners" americans, l´atletisme popular, aquell que no exclou pas a ningú, donava les primeres passes a casa nostra, i també perque l´autor n´era un home, Ramon Oliu, un català Catedràtic de Quimica a la Universitat de Nova York, considerat l´autèntic ideòleg i principal divulgador entre nosaltres de les excel.lències de la pràctica de l´exercici fisic més senzill i natural : córrer. Confesso que no m´en he pogut estar de llegir-me el llibre gairebé tot d´una tirada. Ja des del primer capítol, en que l´autor descriu els seus començaments en el córrer, es pot endevinar el seu entussiasme i el seu inesgotable arsenal d´arguments en favor de la pràctica de l´exercici físic regular : mèdics, psicològics, filosòfics, naturistes,...i fins i tot teològics. Malgrat la seva relativa llunyanía en el temps, les reflexions, consells, dietes, mètodes i plans d´entrenament, crec que tenen una actualitat i frescor extraordinaris, probablement perque tots neixen del mateix concepte primari : córrer per el sol fet de fer-ho. Per a l´autor d´aquestes línies, corredor amb uns quants anys de bagatge, aquesta lectura ha significat un important punt de reflexió. De fet, fa molt temps que em dedico a córrer.... i aquesta activitat s´ha convertit en una més de la meva vida diària, amb tanta o més importància que les altres. No puc dir que corri cada dia, ja que les meves obligacions laborals i familiars dificilment m´ho permeten, però és ben cert que aprofito qualsevol petit moment , i fins i tot em llevo de matinada, per calçar-me les sabatilles i sortir al carrer a fruïr d´una estona, per a mi tan agradable com necessària... I doncs, perquè m´agrada tant córrer ?. Com és que aquesta activitat ha arribat a assolir tanta importància en el meu quefer ?... Retrocedint en el temps, recordo els meus inicis : en plena adolescència, el meu millor amic aleshores em convidà a venir a les sessions d´entrenament que un entussiasta grapat de nois i noies feien al desaparegut i entranyable pati dels "Lluïsos"... sense saber massa el perquè, m´hi vaig apuntar, i al poc temps ja competía al circuït català de cross i a la lliga de pista. Els recordo com uns anys molt viscuts, i en els que, sense saber-ho ( ho he descobert ara ), vaig començar a "tastar" i a sentir en el meu cos i el meu esperit moltes de les sensacions descrites en el llibre de Ramon Oliu. Les demandes creixents de dedicació a la meva formació com a professional, i més tard, la lluita per assolir un lloc de treball estable, varen fer que deixés de córrer amb la regularitat necessària com per poder competir. Si bé no vaig deixar de córrer, sí que es va convertir en una activitat quasi esporàdica durant força temps. Ja fa anys, un bon dia, i també sense saber massa el perquè, vaig decidir canviar el "xip" que marcava el meu ritme de vida. Amb el temps, m´havia convertit gairebé en un sedentari, amb un lleuger sobrepés i amb una sensació d´"insatisfacció" que em neguitejava..... feia temps que no m´agradava el ritme que duia.... em mancava quelcom...Instintivament m´en vaig anar a les golfes, vaig recuperar el vell xandall, vaig treure la pols a les sabatilles, i vaig tornar a córrer pels carrers !!!.... Havia donat "el pas", que diu Ramon Oliu al seu llibre. Aviat ho vaig notar : ja des de les primeres sortides, m´envaïa una immensa sensacio de llibertat, de retrobament amb mí mateix i amb un regitzell de sensacions, en bona part ja conegudes de la meva anterior etapa d´atleta en actiu, però que ara, i probablement per la maduresa que donen els anys, les percebia d´una forma més plena i intensa. Quines són aquestes sensacions ??..... és la tipica pregunta que companys, familiars i amics ens fan als corredors, quan parlem d´aquests temes. Les sensacions són una vivència, i com a tals, les paraules potser no són el millor element per expresar-les. S´han d´experimentar....s´han de viure !!!.... i per fer-ho s´ha de predisposar el cor i la ment amb una actitut oberta i receptiva. Començo a córrer...les primeres passes són, certament, d´evasió. Els problemes i altres preocupacions de la vida diària queden, com per art de màgia, "aparcats". Entro en el meu món. A mida que el cos s´esforça, la ment es relaxa.... sóc més capaç de pensar i de fer-ho amb una major nitidesa i gairebé sense cap influència pertorbadora... penso en moltes coses i instintivament, les analitzo, contraposo fins i tot trec conclusions i arribo a prendre decisions !!. En el mateix sentit, un bon company, em deia fa temps "és quan corro que hi veig clar!! ", parodiant el títol d´una coneguda canço d´en Serrat. Però, no tot es redueix a relaxar la ment, ni molt menys!!. Quan corro, em sento molt més aprop de mi mateix... sóc allà, jo sol amb el meu esforç...i m´hi trobo bé... un cop més la meva força de voluntat i la meva perseverància, han estat capaces de vèncer la mandra, i ara, corrent, en rebo la recompensa : una viva sensació de felicitat... em sento fort i valent, segur de mí mateix, i amb unes ganes immenses de viure !!. Sempre que puc, procuro córrer pel bosc o camins de muntanya. Aleshores, les sensacions són encara més riques !!... l´olor de la terra, els aromes dels arbres i plantes, el xiuxejar dels ocells, el soroll del vent i el de les meves passes es conjuguen en una sorprenent harmonia... em sento part de la natura que m´envolta i en comunió íntima amb ella, tal com s´hi devien sentir els meus avantpassats més llunyans, quan corrien pel bosc i la sabana llargues distàncies, a la recerca sempre de cacera per sobreviure....malgrat les diferents finalitats i els aprop de 150.000 anys que ens separen, segur que compartíen amb mí moltes d´aquestes vivències. De tant en tant, participo en competicions d´atletisme de fons : curses populars, curses de muntanya, mitges maratons i un o dos cops a l´any en una marató. A diferència d´altres esports, per a nosaltres, els fondistes populars, "competir" no és sinònim de "lluitar" contra un altre. Aixó ho deixem pels professionals d´aquest esport. Per a nosaltres, els altres corredors són "companys de sensacions"; ningú competeix contra ningú, sino que cadascú ho fa, en tot cas, contra sí mateix !!. La competició és un banc de proves de fins on arriben les nostres capacitats d´aconsseguir un objectiu prèviament fixat i "treballat" a les sessions d´entrenament : millorar un temps o una marca personal, acabar una cursa de llarga distància, o senzillament experimentar la sensació de sentir el cos i la ment esforçant-se al màxim, de forma conjuntada i complementada. El grau de satisfacció que podem tenir per haver aconsseguit el nostre objectiu és indescriptible!!!!..... És el resultat d´una valoració ajustada i realista de les nostres possibilitats, amb un treball correctament planificat i portat a terme amb la dedicació i constància necessàries de moltes hores, dies i fins i tot mesos d´esforç, i finalment d´una bona estratègia de cursa, dosificant adeqüadament les nostres forces i sobretot sabent superar els mals moments i resoldre les contrarietats de tota mena que s´ens posen al davant.... És la victòria de la nostra capacitat d´autosuperació davant de nosaltres mateixos !!!!!. De totes maneres, competir significa només un aspecte més en el fet del córrer; i que es pot contemplar des del punt de vista de l´establiment de "reptes personals" o també amb un caràcter molt més distés, però no menys enriquidor, tal com seria la participació a les curses populars que s´organitzen arreu, on molta gent corre per l´estímul i la joia de fer-ho en grup. Competint o no, l´important és no perdre de vista el veritable sentit que té, almenys per a mí, el córrer : és un dels mitjans que m´ajuda a relaxar-me, que m´apropa a la meva realitat com a persona, i que és font inesgotable de sensacions i de l´energia necessària per a viure en aquest món. És per aixó que corro, si puc, a diari, a qualsevol hora, i també a qualsevol lloc : pels carrers, urbanitzacions, carretera enllà, per camins de bosc o muntanya, per la platja.... corro els dies laborables, els festius i fins i tot quan surto de cap de setmana i de vacances, sempre porto les sabatilles i la roba adient per sortir a trotar allà on estic. Córrer és per en Ramon Oliu, per a mi i tants d´altres UNA AUTÈNTICA I ENRIQUIDORA MANERA DE VIURE !!, i és ben senzill: Com deia el gran atleta i entrenador americà Hal Higdon, només calen dues coses : determinació i anar posant succesivament un peu davant de l´altre. Us hi apunteu ?. |
Quim Martorell i Aymerich
Metge i corredor de maratons