Llibres, HISTÒRIA DE L’ATLETISME A CATALUNYA

0
37

Capítol 5 – Entre la tecnificació i les noves formes d’oci
El capítol cinquè del llibre “Història de l’Atletisme a Catalunya” publicat per la Federació Catalana el passat mes d’abril, titulat “ Entre la tecnificació i les noves formes d’oci” explica un període definit per la normalització en els èxits esportius internacionals, quan ja no és estrany assolir rècords i medalles olímpiques, però quan també l’atletisme clàssic ha de conviure amb fenòmens nous, com l’èxit de les curses populars o l’empenta d’altres esports i el tractament dels mitjans de comunicació. Aquest últim capítol està estructurat en quatre grans aspectes que han incidit en l’evolució atlètica catalana.| • El nou marc de la democratització atlètica. Com la democratització política de l’Estat Espanyol repercutí en la transformació jurídico-política de l’esport a Catalunya. La gestió i organització de l’esport passà a mans de la Generalitat de Catalunya que va crear la Secretaria General de l’Esport, dirigida per una figura clau en el desenvolupament de l’esport català, Josep Lluís Vilaseca, que començà a gestionar les competències i instal·lacions traspassades pel govern central. Paral·lelament, la major part dels ajuntaments van contemplar la necessitat d’elaborar polítiques esportives municipals. Tot plegat abocava a una nova etapa amb tots els agents implicats: clubs, federacions i institucions. L’esport es converteix en un fenomen social universal. Les federacions són reglamentades com a entitats privades d’interès públic i social, s’hauran d’organitzar democràticament, tindran personalitat jurídica i precisaran d’uns estatuts. Va ser durant la presidència de Guillem Ros (1.979-1.989) que es van materialitzar aquests canvis. El va succeir Ventura Mariné (1.989-1.992) i l’any 1.990 es va commemorar el 75è aniversari de la constitució de la Federació. • L’organització de competicions internacionals. Amb l’objectiu de situar a Barcelona en el mapa atlètic mundial es realitzen diverses iniciatives. Sobretot el Míting Internacional d’Atletisme Ciutat de Barcelona que es va posar en marxa l’any 1.982 a l’Estadi de Serrahima per passar a l’Estadi de Montjuïc a partir del 1.993. També es van celebrar els Campionat Ibeoroamericans l’any 1.983, la Copa del Món el setembre de 1.989 que va servir per a estrenar el remodelat Estadi Olímpic. El mateix 1.989 es va celebrar la Copa del Món de Marxa a l’Hospitalet del Llobregat. Però el projecte més ambiciós era sens dubte la possibilitat de que Barcelona organitzés uns jocs olímpics. En mes d’octubre la ciutat de Barcelona fou elegida seu dels Jocs Olímpics de 1.992. Paral·lelament sorgeix la possibilitat d’afavorir la preparació d’atletes catalans in espanyols d’èlit, amb la creació del Centre d’Alt Rendiment (CAR) a Sant Cugat del Vallès. • Una etapa canviat : l’evolució de la pràctica atlètica. L’atletisme s’ha anat desenvolupant al ritme dels canvis socials, polítics i culturals. A Catalunya hi ha un gran increment de la pràctica esportiva en general, i l’atletisme torna a ser un reflex del context social de transformacions. Comencen a tenir bona acollida les retransmissions televisives, els atletes inicien la professionalització, els entrenadors s’especialitzen, els clubs remuneren els atletes i entrenadors, apareix la figura del manager, s’incrementa l’atletisme veterà, i sobretot apareix d’una manera impressionant les curses en ruta, l’atletisme popular que s’ha convertit en un fenomen social lúdic i festiu. Des de que l’any 1.978 Ramon Oliu organitzà la Marató de Catalunya, el calendari de curses populars van anar ocupant tot el territori català. La Federació Catalana inicia un procés de modernització a partir de la junta elegida l’any 2.000, encapçalada per Romà Cuyàs (2.000-2.012), finalitzant un procés de sanejament d’un dèficit econòmic acumulat, el trasllat a la nova seu del carrer Trafalgar, una nova imatge corporativa adequada als nous temps i una web en permanent actualització amb molta informació. • Els grans èxits internacionals i el pes de l’atletisme català en el contexts espanyol. L’Evolució de l’atletisme català durant les darreres tres dècades ha donat uns resultats molt reeixits. Tot s’inicia a la dècada dels 80 amb les dues figures precursores, Carme Valero, doble Campiona del Món de Cros els anys 76 i 77, i Jordi Llopart, medalla d’or de a l’europeu de Praga’78 i plata als Jocs de Moscou’80 als 50 km marxa. Una disciplina clau en l’eclosió de l’atletisme català, ja que paral·lelament, un altre marxador, Josep Marín, aconsegueix èxits continentals i mundials, Mari Cruz Díaz es convertiria en la campiona d’Europa més jove de l’historia, Valentí Massana seria Campió del Món l’any 93 i Daniel Plaza en Campió Olímpic a Barcelona’92. Però també altres figures sorgeixen en aquesta dècada dels 80 com el tanquista Carles Sala, el saltador Antonio Corgos, el velocista Gaietà Cornet o atletes com José Manuel Abascal i Javier Moracho, càntabre i oscens de naixement però vinculats i formats esportivament a Catalunya. L’última part del cinquè capítol repassa a tots els atletes més destacats per disciplines i fa un balanç competitiu. A les proves de velocitat podem veure imatges de Josep Carbonell, Jordi Mayoral, David Canal, Teresa Rioné, Carme Blay, Sílvia Riba, Eva Martín i Plàcida Azahara Martínez. Grans migfondistes i fondistes com Reyes Estévez, Miquel Quesada, José Ríos, Carles Castillejo, Ayad Lamdassen, Domingo Catalán, Glòria Pallé, Rosa Morató, Natàlia Rodriguez, Judit Pla, Jacqueline Martín, maria Luisa Muñoz i Joaquima Casas. Tanquistes com Jackson Quiñónez, Esmeralda Arriscado, Eva Paniagua i Laia Forcadell. Saltadors com el gran Javier García Chico medalla de bronze a Barcelona’92, Alberto Ruiz, Daniel Martí, Assumpció Morte, Dayana Etchenique, Olga Dalmau i Anna Mª Pinero. Els llançadors Moisès Campeny, Eloi Rovira, José Luís Valencia, Carles Geronès, Irache Quintanal, Berta Castells i Sonia Godall. La gran atleta de combinades Inma Clopés, el veterà Ignasi Melo, i per últim marxadors com Jesús Àngel García Bragado, Teresa Palacios, Emilia Cano, Reyes Sobrino, Beatriz Pascual i la gran Maria Vasco, única dona catalana i espanyola que ha aconseguit una medalla olímpica.

COMPARTIR
SalvaPou

Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d’atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari