HISTÒRIA DE L’ATLETISME A CATALUNYA

0
109

Capítol 4 – L’Atletisme en una societat que es modernitza
El capítol quart del llibre “Història de l’Atletisme a Catalunya” publicat per la Federació Catalana el passat mes d’abril, titulat “L’atletisme en una societat que es modernitza 1.960-1.980” , narra com l’atletisme experimenta una evolució paral·lela a la societat catalana en un període de desenvolupament, i de una transició al règim democràtic que va anar acompanyat dels primers èxits internacionals.| Desprès dels primers anys de la dura postguerra, el règim franquista va posar les bases per a entrar a l’Espanya del desarrollisme, que va permetre que algunes zones d’Espanya fessin una transició a una societat en vies de modernització. Les característiques socials d’aquesta etapa afavoreixen un increment de la pràctica de l’esport, tot i les limitacions per la deficient xarxa d’instal·lacions i la manca de cultura esportiva de les administracions públiques. Poc a poc el marc social i la política esportiva, juntament amb el creixement del gruix associatiu, fa que es comencin a realitzar activitats atlètiques regulars com ara a Rubí, Banyoles o Cornellà. També l’aparició de noves entitats com el Club Atlètic Terrassa, la secció d’atletisme del CE Mediterrani, la Unió Atlètica Barberà, la refundació del CE Universitari, i nous impulsos d’entitats potents com el FC Barcelona i el CN Barcelona. Es produeixen les primeres competicions amb participació internacional com la Manresa – Sant Vicenç de Castellet, el Cros Ciutat de Granollers, la prova de marxa en ruta Terrassa – La Mata , el Gran Premi de Marxa de L’Hospitalet , el Ir Gran Míting Ciutat de Barcelona de pista, i sobretot la clàssica Jean Bouin. Fins l’any 1.956 l’atletisme femení no reapareix, però va ser d’una manera lenta i gradual, amb Catalunya un cop més com a pionera a l’estat espanyol. L’any 1.962 se celebren les primeres proves femenines a Manresa i a Mataró, el 1.965 va tenir classificació femenina el Cros de Caldetenes. El funcionament de la Federació es regia des de les institucions del règim que preferien federacions provincials a les regionals. La Federació Catalana va a passar a ser la Barcelonesa i es van anomenar presidents de Tarragona, Lleida i Girona. Fernando Serrano Misas, va passar a ser president de la Barcelonesa fins a la seva dimissió l’any 1.959. El va substituir Miquel Arévalo fins l’any 1.966. El 1.965 es complien els 50 anys de la fundació de la FCA i es va poder celebrar les “ Bodas de Oro del Atletismo Catalán ” amb un gran nombre d’activitats esportives. Ferran Sagnier va ser president duran dos anys, però va ser amb Francisco Sánchez Madriguera amb qui es va fer la reunificació de les federacions provincials en la Federació Catalana. L’increment de l’activitat atlètica es topava sempre amb l’etern problema de les instal·lacions. Tot i que a final de la dècada dels 50 es van posar en funcionament pistes com la de la Santboiana, l’Estadi de Granollers, Terrassa, el Congost de Manresa, la zona esportiva del FC Barcelona , les pistes de la Zona Universitària i les des Llars Mundet. L’any 1.965, amb motiu d’un encontre internacional es van fer reparacions a l’Estadi de Montjuïc i es construeix una pista de 400 m a l’interior de l’original de 500 metres amb un nou material denominat rubkoor, que seria el precedent al “tartan”. L’any 1.970 les pistes de l’Universitari estrenen tartan, també amb motiu d’un encontre internacional. L’any 1.969 es va inaugurar l’Estadi Joan Serrahima a Barcelona a la mateixa muntanya de Montjuïc on s’estava degradant l’Estadi Olímpic. Les mancances d’instal·lacions cobertes han durat fins els nostres dies, però l’any 1.968 es va adequar el Palau número 1 de la Fira de Mostres amb una pista de 125 m de corda on se celebraren els primers Campionats de Catalunya en pista coberta. L’any 1.970 es va inaugurar el Palau d’Esports de Sabadell, amb pista d’atletisme permanent i es van realitzar els segons campionats de Catalunya. Va funcionar durant 10 anys fins a que per raons tècniques es va deixar d’utilitzar. En aquesta etapa el nivell esportiu encara era molt baix i no comença a progressar fins a la segona meitat de la dècada dels cinquanta. Tomàs Barris comença a sortir a l’estranger i apareixen noves figures com Josep Molins, olímpic a Roma’60, els marxadors Manuel Garcès i Agustí Jorba, els llançadors Alfonso Vidal Quadras, Llorenç Cassi i Antonio Lamua , el velocista Alfons Gabernet , fondistes de prestigi com Enric Bodia, el tanquista Manuel Ufer , el perxista Miquel Consegal , o Andreu Ballbé , olímpic a Montreal’76. També atletes com Isabel Montañá o Teresa Maria Roca, primeres figures en la represa de l’atletisme femení. Però per fixar unes fites que serveixen de final d’una etapa i principi d’altre sobresurten dos noms fonamentals: Carme Valero i Jordi Llopart. Els dos atletes catalans representen l’inici dels èxits internacionals de l’atletisme català i espanyol. Carme Valero va ser Campiona del Món de Cros els anys 1.976 i 1.977 i Jordi Llopart va assolir la primera medalla a un campionat europeu, va ser a Praga 76 i quatre anys més tard aconsegueix la primera medalla olímpica de l’atletisme a Moscú 80. Noves figures sorgeixen a finals de la dècada dels 70 com els velocistes Xavier Martínez i Josep Carbonell, els saltadors Martí Perarnau, Roger Oriol, Jesús Bartolomé i Jordi Vila Viñas, llançadors com Pascual Banzo, Antoni Fibla i Juan Briceño, l’obstaculista Vicente Egido, i els marxadors Víctor Campos i el gran Josep Marín, Campió d’Europa a Atenas’82. L’atletisme femení surt lentament de l’endarreriment provocat pels anys de prohibició. Figures com les velocistes Maria Feu, Pilar Freixa i Loles Vives, la tanquista Alícia Laiseca, llançadores com Ana Maria Molina, Encarna Gambús i Imma Montero, saltadores com Carolina Nolten i Amanda Naval, i la polivament Montse Pujol, que va ser olímpica a Seul’88 als 800 metres.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari