HISTÒRIA DE L’ATLETISME A CATALUNYA

0
201

Capítol 3 – L’Atletisme durant la dura postguerra
El tercer capítol del llibre “Història de l’Atletisme a Catalunya” publicat per la Federació Catalana el passat mes d’abril, titulat “L’atletisme durant la dura postguerra 1.939–1.960”, explica el reflux que va representar la llarga postguerra, tant per les dificultats materials i la manca d’instal·lacions, com per les necessitats d’adaptar-se a unes normes politico-esportives ben diferents a la tradició en que havia nascut i crescut l’atletisme català.| La instauració del franquisme va tenir un fortíssim impacte sobre l’atletisme català. L’esport va passar de ser una activitat en mans d’organitzacions esportives privades a ser controlada i dirigida per l’Estat. La Falange va passar a controlar tota l’activitat esportiva, i va crear la Delegación Nacional de Deportes. El control i la repressió va produir la desaparició de moltes entitats com el “Club Femení i d’Esports”, l’exili de dirigents com Gumersind Brunet, President de la FCA l’any 39, o Francesc Perramon , impulsor del Centre Gimnàstic Barcelonès, i la desaparició de publicacions com “Catalunya Atlètica”. També dones pioneres com les germanes Castelltort van haver d’abandonar la pràctica esportiva per la prohibició i desaparició de l’esport femení. En aquest context, els que van quedar a Catalunya i tenien alguna possibilitat per intentar la represa de l’activitat atlètica van haver d’adaptar-se a les noves regles de joc. Entitats com el Centre Gimnàstic Barcelonès van tenir que legalitzar la seva existència, altres van aparèixer com el Centro Atlético Layetania, i altres van evolucionar com la Joventut Atlètica de Sabadell, el GEiEG de Girona, el Club Atlètic Granollers o la secció d’atletisme del Club Natació Barcelona. Algunes entitats van anar incrementant la seva activitat fins i tot aconsegueixen publicar els seus butlletins com el CE Manresa o la UD Vic. En aquesta època el paper de les federacions va canviar absolutament, apart de passar-se a dir “Federación Catalana de Atletismo” va convertir-se en una delegació de la Federación Española. Marius Riviere va ser el primer president de la postguerra, i va donar pas a Josep Coromines, un nom clau per la reivindicació de l’atletisme català a Madrid, recuperant publicacions i recopilant dades estadístiques. Un dels presidents més carismàtics fou Nemesi Ponsati, amb orientació pedagògica i de formació integral va deixar una empremta molt més enllà de la seva tasca com a dirigent. La represa de les activitats atlètiques va ser molt lenta. En 1.940 es va tornar a fer el Campionat de Catalunya, i també competicions com el Cros de Calldetenes, la Volta a Sabadell, el Cros Manresa, i les competicions per clubs en format de Lliga Catalana. Tot i les dificultats, en aquesta època apareixen noms com Salvador Mercader, destacat velocista i tanquista, els mítics Gregorio Rojo, Constantino Miranda, Antonio Amorós i Josep Molins. Saltadors de perxa com Juan Cano o Felipe Rodríguez Armengol , el gran especialista en tanques Sebastià Junqueras . Llançadors com Pere Ricart i Alfonso Vidal Quadras. Especialistes en 400 metres com Francisco Ruf o Josep Fórmica, marxadors com Pascual Aparici, i fondistes com Luis García, Josep Coll, Bonaventura Baldomà, Miquel Navarro i l’aparició del gran Tomàs Barris . Termina aquesta etapa amb el miratge de la celebració dels Jocs del Mediterrani a Barcelona l’any 1.955 i amb l’aparició d’un nom clau a l’organització de l’esdeveniment, Joan Antoni Samaranch.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.