HISTÒRIA DE L’ATLETISME A CATALUNYA

0
123

Capítol 3 – L’Atletisme durant la dura postguerra
El tercer capítol del llibre “Història de l’Atletisme a Catalunya” publicat per la Federació Catalana el passat mes d’abril, titulat “L’atletisme durant la dura postguerra 1.939–1.960”, explica el reflux que va representar la llarga postguerra, tant per les dificultats materials i la manca d’instal·lacions, com per les necessitats d’adaptar-se a unes normes politico-esportives ben diferents a la tradició en que havia nascut i crescut l’atletisme català.| La instauració del franquisme va tenir un fortíssim impacte sobre l’atletisme català. L’esport va passar de ser una activitat en mans d’organitzacions esportives privades a ser controlada i dirigida per l’Estat. La Falange va passar a controlar tota l’activitat esportiva, i va crear la Delegación Nacional de Deportes. El control i la repressió va produir la desaparició de moltes entitats com el “Club Femení i d’Esports”, l’exili de dirigents com Gumersind Brunet, President de la FCA l’any 39, o Francesc Perramon , impulsor del Centre Gimnàstic Barcelonès, i la desaparició de publicacions com “Catalunya Atlètica”. També dones pioneres com les germanes Castelltort van haver d’abandonar la pràctica esportiva per la prohibició i desaparició de l’esport femení. En aquest context, els que van quedar a Catalunya i tenien alguna possibilitat per intentar la represa de l’activitat atlètica van haver d’adaptar-se a les noves regles de joc. Entitats com el Centre Gimnàstic Barcelonès van tenir que legalitzar la seva existència, altres van aparèixer com el Centro Atlético Layetania, i altres van evolucionar com la Joventut Atlètica de Sabadell, el GEiEG de Girona, el Club Atlètic Granollers o la secció d’atletisme del Club Natació Barcelona. Algunes entitats van anar incrementant la seva activitat fins i tot aconsegueixen publicar els seus butlletins com el CE Manresa o la UD Vic. En aquesta època el paper de les federacions va canviar absolutament, apart de passar-se a dir “Federación Catalana de Atletismo” va convertir-se en una delegació de la Federación Española. Marius Riviere va ser el primer president de la postguerra, i va donar pas a Josep Coromines, un nom clau per la reivindicació de l’atletisme català a Madrid, recuperant publicacions i recopilant dades estadístiques. Un dels presidents més carismàtics fou Nemesi Ponsati, amb orientació pedagògica i de formació integral va deixar una empremta molt més enllà de la seva tasca com a dirigent. La represa de les activitats atlètiques va ser molt lenta. En 1.940 es va tornar a fer el Campionat de Catalunya, i també competicions com el Cros de Calldetenes, la Volta a Sabadell, el Cros Manresa, i les competicions per clubs en format de Lliga Catalana. Tot i les dificultats, en aquesta època apareixen noms com Salvador Mercader, destacat velocista i tanquista, els mítics Gregorio Rojo, Constantino Miranda, Antonio Amorós i Josep Molins. Saltadors de perxa com Juan Cano o Felipe Rodríguez Armengol , el gran especialista en tanques Sebastià Junqueras . Llançadors com Pere Ricart i Alfonso Vidal Quadras. Especialistes en 400 metres com Francisco Ruf o Josep Fórmica, marxadors com Pascual Aparici, i fondistes com Luis García, Josep Coll, Bonaventura Baldomà, Miquel Navarro i l’aparició del gran Tomàs Barris . Termina aquesta etapa amb el miratge de la celebració dels Jocs del Mediterrani a Barcelona l’any 1.955 i amb l’aparició d’un nom clau a l’organització de l’esdeveniment, Joan Antoni Samaranch.

COMPARTIR
SalvaPou

Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d’atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari