Guanyar amb trampa és perdre

0
21

L\’atletisme és la meva vida. Fa més de 30 anys que aquest esport forma part de la meva existència. Ell m\’ho ha donat quasi tot: Reconeixement esportiu i professional, una esposa meravellosa i innumerables amics. Les competicions que he viscut m\’han permès viatjar per arreu, vivint moments inoblidables que sovint rememoro amb el pas del temps. Actualment i mercès aquest esport, també gaudeixo amb força del meu primogènit, formidable atleta que no deixa de sorprendre\’ns amb l\’assoliment d\’importants fites en la prova dels 110m.t. Al llarg dels anys, primer com a velocista i ara com a tècnic, comparteixo les il·lusions de centenars de joves esportistes que lluiten per assolir els seus somnis amb esportivitat i joc net.|  L\’esport sempre ha estat considerat un bon mitjà per a assolir valors de desenvolupament personal i social: afany de superació, companyonia, honestedat, responsabilitat, integració, respecte, tolerància, acceptació de les regles, etc. En l\’etapa com atleta vaig poder cultivar aquests i d\’altres valors, els quals ara, com entrenador, intento transmetre als atletes que dirigeixo per tal que, al temps que progressen com esportistes, també ho facin com a persones de bé. Saben que em tenen al seu costat per ajudar-los a superar els mals moments, però també per gaudir conjuntament els moments de felicitat, quan tot l\’esforç realitzat en els entrenaments es transforma en un tros de metall i un registre satisfactori. No demanem massa i ens conformem amb ben poc, doncs pràcticament no gaudim d\’ajuts econòmics i de ressò mediàtic. Som feliços vivint el propi progrés esportiu i personal, que finalment és el que importa. Els darrers temps hem pogut constatar que no tothom comparteix aquests valors, i que en alguns dels casos, aquesta manca de principis pot abocar persones sense escrúpuls dins un pou ple de trampes i mentides. Com imagineu, faig referència a les ja conegudes operacions Port, Grial, i molt especialment a la que finalment ha provocat una major commoció, l\’anomenada operació Llebrer, que ha suposat la inculpació de diversos esportistes i professionals lligats a l\’atletisme, el ciclisme i la medicina. Des de fa dècades alguns ja intuíem les pràctiques, quan menys \”irregulars\”, que alguns esportistes portaven a terme. Formes d\’actuar que es traduïen en millores quasi miraculoses dels registres; en canvis anatòmics obtinguts amb sospitosa celeritat; i en establiment de marques que encara no han estat superades malgrat el pas del temps, els progressos dels sistemes d\’entrenament, la millora del material esportiu i els avenços científics en àrees de suport a l\’esport. Tot plegat no feia més que aixecar sospites dins el món de l\’esport que, pel que fa al cas espanyol, ara semblen confirmar-se amb les actuacions dels serveis de seguretat de l\’estat i la detenció d\’algun responsable tècnic amb important i dilatada trajectòria. Aquells mal anomenats esportistes van impedir a d\’altres assolir llurs merescuts premis i reconeixements. Alguns tramposos van copar pòdiums, rebent beques i privilegis del tot immerescuts, i el que és pitjor, dins la més indignant de les impunitats. Els seus actuals hereus no estan tenint tanta sort i, malgrat l\’inicial ascens a l\’Olimp esportiu, les actuacions de la justícia sembla que permetrà llur caiguda del pedestal. No hi ha dubte que la societat ha evolucionat en aquests 25 anys, dotant-se (per sort) dels mitjans legislatius, judicials i científics necessaris per lluitar contra aquest xacra. Però no és més cert que també ha augmentat la consciència social davant el problema, i la pressió exercida per entitats com el Comitè Olímpic Internacional o l\’Agència Internacional contra el Dopatge dona els seus primers fruïts en un, fins no fa gaire temps, entorn encara massa permissiu. Aquests darrers dies he llegit declaracions de tot tipus. La majoria manifesten que l\’operació Llebrer és un cop dur per l\’atletisme i la seva imatge. Pot ser així ho vegin els que no coneixen profundament aquest esport, però jo gaudeixo d\’una visió més optimista de la situació, i vull creure que aquests són els primers passos, del tot necessaris, per afrontar amb decisió el problema i dignificar encara més el món de l\’esport. Que és pitjor pel nostre esport: Enxampar els tramposos o anar perdent atletes amb talent que veuen que no poden guanyar els que no juguen net? L\’atletisme no ha patit cap atac, els que l\’han sofert han estat aquells que volen guanyar a qualsevol preu, aquells que violen els valors formatius de l\’esport, aquells que creuen que l\’activitat física és sols un negoci, aquells que juguen amb la pròpia salut i amb la dels altres de la manera més inconscient, aquells que…, en definitiva, ens han enganyat i robat durant molt de temps, aprofitant la indiferència d\’alguns estaments. Encara manca molt treball per realitzar, molta neteja per fer, però aquest cop sembla que el camí ha estat ben endegat. Tan de bo la investigació s\’estengui i la justícia faci el seu treball, arribant també a d\’altres esports que ara semblen intocables. Davant el frau a l\’esport i el dopatge, permissivitat cero!

COMPARTIR
SalvaPou

Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d’atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari