FISONOMIA DEL RECORREGUT DE LA CURSA DELS TEMPLERS\’09

0
46

Km 0 a l’1 El diumenge 21 de juny sortirem un bon grapat de corredors i corredores a córrer la III Cursa dels Templers. Ho farem en un lloc emblemàtic de la ciutat de Lleida: a pocs metres de l\’entrada del Castell de Gardeny M\’assabento que aquest va ser un dels més importants feus que l\’Ordre del Temple tenia a Catalunya-Aragó en el segle XII. Per l\’ajut que els templers van fer per conquerir la ciutat de Lleida, van rebre el turó de Gardeny i van construir-hi aquest castell, des d’on administraven les almoines per als pobres del regne. Una fortalesa que amb el temps es va convertir en un dels principals centres de l\’Ordre. | Estic parlant de l\’Ordre del Temple i vull saber què era. Sembla ser que els templers eren uns cavallers, meitat monjos meitat soldats, que havent fet vots de pobresa, castedat i obediència, garantitzaven la protecció dels peregrins que d\’Europa anaven a Jerusalem a visitar els Llocs Sants conquerits en el segle XI als musulmans. L\’Ordre va créixer molt, i es va anar convertint en una important banca cristiana. (No sé sí es irreverent dir que el Castell de Gardeny deuria de ser el que coneixem ara com una sucursal bancària). El que és segur és que els cavallers del Temple, pel seu caràcter militar, van tenir un paper molt destacat en les campanyes de reconquesta de la Península Ibèrica. Nosaltres deixarem l\’entorn del Castell i baixarem per anar a trobar el carrer de Cardenal Cisneros, el confessor de la reina Isabel La Catòlica en el segle XV, i en arribar al Gran Passeig de Ronda l\’agafarem, a la dreta, per anar a buscar l\’Avinguda de Madrid. No cal dir que el nom del passeig no està posat per quedar bé amb la ciutat malaguenya de Ronda, però el de l\’Avinguda sí, segur, que és per fer la pilota a la capital del Regne. Menys mal, per cert, que no és \”del\” Madrid, que això ja seria massa. Com sigui, a la meitat del tram que farem per l\’avinguda, a l\’alçada del carrer de la República del Paraguai, ens esperarà la senyal del Km 1, que tampoc cal dir que significarà que hem fet (només) un quilòmetre. Km 1 al 2 Molt probablement, entre que hem anat baixant i que tot just estem començant, després del primer quilòmetre estarem eufòrics; molt més que d\’aquí una estona, a la tornada, quan haurem de pujar. Però no cridem al mal temps. Després de tot, deu quilometrets no maten a ningú…diuen. En passar el carrer de la República del Paraguai avançant per l\’Avinguda de Madrid, anirem a buscar la Plaça d\’Espanya per girar a la dreta pel Pont de La Universitat, damunt del Segre. Un prodigi de pont i una meravella de riu; consagrat per l\’accidentat que és en alguns llocs de més amunt de la ciutat, però aquí, avui, i en homenatge a nosaltres, plàcid i relaxant. Serà una passada (com es diu ara) córrer durant una estona a tocar del Segre. Ens anirà bé, perquè les aigües en aquest tram baixen manses, i com que estarem al començament, no és cosa de deixar-nos envair per l\’eufòria i excitar-nos massa…que després ho pagaríem. Passat el pont, seguirem en línia recta per l\’Avinguda de l\’Estudi General, tot rememorant que en l\’edat mitjana es donava el nom d\’Estudi General al que avui en dia coneixem com Universitat. Tot recordant, així mateix, que el de Lleida va ser creat l\’any 1300, la més antiga universitat del que va ser la Corona d\’Aragó i Catalunya i una de les més antigues de l\’actual Estat Espanyol. Quasi res! Precisament, en acabar el pont, haurem creuat per l\’avinguda el carrer d\’en Jaume II, que està posat aquí perquè va ser el monarca que va crear la universitat per tal d\’evitar que els nois que volien estudiar (millor dit, els nois dels pares que volien i podien que els seus fills -que no les filles- estudiessin) se\’n haguessin d\’anar fora del regne. Moltes gràcies, senyor: vareu tenir una bona pensada! Pel que diuen, éreu home de cultura i deuríeu també de ser equitatiu; no en debades us varen posar El Just com a mot. Deixarem l\’avinguda i girarem a l\’esquerra pel carrer de la Doctora Castells en ple barri de Cappont. El nom del carrer de la doctora serveix per honorar a una de les primeres dones que van ser metgesses a Espanya: Martina Castells, graduada l\’any 1882. I el nom del barri té a veure amb el \”cap de pont\” que els exercits -maleïdes guerres- aconseguien ocupar a l\’altra banda del riu. Un barri, per altra banda, en el que abunden carrers amb nom de rius. Tant és així, que un d\’ells, el Riu Ebre, s\’encreua amb el de la Doctora Castells per on estem passant, i en fer-ho ens trobarem amb l\’indicador del Km 2. Km 2 al 3 En ple escalfament com aquell que diu, haurem passat a tocar del Pavelló Municipal de Cap Pont i seguirem pel carrer de la il·lustre metgessa, un bonic carrer arbrat, per anar a parar a l\’Avinguda de les Garrigues, que l\’enfilarem girant a l\’esquerra per buscar l\’altre pont que creuarem: el Pont Vell. Travessarem l\’Avinguda d\’Alacant, trobarem a la dreta el carrer Santa Cecilia, la santa que sabia tocar el volí i la varen fer patrona dels músics, i tot seguit ens trobarem, també a la dreta del nostre pas, els Camps Elisis. Un parc de la ciutat, magnífic, amb jardins d\’estil francès i anglès, d\’aquells que conviden a passejar-hi. Ara no, però. Ja ho farem després de la cursa. No ens la perdrem: anirem per la tarda a admirar la Font de la Sirena que, segons diuen, és el lloc més visitat de Lleida després de La Seu Vella. Anirem en compte, no obstant, no fos cas que, cansats com estarem, ens deixessin portar per l\’encant dels cants de La Sirena i, com els passava als mariners embadalits de les llegendes, ens ofeguéssim en el llac que hi ha als seus peus. Anirà en compte el que subscriu, perquè confessa, amb una mica de rubor, que encara no sap nedar. Passat els Camps Elisis, un espai de jardinets romàntics on se celebren cent mil coses: des de la famosa Festa del Cargol, un esclat de xerinola conegut arreu del món (que un, que és aficionat a les estadístiques, s\’assabenta que va començar l\’any 80 amb 400 visitants i ara ja n\’aplega 200.000), fins a concursos de fer puntes de coixins on hi participen 3.000 puntaires, correrem per damunt del Pont Vell. Tota una emoció perquè ens contemplaran més de dos mil anys d\’història: els que en saben diuen que ja n\’hi havia un de pont, aquí mateix, l\’any 47 abans de Crist. I havia d\’estar ben fet, de pedra de la bona, perquè va durar fins el 1866 de la nostra era, quan una gran riuada se\’l va endur, quasi tot riu avall. També, riu avall, va anar a parar l\’any 1938, aquesta vegada no pels elements sinó per la mà de l\’home, la d\’un dictador d\’infausta memòria, de nom Francisco Franco, que el va dinamitar durant la Guerra. Bé, deixe-m\’ho, que avui estem de festa, i en ple esforç ens convé pensar en altres coses. Ja ho tenim! Justament al passar pel Pont Vell tindrem una visió esplèndida del conjunt monumental més apreciat de Lleida: La Seu Vella. La veurem durant tota la cursa, però des d\’aquí, sí no m\’erro, la contemplarem en tot el seu esplendor i magnificència. M\’ha sortit ampul·losa la darrera frase, però s\’ho val. Aquesta antiga catedral construïda el 1203, sembla ser damunt d\’una antiga mesquita, és un prodigi arquitectònic. Un no s\’explica que el rei Felip V estigués a punt d\’enderrocar-la… perquè havia estat un bastió de defensa contra les seves tropes quan van conquerir la ciutat el 1707. Ves quines coses! Menys mal que la va palmar, i l\’ordre no es va arribar a complir. Menys mal, perquè ara, avui, sense poder veure-la, encara que sigui de lluny, se\’ns faria menys atractiva la Cursa dels Templers. En acabar el Pont Vell i trobar la plaça del poeta Agelet i Garriga veurem l\’Arc del Pont al fons, la darrera de les portes que es conserven de les muralles de la ciutat. I gairebé sota l\’arc, el grup escultòric d\’Indíbil i Mandoni, els dos cabdills ilergetes que protagonitzaren -en paraules de Ferran Soldevila- el primer alçament de la història de Catalunya. Tot passant per davant de les seves escultures, cal recordar el que deia aquest insigne historiador: \”Vosaltres, segons ens narren els qui foren els vostres enemics, defensàreu una terra, un extens país, una nació en potència. Plantàreu els fonaments dels Països Catalans. No és pas una casualitat que els camps de batalla, on lluitàreu vers l\’any 218 a.C., contra Cartago i Roma, coincideixin amb la geografia del domini lingüístic català…\” Ja ho s\’ho deia, una emoció indescriptible passar corrent per aquests llocs plens d\’història de la bona, de l\’autèntica. I això que per imperatius del circuit no entrarem a dintre de la ciutat antiga (els forasters ho farem en un altre moment perquè val la pena). De totes maneres, mentre avançàvem pel Pont Vell haurem pogut admirar, a l\’esquerra de l\’Arc del Pont, uns singulars edificis: El Pal·las, antigament un hotel d\’estil modernista; l\’antiga Banca Llorens; les Restes Monumentals del Palau de la Paeria (la casa del paer en cap, l\’home de pau, l\’alcalde per entendre\’ns); la Casa Melcior, també modernista…i no sé pas sí com que estem per una altra cosa la vista voldrà fixar-se més enllà. Passada la Plaça de Jaume Agelet girarem a la dreta i agafarem l\’Avinguda del Segre. I qui sap sí, en passar la plaça, ens esperarà l\’espectre d\’en Jaume Agelet i Garriga per recitar-nos un poema que, qui sap, potser el va compondre pensant amb que avui, Lleida seria una festa: Arriben carros auris a la vila tots fumejants, encara, d\’horitzó. A la placeta cada arbre refila bressolat per l\’alè de la claror. El dia amb picarols pels carrers balla i ens corona de joia amb sol i crits. Per l\’aire roden cèrcols de rialla i els estels se’ns escapen, vius, dels dits. I avançant per l\’Avinguda del Segre -que no cal dir perquè s\’anomena així- passarem a tocar de la bonica Plaça de La Pau, i a l\’alçada del carrer Riquer ens esperarà la senyal del Km 3. Km 3 al 4 Seguirem per l\’avinguda, i més enllà de la petita plaça del Pare Sananahuja i el carrer del Riu que enllaça amb la Passarela de Cappont, passarem el començament del carrer del General Brito, un governador de Lleida del segle XVII que va resistir heroicament un setge dels francesos. Passarem també a tocar del carrer del Nord i del d\’en Lluís Roca -el metge i poeta de la Renaixença del segle XIX- i tot seguit correrem per sota la via del tren. Tant de bo, en el moment que passem per sota la via, hi passi \”la Garrafeta\”, el tren de vapor que un servidor, quan era un xiquet, havia agafat més d\’una vegada per anar a Balaguer, i que des de fa uns dies funciona com a tren turístic. Però no ens posem nostàlgics, que ara no toca. Justament en passar sota la via del tren enllaçarem amb l\’Avinguda de Tortosa, i tot passant el carrer de Roger de Llúria -el que fou un militar del segle XIII a qui s\’honora en molts llocs de Catalunya, però pel que diuen els seus biògrafs era un paio de cuidado- passarem pel començament del Passatge de Sant Jeroni, aquell sant que va fer una feina immensa traduint la Bíblia al llatí, però que se\’l coneix més perquè va curar un lleó en treure-li una espina d\’una de les seves potes, I en passar per l\’Avinguda de Tortosa el carrer del Baró de Maials -que tot i que duria ser un noble de la comarca del Segrià, un el relaciona amb l\’oli de Les Garrigues- , continuació del Pont de Pardinyes (quin nom més bonic!), ens trobarem amb l\’indicador del Km 4 en el carrer de Girona, encara frescos com una rosa. Passarem la Rambla de Pardinyes, a la qual tornarem d\’aquí molt poc, i en arribar al carrer de Tarragona farem un tram de l\’Avinguda Pearson fins al carrer de Perdinyes Baixes, on girarem en rodó per tornar per la mateixa avinguda. Un incís: veure en una cursa als amics després de fer un gir i tornar pel mateix lloc es molt divertit. Compte, però, en saludar de forma massa estentòria als que van darrere nostre fent-los veure el forts que anem. Compte perquè estarem només a la meitat de la cursa…No cal dir res més. Km 4 al 5 Per l\’Avinguda Pearson, el nom de la qual honora a un financer nord-americà que va crear varies empreses a Catalunya, entre elles el canal de Seròs, passarem a tocar el Grup de La Pau; el carrer de l\’historiador Anastasi Pinós; el carrer de Sant Pere Claver -el sant lleidatà de qui es diu que va batejar a més de 300.000 esclaus-; i el del jurista del segle XVII Miquel de Cortiada. A l\’alçada del carrer Pardinyes Baixes, on s’acaba el camp de futbol del Pardinyes que hi ha a la dreta del nostre pas -un club en el qual destaca el seu equip femení per damunt del dels nois, per cert- girarem i retornarem pel mateix camí que haurem fet, fins el carrer Corregidor Escofet, conegut popularment com Rambla Pardinyes. Un apunt a propòsit del equip femení del Pardinyes: no és freqüent que les noies destaquin en un esport. Ho recordarem en passar, tot envejant (és un dir) la minsa participació de noies en qualsevol cursa a casa nostra. Però aquest és un altre tema. A propòsit del carrer Corregidor Escofet, un prefereix dir-li Rambla Pardinyes. El nom del corregidor correspon al d\’un dels governadors que van posar a Lleida després del Decret de Nova Planta. Tot i que pel que sembla, l\’home va fer moltes coses per a la ciutat, alguns, pensant en el malaurat Decret, correran (correrem) com uns esperitats per tal de -valgui la redundància- passar corrent aquest tram com més ràpid millor, a fi de no recordar l\’episodi. Per la Rambla, doncs, creuarem el carrer de Pere Cavasèquia, un lleidatà del segle XII, de nom Pere Raimon Sassala, a qui anomenaven \”Cavassequies\”, que es va encarregar de perllongar el Canal de Pinyana -llavors Sèquia del Segrià- fins fer-lo arribar al pla de Lleida. I a pocs metres del carrer Jeroni Pujades que creua la rambla, nosaltres arribarem al Km 5, que és un número que ja comença a fer patxoca. Km 5 al 6 Seguirem per la Rambla, i passat el carrer de l’historiador Jeroni Pujades, molt apreciat per haver escrit en el segle XVII una Història de Catalunya de referència, passarem a tocar la moderna plaça d\’Overpard a la nostra dreta. Tot seguit vorejarem una rotonda que uneix el carrer de Oriol i el de Comptes d\’Urgell, i deixarem la rambla girant a l\’esquerra per l\’Avinguda Prat de la Riva. M\’agradaria saber a qui o a què correspon el nom del carrer de Oriol, però no puc trobar-ho enlloc (no cal repetir que gairebé tot el que hi ha en aquest text és \”trobat\” i no pas \”sabut\”). És un nom que va estar de moda en l\’Edat Mitja (ara també), que la paraula vol dir daurat; que hi ha un ocell que se\’n diu… però d\’aquí no passo. Dels noms del carrer dels Comptes d\’Urgell i del del senyor Prat de la Riva sí que se\’n pot dir alguna cosa. Del primer -que honora les dinasties regnants del comptat- una de xocant: un dels comptes, Ermengol VII, volia ser enterrat en el Monestir de les Avellanes de Bellpuig. \”…a l\’església de Santa Maria de Bellpuig, que he fundat per inspiració divina\” va deixar escrit en el seu testament. Així va ser, i s\’hi enterraren també d\’altres comptes, però vet a qui, l\’any 1906 el Monestir va ser adquirit per un banquer que va vendre els sepulcres a un antiquari per quatre duros i en l\’actualitat es troben en un museu de Nova York. I del segon, que fa honor a Enric Prat de la Riva, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya: l\’ens que va modernitzar el país durant deu anys, fins que el dictador Primo de Rivera se\’l va carregar -com tantes altres coses- el 1924. Tot just al deixar la Rambla i girar per l\’Avinguda Prat de la Riva ens trobarem el Pavelló Barris Nord, on hi juga a bàsquet el Plus Pujol Lleida. Un magnífic pavelló esportiu que es va construir en 125 dies, tal era l\’eufòria pel bàsquet fa uns set o vuit anys. Ara no pinten bé les coses (els jugadors, segons diu la premsa, no cobren), però un recorda grans temporades no fa gaire. Avançarem per l\’avinguda i passarem la rotonda de la cruïlla amb el carrer del Baró de Maials. Una mica més enllà ens trobarem a l\’esquerra nostra el carrer de Josep Pla, el famós escriptor empordanès, que potser en passar se\’ns apareixerà a la cantonada, i sorneguer i escèptic com era, se\’n en fotrà que estiguem suant la cansalada a aquestes hores d\’un mati de diumenge. Deixarem l\’Avinguda Prat de la Riva tot seguit, en trobar-nos el Carrer Alfarràs -un carrer en honor del poble del Segrià que té un préssics que enamoren (això de préssics no sé sí es correcte, però a l\’Horta de Munt de Balaguer no li dèiem préssecs), que l\’agafarem a la dreta per fer-ne uns metres fins l\’Avinguda Alcalde Recasens. Exactament en el punt del Km 6. Km 6 al 7 Per l\’Avinguda Alcalde Recasens -no sé d’on he tret que ara se’n diu o se’n vol dir de Lluís Maria Xirinacs per tractar d’esborrar simbologies no democràtiques; sí és així, magnífic- passarem de nou la via del tren, en aquest cas soterrada, fins el Segon Passeig de Ronda, el \”germà petit\” del Gran Passeig de Ronda que agafarem després de vorejar el conjunt escultòric de la moderna Plaça d\’Europa, unes escultures que segons he llegit no agraden a tothom però tinc ganes de veure. Pel Gran Passeig de Ronda estarem en el quilòmetre que va del sis al set. Els entesos diuen que en una cursa de 10 kms el moment de començar a córrer de veritat és ara. (Com sí fins ara agüéssim estat d’excursió!) Els hi farem cas, en bona part perquè la ronda és ample i convida a córrer; en segon lloc perquè al final haurem de pujar i val la pena guanyar una mica de temps; i en tercer lloc perquè sí ho diuen els que en saben els hem de creure. Sí anem tant de pressa -que hi haurem d\’anar- no podrem veure massa el que hi ha pel camí, però jo recomano, de tant en tant mirar La Seu Vella. Ens estimularà veure-la dalt d\’un turó, majestuosa, i ens alegrarà que no formi part del recorregut de la cursa i tinguem que pujar-hi ara. Bé, més tard sí. Quan acabem… en ascensor des del Portal de Sant Andreu, perquè 200 esglaons a peu pot ser massa (després d\’haver apretat des del Km 6). La Canonja, les portes, el claustre…ens esperen per admirar-los. No sé sí, parlant de la Seu Vella, durant el recorregut de la cursa s\’escoltaran les seves campanes. Potser sí al voltant del Km 3, però després queden una mica lluny. Diuen que tenen més de 500 anys i sonen a glòria, i el més divertit: cadascuna d\’elles està batejada amb un nom la mar d\’enginyós: la Silvestra, que toca les hores i la Mònica que toca els quarts, i cinc més per a ocasions: la Bàrbara, Puríssima, Crist, Marieta i Meuca, el nom d’aquesta última, a més d’enginyós bastant curiós. Seguirem pel Gran Passeig de Ronda i passarem –que no passejarem, perquè ja hem dit que anirem a bon pas- pels carrers del mossèn Puig, del Taquígraf Martí i del metge, filòsof i polític, Humbert Torres, un republicà que va ser assessor del president Irla en l’exili, i arribarem al senyal de km 7. Km 7 al 8 Continuarem pel Gran Passeig de Ronda corrent a tota pastilla (els que puguin) i passarem a tocar del carrer del Baró d\’Eroles, un noble del segle XVIII que va ser capaç de criticar un rei, una cosa insòlita llavors (…i ara), reclamant-li -quina gosadia!- que jurés i respectés els furs i els costums del país. Tot seguit, a l\’esquerra, passarem el carrer dels Amics de Lleida, que no sé molt bé el què és, però m\’hi apunto; el de Ermengol VI, el compte d\’Urgell conegut perquè va cedir castells de la seva propietat als Templers…que per això van fer quartos i van poder organitzar curses. I una mica més enllà, arribarem a l\’encreuament del passeig amb l\’Avinguda de l\’Alcalde Rovira Roure, el nom de la qual recorda a un alcalde de la ciutat que va ser afusellat al començament de la guerra civil espanyola. També en aquest punt passarem a tocar del carrer d\’Enric Granados, el famós músic lleidatà de qui es diu que havia estat un nen prodigi: als 10 anys d\’edat ja donava concerts. Un apunt trist: va morir ofegat al Canal de la Mànega també per culpa d\’una guerra, en aquest cas la mundial, tractant de salvar la seva dona després de que per error fos torpedejat el vaixell on viatjaven. I avançant i trobar-nos a l\’esquerra els carrers de noms tan bonics com els de Canigó, Aneto i Biciberri, i a la dreta el Pirineus -l\’enhorabona a qui va tenir l\’encert d\’agrupar-los defugint del que és clàssic en qualsevol ciutat de casa nostra, que sembla talment, per l\’abundància dels que n\’hi ha, que els nomenclàtors estiguin reservats només per a polítics, militars, guerrers i capellans- , copsarem també, en aquest indret, que a pocs metres hi té el camp de futbol el Lleida. Ho copsarem perquè, passant-hi tan a prop, recordarem que aquest club, els orígens del qual es remunten a 1923, és un referent en el futbol català -ha jugat dues vegades a primera i en una va ser capaç de guanyar al camp del Barça dels Stoichkov, Koeman, Laudrup, Romario i companyia entrenats per en Johan Cruyff – , i un no s\’explica perquè, en una ciutat com aquesta, en l\’actualitat no destaca gaire. Francament. Però aquest no és tema del que vol ser aquesta Fisonomia escrita per un cronista aficionat de Can Fanga. Deixem-ho. Parlàvem de carrers de nom bonic. Què no dir, després dels de les muntanyes del que trobarem tot seguit?, el de la Independència. L\’enhorabona de nou a qui va establir que aquests carrers s\’anomenessin així. Fan goig, com ho fa el d\’un altre, el de l\’Avinguda Doctor Fleming, que creuarem tot seguit. A propòsit del Doctor Fleming, el descobridor de la penicil·lina i premi Nobel, potser quan creuem l\’avinguda recordarem una anècdota que s\’explica d\’ell: essent professor, va duu al seu laboratori un grup d\’alumnes per examinar-los. L\’estança estava plena d\’estris per als seus experiments, i per posar-los a prova els va preguntar què creien que hi havia en un d\’ells que fumejava. Tots i cadascun van coincidir amb afirmar, seriosos, que eren bacteris: \”estafilococs\” deia un; \”estreptococs\” un altre; \”pneumococs\” el darrer. Fleming -no se sap sí els va suspendre- els va treure de dubtes: el què bullia era \”cafè dintre d\’una cassola\”. I pel Gran Passeig de Ronda, després de passar pels carrers de Vallcalent i Segrià, girarem a la dreta per agafar el del Joc de la Bola on, a l\’alçada del de la Mercè hi haurà el Km 8, la qual cosa vol dir que això s\’està acabant. El carrer Joc de la Bola pren el nom del barri que se\’n diu, que és aquest per on estem ara. No he pogut esbrinar d\’on ve aquest nom certament curiós. Transcric el que he trobat: un antiquíssim joc que consistia en tirar una bola de ferro en un camí i guanyava el que la llençava més lluny. També he trobat que en alguns jocs de cartes s\’anomenava \”bola\” el que un jugador aconseguís el màxim de trunfos. Res, tot plegat divagacions per tractar que, ara, que s\’està acabant la cursa i més d\’un estarà (estarem) mig fos, ens serveixi per -i aquest és el motiu bàsic de la llauna que està escrivint el sotasignat- alleugerir el cansament i l\’estrès de la cursa. He dit \”mig fos\”, \”cansament\”, i \”estrès\” a consciència; sé que a molts ens passa i ens ha passat sempre el mateix, tant és que una cursa tingui 42 quilòmetres, 10 o 1: en totes, quan ens posem un dorsal, acabem fets caldo. Km 8 al 9 Continuant pel carrer del Joc de la Bola passarem el de l’Alcalde Pujol a la dreta i el del Mestre Tonet a l’esquerra, que sí no m’erro, el darrer correspon a un mític guitarrista de rumbes del barri de La Mariola, on entrarem tot seguit. En acabar el carrer del Joc de la Bola girarem pel de Ferran El Catòlic a l\’esquerra i en farem un bon tros. Un bon tram que ens servirà per pensar una mica en la figura d\’aquest rei, que essent dels catalans va casar-se amb una reina d\’un país veí,i des de llavors la feina es nostra per mantenir la identitat. Aquesta és una. I l\’altra és -també ens servirà- la raó per la qual li van posar el sobrenom d\’El Catòlic. Resulta sorprenent: va imposar la inquisició, va expulsar els jueus i els musulmans de casa seva, i un Papa el va anomenar El Catòlic com a \”prototipus de governant modern\”. El pontífex no deuria saber, per altra banda, que a més dels sis fills legítims que va tenir, en va tenir tres més amb les seves amistançades. El paisatge, quan passem per Ferran el Catòlic, serà totalment diferent al que hem vingut fent fins ara. Haurem travessat ponts i passat per entre mig de carrers i avingudes. Ara, de cop i volta, semblarà com sí per encantament, el circuit s\’haurà transformat. Mirant a la dreta, se\’ns en anirà la vista cap a brasals, terrenys de regadiu, camps i arbres fruiters. Més agrari; més lleidatà, diria; més autèntic. Serà així fins el final de la cursa, més o menys, i els que som urbanites agrairem el canvi de panorama. Haurem gaudit per tot el que hem vist: el circuit urbà rodejant la ciutat amb La Seu Vella en tot moment a la vista, com vetllant el nostre esforç, haurà estat esplèndid, però el canvi farà més atractiva encara aquesta prova d\’avui a Lleida. Enfilat el carrer de Ferran El Catòlic, ens trobarem, a l\’esquerra del nostre pas (la part urbana), el carrer del suïs Henri Dunant. Fa anys van fer una pel·licula sobre la seva vida: colpit pels desastres d\’una guerra a Itàlia en el segle XIX, va crear un cos de voluntaris per socórrer ferits de guerra, fossin del bàndol que fossin. Va fundar la Creu Roja Internacional, va fer proclames per abolir l\’esclavitud, el desarmament i l\’establiment d\’un poble per als jueus, i després de viure mots anys en el oblit més absolut, va ser reconegut el 1901 amb el Premi Novel. No sé sí és coincidència, però el carrer d\’aquest gran humanista està molt a prop d\’un centre d\’educació especial per a discapacitats que hi ha en aquest indret, l\’Aremi, de reconegut prestigi per la seva feina. Hi passarem a tocar. I tot seguit, passarem el carrer de Rossinyol, que no sé sí està posat en honor de l\’ocell cantaire o del bolet. Tant és, una cosa o l\’altra ens va bé. Els que pensin que és per l\’ocell els servirà per recordar allò de “Rossinyol sí vas a França, Rossinyol…” Els que prefereixin creure que és pels bolets, recordaran la divertida poesia d\’en Joan Oliver (Pere Quart) quan els esmenta: \”T\’estimo, Rosa, perquè no ets bagassa. / Ni tens esqueix malvat al fons de l\’ull. / T\’estimo, Rosa, perquè no sé què em passa / però sí sé que, per tu, he perdut un bull. / T\’estimo perquè tens perfum de pa de barra / i et besaré el pit dret al primer clau. / I menjarem bolets amb botifarra / i tindrem una casa per palau…\” Passarem uns petits passatges, i arribarem a l\’Avinguda de Pius XII on trobarem l\’indicador del Km 9. Un apunt sobre el Papa Pius XII: venerat per uns i discutit per uns altres, diuen que era amic de Hitler però no dels insectes. Les mosques el treien de polleguera i les perseguia sense pietat, que pot semblar una manca de virtut, però és exactament el que diuen els seus biògrafs. Km 9 al 10 La cursa s’acaba. Només ens faltarà un últim esforç i s’haurà acabat. Passada l’Avinguda de Pius XII haurem acabat el carrer de Ferran El Catòlic i enllaçarem amb el del Cardenal Cisneros, de qui es diu que per ser confessor de la reina Isabel la Catòlica era la tercera persona més poderosa del segle XVI a Espanya (l’equivalent al que ara és el senyor Florentino per entendre’ns, tot i que per altres raons…), i anirem a conquerir El Castell de Gardeny. S’haurà d’agrair a l’ajuntament de Lleida la pensada que van tenir de, sabent que passaria una cursa per on farem el darrer quilòmetre, posessin, a tocar d’aquest tram, uns noms de carrers tan significatius: de Mart, de Júpiter, de Venus, de Saturn… Quin encert! Diuen que en determinats dies, en jornades especials -i el diumenge 21 de juny ho és- els espectres dels que en una ciutat o en un poble han inspirat el nom d’un carrer, estan a l’aguait del que es cou en els seus dominis per tal d’ajudar a algú sí fa falta. Amb el poder del cardenal, i el dels déus i la deessa, qualsevol no volarà per aquí, per més forta que sigui la pujada dels metres finals. Què no farà el fantasma del prelat (amb perdó), i especialment els esperits dels déus greco-romans per nosaltres -aficionats com són a la cosa aquesta del córrer-, que portem al damunt quasi 10.000 metres corrent i som uns atletes a punt d’entrar -com aquell que diu- a l’Olimp! No podem afluixar tenint al nostre costat a Mart, el déu de la guerra; a Jupiter que ho és del llamp, del tro i no sé quantes energies més; o a Venus, la deessa de l’amor -que ja se sap que és la major de les forces-; o de Saturn, que és el déu del temps (no sé sí del temps final d\’una cursa…però també li deien Crono; no cal dir res més). I deixant el carrer del Cardenal Cisneros -precisament davant mateix del carrer Saturn- girarem de cop i agafarem un camí arbrat a banda i banda, que sí fa pujada ens semblarà que és pla per l’influx que haurem rebut. I tot seguit apretarem les dents els darrers metres sí és necessari, per entrar, triomfants, sota la pancarta d’arribada de la III Cursa dels Templers. S’ha acabat.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari