Els vitges de l\’Arcadi Alibes

0
17

D’entrada us situaré una mica el lloc on he corregut aquesta primera marató del 2008, l’illa de St Croix, la més gran de les Illes Verges Nord-americanes.
La veritat és que és difícil fer la crònica de tot el què hem viscut des que hem arribat aquí. D’entrada, ens va sobtar que, tot i conduir per l’esquerre, els cotxes tinguin el volant a l’esquerre i no a la dreta com seria lògic. Suposem que és perquè aquí els cotxes arriben dels Estats Units (de fet això és un “estat associat”, com Puerto Rico) i per això els volants són a l’esquerre. A l’hora de conduir això és un problema perquè el conductor sempre va al costat de la vorera i no del mig de la carretera, i evidentment no hi ha gens de visibilitat a l’hora de fer avançaments. Sort que jo porto una bona copilot… També ens sorprèn que no posin mai les llums curtes, o sigui que estem permanentment enlluernats.| Vam arribar el dia 30, i el 31 al matí, havent esmorzat, vam anar a buscar el dorsal a Christiansted, la ciutat més important de l’illa. El nom és danès, com el de Frederiksted, la segona ciutat, a causa de la influència que aquest país nord-europeu va exercir en aquestes illes en un moment de la seva història. (En dic ciutats però a Catalunya no passarien de poblets…) El lliurament es feia en una biblioteca, sense fira del corredor ni res. Et donaven un dorsal i una samarreta i s’oferien per faciltitar-te tota la informació. Fins i tot van organitzar una excursió per veure el recorregut de la marató. Em va tocar el dorsal 8. És curiós perquè aquest dorsal ja l’havia portat a la marató d\’Auckland, a Nova Zelanda. Aquesta vegada devia ser per celebrar l’arribada de l’any 8… Vam xerrar amb alguns dels corredors: l’italià que porta 670 maratons, l’americà que ha fet els 50 estats, la noia que havia guanyat les últimes 4 edicions d’aquesta marató, i un altre americà de Boston, que té la segona residència aquí a les Illes Verges. Tothom va ser molt simpàtic amb nosaltres, i ens vam assabentar que finalment només hi havia una vintena d’inscrits a la marató… A la nit vam sopar a l’hotel. Tothom ho feia a partir de les 6 de la tarda, però nosaltres vam demanar el torn de les 10, per empalmar així amb les dotze campanades. Evidentment, aquí no hi ha raïm. Només una orquestra que va tocar “l’hora dels adéus” per acomiadar l’any 7, i un tímid compte enrere sense cap precisió científica, perquè pel meu rellotge ja passaven uns 20 segons. Vam entrar a l’any nou, doncs, d’una manera una mica atípica, però ja se saps que aquestes coses només tenen la importància que un li vulgui donar… A dos quarts d’una ens ficàvem al llit, sabent que només podríem dormir tres horetes. Mai havia afrontat una marató així. De fet, aquesta ha estat la marató de “la primera vegada”: La primera vegada que faig una marató dormint tres hores. La primera vegada que corro a les fosques fins la mitja marató. La primera vegada que corro una marató el dia 1 de gener. La primera vegada que corro una marató en dimarts. La primera vegada que no guanyo ni perdo cap posició durant la marató. (Sempre novè) La primera vegada que faig “top ten” en una marató. La primera vegada que em lliuren la medalla i el diploma en una cerimònia pública, i en què ens fem una foto de grup pràcticament tots els participants: 12 de 15. (Els altres tres encara no havien acabat…) A dos quarts de 4 de la matinada ens va tocar el despertador. Vam preparar totes les coses i vam agafar el cotxe per anar a la sortida, que estava una mica allunyada del nostre hotel. Semblava fantasmagòric pensar que havia de córrer una marató. Era negra nit, el termòmetre del cotxe marcava 27 graus. Per les carreteres hi havia més trànsit del què esperavem…suposem que de gent que es retirava després de la festa de Cap d’Any…

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari