Marta Oliveró als 100km de Saint Nazaire les Eymes

0
26

Els 100km de Saint Nazaire les Eymes són una prova molt especial. La organitzen a l\’escola amb la participació dels nens i les seves famílies. Cada corredor te un nen que l\’apadrina i les famílies poden allotjar el corredor. Tots ajuden a la organització. Aquest any torno a estar amb els Attree, la meva padrina és l\’Emma, te 9 anys. Arribo el divendres 16 i em reben amb unes pancartes. L\’ambient és molt familiar. Ja conec molta gent, gent d\’allà i corredors que com jo repeteixen. El dissabte 17 de març, després d\’un bon esmorzar i d\’haver rebut uns quants missatges d\’ànims des de Catalunya, a les 7 del matí és dona la sortida davant de l\’ajuntament. Primer són 4km fins arribar al llac on comencen les 8 voltes de 12 km al costat de l\’Isère. Vaig fent a poc a poc, cada 6 km menjo una mica i cada 3 bec. Aprofito la primera volta per reconèixer els altres corredors, ens anirem creuant unes quantes hores. 100km no és una prova fàcil, ja sé que costarà. Quan porto 34km l\’estómac es revolta, no puc menjar ni beure, estic marejada i m\’estiro una mica. És la primera \”pàjara\”, ha arribat molt d\’hora, tinc ganes de plegar però al menys acabaré la volta. Camino i em refaig una mica. Segueixo rebent missatges. Quan porto 40 km sóc al llac, una amiga es posa a córrer amb mi i també veig les pancartes de l\’Emma. L\’Ina i l\’Emma m\’acompanyen amb bicicleta. | Passo la marató amb 5 hores. Vaig molt a poc a poc i penso que no puc passar el control horari. Cal fer 88km amb 12 hores sinó em faran fora de la cursa. Els altres corredors em donen ànims i també els organitzadors. Des de Catalunya m\’arriben uns ànims molt especials. Em costa caminar, és normal però el meu cap te poca força per superar-ho. Molts amics m\’han demanat que els hi dediqui quilòmetres. El 43, el 51, el 60, el 75, així es va passant. Acabo la 4a volta, porto 52 km i ja només penso en seguir, caminant i corrent una mica si puc. Vaig pensant, vinga, una volta més. Me\’n recordo del meu amic amb que he compartit cafès al matí, sento la seva veu que diu que tinc un nom molt català, somric i em trobo millor. Al acabar la 5ena volta veig molta gent que ha abandonat. Vaig rebent missatges d\’ànims, l\’Olivier i l\’Emma m\’acompanyen amb bicicleta i faig la sisena volta corrent forces estones. Cada vegada que passo per meta hi ha molta gent animat, criden el meu nom i diuen que vinc de Castellterçol. Són ja 76 km, no miro el rellotge, no sé si tinc temps de fer la 7na volta abans de les 7 de la tarda però no hi penso. M\’arriba un yogi tea virtual amb moltes especies, és curiós com funciona la ment, tinc la sensació d\’estar prenent-me un d\’aquests tes. Quan acabo la 7na volta el rellotge marca 11 hores, vol dir que puc seguir. Miro un amic que ja ha acabat i ens somriem. És curiós com es poden dir tantes coses amb la mirada i com es fa servir quan les forces són tan poques. Faig la darrera volta acompanyada amb una amiga corrent i la Ina amb bicicleta, sento que acabaré. Però que n\’és de difícil fer 100km! Quan arribo a on hi ha l\’avituallament per darrera vegada, quan només em falten 6km, estic molt marejada, les cames no funcionen, semblo borratxa, sento que caic a terra. Llavors veig la Pica d\’Estats, agafo un got d\’aigua i un terrós de sucre i somric. Els quilòmetres són molt llargs però van passant. És fosc. Vaig unes llumetes i sento uns crits de Marta, Marta!. És l\’Emma que m\’espera i fem juntes els darrers metres. Ho he aconseguit, després de 12 hores i 49 minuts he acabat els 100km. Aquesta vegada més que mai sento que ho HEM aconseguit entre tots. Gràcies a tots els amics, tots m\’heu ajudat d\’una forma o altra per seguir endavant.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari