RECORREGUT DE LA MARATÓ BARCELONA 2007

0
55

De nou, i per segon any consecutiu després de la seva aturada al 2005, la marató de Barcelona torna a celebrar-se. Hi haurà diverses raons per las quals el diumenge 4 de març de 2007 serà un dia molt especial. Les més importants per a mi, la quantitat de corredors i corredores que hi participaran, cosa que constituirà una fita. Un punt a partir del qual la marató de la meva ciutat tindrà el reconeixement que li correspon. I una altra raó també: perquè novament, i per segona vegada, després de la de l’any passat, la prova té un recorregut totalment urbà i passarà pels llocs més significatius i emblemàtics, sense deixar-nos-en cap. Vegem si no..
KM 0 AL 1 Sortirem d’un lloc esplèndid com és l’avinguda Maria Cristina a les 8.30 del matí. Al darrera nostre, quedarà La Font Màgica de l’enginyer Carles Buigas, anomenada així per les formes que adopta l’aigua que hi brolla -quan s’il•lumina per la nit hi té lloc un autèntic esclat d’aigua, música, llums i colors que deixa bocabadats a propis i estranys- i el monumental Palau Nacional de Montjuïc, l’edifici emblemàtic de l\’Exposició Internacional de l’any 1929 i actual seu museística de l’art de Catalunya. Passant per sota de les Torres Venecianes, que era el pòrtic d\’entrada al recinte de l\’Exposició, trobarem d’immediat la Plaça Espanya i cerclarem la gran font que hi ha al centre, plena d’escultures que representen diferents indrets de l’Estat. Sortint de la plaça enfilarem pel carrer Creu Coberta, on tot just començar-lo, a la dreta, hi ha una de les botigues més antigues de la ciutat, on, desafiant el pas del temps encara venen barrets i gorres. Val la pena fixar-nos en l’establiment perquè li queda quatre dies de vida: junt amb les cases del voltant serà enderrocat per allargar el carrer Diputació i descongestionar així la Plaça Espanya. L’inefable imatge d’un nen capgròs que acompanya el rètol – catalanitzat fa uns pocs anys com “El rei de les gorres”- ha esdevingut un símbol de la botiga des què es va utilitzar un nino semblant com a maniquí per exposar els barrets de l\’aparador. Cridava molt l\’atenció dels vianants segons els cronistes de l’època, ja que estem parlant de quan no hi havia televisió. | Per Creu Coberta entrarem al barri d’Hostafrancs. El nom del barri li ve perquè a mitjans del segle XVIII, un pagès ric del poble Hostafrancs del Sió, de la comarca de la Segarra, va inaugurar un hostal – molt a prop de l’actual botiga dels barrets i gorres – i li va posar Hostal d’Hostafrancs, que amb el temps es convertí en punt de referència per als forasters que arribaven a Barcelona per carretera i volien descansar o pernoctar un cop eren tancades les muralles de la ciutat. Quan s’acabi el carrer de Creu Coberta, continuarem amunt, amb pujada tot i que molt benigna, pel carrer de Sants, un dels indrets que posseeix més vida comercial de la ciutat, on a mig carrer trobarem el km 1. Era el centre del que va ser un poble fins a les acaballes del segle XlX i avui un dels barris més populars i populosos de Barcelona. És a dir, que no és pas que se sàpiga ara que Sants existeix perquè “El cor de la ciutat” ens ho “descobreixi”; Sants té molts anys d’història – vinculada sovint a moviments obrers – amb una intensa vida cultural, esportiva, i econòmica. Km 1 al 2 Com que estem tot just començant, travessarem a bon ritme la Plaça de Sants, on, a més d’una escultura que hi ha al jardinet de la dreta en honor del déu Neptú – popularment rebatejada com “El Xato” des que amb un cop de pedra li van trencar el nas – hi veurem a l’esquerra un monument d’alumini al•legòric a l’esport de la bicicleta. Duu el nom de El Ciclista, per fer-nos recordar que el barri ha estat i continua essent la referència d’aquest esport a casa nostra. No en va, un club d’aquí, la Unió Esportiva Sants, és l’organitzador des de fa vuitanta cinc anys de la Volta Ciclista a Catalunya, una emblemàtica prova que se celebra des de en fa més de cent, que té en el seu haver el que hi hagin participat grans noms del la història del ciclisme, com Mariano Cañardo que la va guanyar set vegades, fins a Miguel Indurain que ho va fer en tres ocasions, passant per Jacques Anquetil , Miquel Poblet, Luis Ocaña, Francesco Mosser, Eddy Merckx, i un llarg etcètera de ciclistes il•lustres. I no solament el ciclisme és una activitat esportiva tradicional de Sants: la prova atlètica que és fa cada octubre pels seus carrers n’és una mostra, el Cros Popular de Sants. Sempre m’havia intrigat el peculiar nom d’aquesta carrera fins que me’n vaig assabentar del motiu: s’anomena Cros en lloc de Cursa per rememorar que ja en el primer terç del segle passat, al voltant dels anys 30 i per la festa major del barri, es feia una carrera a camp a través per la zona. És per això, que quan l’any 1979 es va recuperar la prova que s’havia deixat de celebrar, es va voler respectar el nom originari de Cros, tot i que el terreny ja era completament urbà. I què no dir del bàsquet! A Sants hi ha un dels primers club que hi va haver a tot el país, el BIM, fundat l’any 1.930 amb el nom de BB Renaixement, però – quines coses !- obligat en acabar la guerra civil a canviar-lo per Bàsquet Institució Montserrat (BIM); un club modest que es pot vanagloriar no tan sols de fer una gran tasca de promoció, sinó també d’haver tingut com a jugador, ni més ni menys que a un cèlebre cantant d’òpera com en Josep Carreras. Un altre club, el JAC, també amb més de setanta anys d’història i també bressol de l’esport de la cistella -ha estat on va aprendre a jugar l’actual escorta internacional del Barça, Roger Grimau– és del barri…i potser me’n deixo algun altre. Parlant de la molta activitat esportiva que té aquest indret per on estem nosaltres ara, fent-ne també una d’activitat, no puc deixar de dir que en el barri de Sants hi ha un altre club també històric: el Mediterrani. En aquest cas, de natació bàsicament, i especialment de waterpolo, tot i que té també molts atletes populars com a socis, i alguns d’ells segur que estan corrent la marató en aquest moment. Resumint, el lloc per on estem passant té una gran habitud esportiva. Els historiadors diuen que va ser a Sants, precisament, on l’esport es va desenvolupar a principis del segle XX a Barcelona, gràcies, curiosament, als obrers del barri, que el van començar a practicar com una mena de reivindicació democràtica i igualitària, en un moment en què només ho feia l’alta burgesia barcelonina. Això, feliçment ja és història, i nosaltres, avui, seguirem pel carrer de Sants, ara amb una mica de suau tobogan, i a l’alçada de la boca del metro de Badal, passada la Rambla del Brasil, ens trobarem el km 2, com aquell que diu en ple escalfament i encara frescos com una rosa. Km 2 al 3 Continuant suaument pel carrer de Sants i en arribar al seu final, girarem a la dreta pel de La Riera Blanca i anirem a trobar el carrer Arístides Maillol, passada la Travessera de Les Corts, ara en el barri de Les Corts. Les Corts també fou un poble com tants altres barris actuals de Barcelona, i tot i que no ho veurem perquè passarem per la part moderna, encara conserva en algun lloc els vestigis de quan era una petita vila envoltada de camps amb diverses masies. Una d’elles, la Masia del Barça -que si que veurem- i on la quantitat de terreny disponible en el seu moment va propiciar l’establiment d’equipaments per a la gran ciutat com La Maternitat, i lAsil de Sant Joan de Déu, des de fa uns anys traslladat de lloc. Al agafar La Riera Blanca, fins i tot abans d’arribar a Arístides Maillol, ja albirarem el Palau Blau Grana, i també El Camp Nou, obra de l’arquitecte Francesc Mitjans, mort recentment. I qui sap si apropant-nos no imaginarem les multituds que se li acosten el dia de partit, i recordarem el final del poema de Joan Oliver (Pere Quart), “La croada”, quan diu: \”Perillosament –oh sí, que en l’aire sobreneda un pensament de pluja-, catòlics de debò, croats unànimes, com un sol home, van a l’estadi nou, van a l’estadi\” Deixarem a banda la poesia i retornarem a “la nostra croada particular”, i avançant pel carrer Arístides Maillol entrarem a les instal•lacions del Club de Futbol Barcelona. Ho farem tot rememorant que l’estadi es va construir per la importància que va representar en la dècada dels cinquanta del segle passat un jugador de llegenda anomenat Ladislao Kubala, que havia fet petit l’antic camp de Les Corts, insuficient per a les masses de nous culés que volien admirar el seu joc. Entrarem a dintre de recinte del Camp Nou tot procurant, al menys jo, i de segur que molts altres més -i que ens perdonin la nostra feblesa els de l’Espanyol- contenir l’emoció que ens produirà el fer-ho. Ja em sembla veure al costat nostre, virtualment es clar, els Basora, Cesar, Kubala, Moreno, Manchón… No escolteu al Serrat cantant?: “Fills d\’Una, Grande y Libre… Metro Goldwyn Mayer… Lo toma o lo deja… Gomas y lavajes… Quintero, León i Quiroga… Panellets i penellons… Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.” Tampoc serà fàcil, passant per les instal•lacions del Barça, on hi trobarem el km 3, sostraure’ns a què en aquest temple del futbol també hi han jugat, i hi juguen, altres autèntics mites més recents. No veieu l’espectre del Maradona; o del Cruyf; o del Koeman? O el d’un noi – no sé si algú n’ha sentit parlar alguna vegada – que es diu Ronaldinho?. No serà el moment perquè estarem embolicats en el nostre repte, però passant tan a prop de llocs amb tanta història esportiva com el terreny del camp de futbol, les grades, el museu del Barça – el més visitat de tots els museus que hi ha a Barcelona –, el Palau Blaugrana, etc., ens vindran ganes de parar-nos i admirar-ho tot. Compte!. Avui no. Ja tornarem un altre dia! Km 3 al 4 En sortir de les instal•lacions del Camp Nou, que precisament al setembre d’enguany en farà 50 que va ser inaugurat, girarem a la dreta per l’avinguda Joan XXllll, un carrer amb una mica de pujada – molt menys costerut però que el de Gregorio Marañon que vam agafar l’any passat – per arribar a la Diagonal, a la Plaça de Pius Xll. Al sortir, tindrem a la dreta La Masia com a darrer lloc de les instal•lacions del C. F. Barcelona, un lloc també molt significatiu per la plèiade de joves jugadors de futbol i de bàsquet que s’hi han format i s’hi formen, per tractar de destacar i passar als primers equips. Veurem en primer terme l’escultura de “L’avi del Barça” realitzada per Josep Viladomat, el prolífic escultor que també va realitzar per encàrrec i a contracor una estàtua eqüestre de Franco que va restar al Castell de Montjuïc fins que va arribar la democràcia, i que no va voler mai reconèixer haver-la esculpit. “L’avi”, per cert, el va fer bastant més prim – coses potser de la postguerra – que el rodonet personatge de barba blanca creat pel dibuixant Valentí Castanys fa més de vuitanta anys, i que ha estat un autèntic símbol del club. Pujant per Joan XXlll passarem pel mig d’uns espais que, ironies de la vida, són ben contradictoris: a la dreta La Maternitat, i a l’esquerra, el petit cementiri de Les Corts, el tanatori, i la facultat de Farmàcia. Pensar, per relaxar-nos, amb l’acudit fàcil que ens suggereix la zona – néixer, medicar-nos i “palmar-la”– no ens farà falta perquè encara no estarem gens cansats; tot just haurem fet tres quilòmetres i mig. Atenció: aquest tram de l’avinguda Joan XXlll per anar a parar a la Diagonal és el de més pujada de tota la marató; no desmanegarà ningú, però hem de saber que la pujadeta, d’uns dos-cents metres, existeix. Un cop a dalt, a la Plaça de Pius XII en plena Diagonal (renoi quantes connotacions papals en aquest lloc!), i en trobar-nos amb l’hotel Princesa Sofia, girarem a la dreta per baixar per l’avinguda més ample de la ciutat. Haurem deixat a l’esquerra la zona de les facultats, de les quals i en haver-se suavitzat el recorregut respecte a l’any passat únicament haurem passat al costat de la de Farmàcia, la més antiga de totes, i haver vist de reüll la de Dret a l’altra banda de la Diagonal. Una zona aquesta, la dels voltants de la Universitària, que estic segur que molts dels corredors i corredores que estiguin fent la marató coneixen molt bé perquè han estat o en són alumnes, i els ha de ser molt plaent trepitjar el terra d’aquests indrets corrent la prova. Quantes vegades no hauran passejat per aquí amb els companys de classe? Quantes no hauran plorat pels mateixos voltants – d’alegria o de tristesa, segons – després de saber la nota del darrer quatrimestre? Quantes…? També, per altra banda, el lloc ha de ser conegut per molts altres que avui estan corrent, estudiants o no, perquè el lateral muntanya de la Diagonal és un punt on hi entrena (entrenem) molta gent i on fins i tot alguns hi fan sèries per davant de l’Illa. No som els únics que entrenem per la zona; també s’hi pot veure fer footing a famosos que surten per la tele, o a polítics, o a executius d’alguna multinacional que s’allotgen en qualsevol dels hotels de cinc estrelles que hi ha per aquí. Ei! he dit fer footing, una cosa ben diferent del que estem fent nosaltres ara. Un respecte! Un cop a dalt de la Diagonal, i després d’haver fet com dèiem la pujada més forta de tot el recorregut (n’hi ha una més al Passeig de Sant Joan entre el quilòmetre 14 i 15 però és bastant més suau, i els altres punts on es puja són gairebé imperceptibles) agafem aire, buf.., i ens trobarem de seguida, i tot baixant, el rètol del Km 4. Km 4 al 5 Baixant per la Diagonal, passarem per una zona on la modernitat i la societat del benestar es fa palès. Una mica més enllà de l’hotel Princesa Sofia, pel mateix costat per on baixarem, ens trobarem les torres de La Caixa, de color ‘negre, i al passar-les veurem a la dreta les innovadores en el seu moment Torres Trade de l’arquitecte Josep Antoni Coderch, darrera de l’edifici de El Corte Inglés -construït exactament on anys enrera i fins el 1955 hi havia una presó de dones- que també el passarem a tocar. Sense voler-ne fer propaganda, hom sap que aquests grans magatzems organitzen cada any una multitudinària cursa des de fa molts anys – concretament la primera va ser l’any 1989 – en la que i per aconseguir el Guinnes hi van participar 110.000 corredors el 1994, alguns dels quals de ben segur que estarem fent ara aquesta marató d’avui. Les torres de La Caixa tenen la singularitat de què el rètol i el logotip característic de l’entitat creat per Joan Miró – l’estel de color blau i les petites rodones vermelles i grogues que segons va dir l’autor representen l’univers i els colors de la bandera catalana i espanyola – es mou a dalt del dos edificis d’un costat a l’altre. Llevat d’això, per a mi no tenen tan atractiu com, per exemple, l’immoble que hi ha enfront, a l’altre costat de la Diagonal, a l’esquerra nostra. Em refereixo al magnífic edifici de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet – ho veurem fàcilment tot passant per davant – mantenir una exuberant quantitat de plantes en la seva façana. Una cosa que també veurem baixant per la Diagonal són les estructures metàl•liques que van de banda a banda de l’avinguda formant un arc, i amb pantalles i senyalitzadors de trànsit indiquen si els carrils estan oberts o tancats, la particularitat de les quals resideix en el fet poc conegut de què són obra del famós arquitecte Santiago Calatrava. També haurem vist uns rails de tramvia al terra, just al costat de per on estem baixant. Pertanyen al Trambaix, un mitjà de transport inaugurat fa un parell d’anys que passa amunt i avall per aquesta part alta de la Diagonal, i també per la part baixa a prop del Fòrum, per on passarem més tard, i que constitueix una celebrada novetat. Bé, novetat del tot no és, perquè més d’un ha de recordar al veure’ls, que fa uns anys – potser són molts i no hi haurà gaire maratonians que ho hagin vist – els tramvies eren el mitja de transport de superfície per excel•lència fins que, insòlitament, és va abandonar el seu ús. Seguirem baixant i passarem a tocar dels jardinets de Clara Campoamor i de Ferran Soldevila a la nostra dreta. Són petits i res de l’altre món, però s’agraeix la mica de verd en mig de tants gratacels – deu en concret contant “el gratacels tombat” que és l’Illa Diagonal – que hi ha en aquesta banda dreta de la Diagonal. Un dels gratacels és el del Hotel Hilton de la cadena del mateix nom. L’hereva d’aquest imperi hoteler, la multimilionària nordamericana Paris Hilton, no ha confirmat si estarà a Barcelona per veure’ns passar per sota de “casa seva”. Si ho fa ens animarà una mica veure-la perquè és molt sovint “pedra d’escàndol” per les seves exhibicions i els seus afers; afers no especialment relacionats amb les finances, que seria el que li escauria perquè la nena és propietària de més de dos mil hotelets de luxe com aquest, sinó per altres coses. Coses de la jet set. Al passar per aquest indret ens vindrà a la memòria que a l’altre costat, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància, hi va haver els primers estudis de TV3. I ens sorprendrà que en un espai tan petit com era la planta de l’edifici de Catalana Occident, ara un restaurant i un banc, pugessin fer fins i tot programes com el Club Super 3, posem per cas. Caldrà preguntar com s’ho feien llavors als Arcadi Alibés, Xavi Bonastre o Artur Peguera, que segur que estaran corrent la marató o fent-ne un reportatge. Passarem per davant de l’llla Diagonal, un modern edifici de color blanc obra de Rafael Moneo, que de lluny i a mida que ens hi apropàvem vèiem que, en efecte, té la forma d’un gratacels ajagut (el cert és que si estigués dret fora el més alt del món perquè té 300 metres de llargada), i on hi trobarem un altre senyalitzador, tot i que aquest no està dissenyat per en Calatrava ni té que veure amb el tràfic; serà exclusiu per a nosaltres: el del km 5 de la marató. Km 5 al 6 L’Illa Diagonal, el complex per davant del qual estem passant, és un lloc que sempre està a vessar de gent disposada a gastar perquè allotja tota mena de botigues -des d’una Decathlon en la qual qui més qui menys ens hi haurem comprat algunes sabatilles, fins un Fnac immens del que segur que també ens haurem endut més d’un DVD, passant per desenes de boutiques d’allò més fashion i desenes de cafeteries i restaurants. Un edifici que és una invitació al consumisme i a la bona vida, construït , paradoxalment, en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Beneficència de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fa uns pocs anys. Deixarem la Diagonal i girarem a la dreta en arribar a l’avinguda de Sarrià a tocar de l’edifici Atalaia, un gratacels també blanc de 21 pisos, on fa un parell d’anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos, que encara està per aclarir i que es coneix pel “crim de l’Atalaia”. I per explicar una cosa menys sinistra: en l’edifici on hi havia un restaurant del mateix nom per a “gent guapa” de Barcelona a l’última planta, que tot i que la vista era magnífica va haver de tancar perquè, a més de quedar-se amb molta gana, els que hi anaven restaven sense alè al rebre el compte. L’avinguda de Sarrià, que haurem agafat, és el mateix carrer per on van passar corrent – com fem nosaltres ara, però pujant en lloc de baixar – els cinc atletes que van fer la primera cursa atlètica que es va celebrar a Barcelona. Estem parlant de l’any 1898 i la va organitzar un professor d’un gimnàs, que la va córrer juntament amb quatre alumnes més. Tots cinc van fer els catorze quilòmetres de què comptava la carrera – des del carrer Duc de la Victòria tocant a Canuda fins a la plaça de Sarrià, anar i tornar, seguint el recorregut del tramvia que unia Barcelona amb Sarrià, el barri que fins llavors havia estat un poble de les rodalies. I perquè la gent no els prengués per bojos al veure’ls corrent pel carrer, la cursa va començar a la matinada i va acabar encara de nit. No sabem el nom del guanyador però sí el temps en fer la distància: 55 minuts. Predecessors com són de les nostres corregudes, potser ens trobarem els fantasmes dels cinc en l\’enclavament i vulguin afegir-se a la nostra prova per gaudir amb nosaltres del goig de córrer una prova mítica com la marató. Al passar per davant de l\’hotel Melià Sarrià, ens cridarà l’atenció l’enorme alçada de 21 pisos de l’edifici; no perquè no n’haguem vist de més alts, i més que en veurem, sinó perquè no és normal aquest tipus de construccions en carrers de l’amplada de l’avinguda de Sarrià per on baixem. La nostra sorpresa estarà justificada. Fa anys, una vegada acabat l’hotel, els veïns van estar a punt de fer-lo enderrocar perquè no complia les normes urbanístiques. No se’n van sortir, però l’important soroll que van fer va servir per crear una consciència ciutadana desconeguda fins llavors per raons òbvies – estem parlant de les primeries dels setanta – i per començar a fer entendre als que manen que “no tot si val”. Parlant d’altres èpoques, al arribar a l’avinguda Josep Tarradellas, per on girarem a la dreta, veurem un monument al costat esquerra que va ser edificat en honor del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Ribera – actualment però sense el jou, les fletxes i el seu retrat en relleu que hi figurava i sense cap dedicació a ningú ni cap simbologia que ho recordi – que va ser punt de reunió de nostàlgics del franquisme fins fa uns anys. Millor passar de llarg corrent, mai més ben dit. Una recomanació – per un altre dia és clar – : abans d’arribar a girar cap a l’avinguda Tarradellas, hi ha una botiga, la Natcha, on venen una de les millors xocolates de tota la ciutat; i una altra: un cop hem girat, abans d’arribar al km 6. hi ha un forn, l’Enrich, que tenen uns croissants que són una delícia. Insisteixo, per un altre dia. Ara i aquí, estem per una altra cosa. Km 6 al 7 Baixarem per l’avinguda Tarradellas, i anirem a trobar el monument a en Josep Tarradellas, que està en l’encreuament amb Entença i els carrers París, Berlin i Marquès de Sentmenat. La simbologia d’aquest monument, una columna de pedra de 23 metres amb quatre blocs de marbre intercalats a la manera de les quatre barres de la senyera, sí que no té res a veure amb la del que hem passat fa un moment. Tarradellas fou aquell estimat polític català, que essent president de la Generalitat a l’exili i retornar a Catalunya l’any 1978 va pronunciar la cèlebre frase “Ja soc aquí!”. La mateixa expressió, metafòricament parlant, que direm cadascun de nosaltres d’aquí una llarga estona – per alguns no tan llarga , ja ho sé – quan acabarem la marató. Deixarem l’avinguda Tarradellas per agafar el carrer Marquès de Sentmenat, a la dreta. (Aquesta és una altra variant important amb relació al recorregut de l’any passat, que en aquest punt giràvem a l’esquerra per París per anar a buscar Rocafort i avinguda de Roma fins al carrer Tarragona, on enguany hi arribarem d’una altra manera). Ara avançarem per Marquès de Sentmenat creuarem el carrer Numància, i passarem per davant d’un complex de cases de color blanc construïdes en els terrenys que va ocupar el Club de Futbol Barcelona fa anys, abans de l’actual, el mític Camp de Les Corts. S’ha dit sobre aquest conjunt de cases blanques – jo no sé del cert si és veritat – que al tractar-se d’un lloc tan significatiu, l’arquitecte va ser molt criticat en el seu moment per les connotacions “merengues” que el seu color despertava en alguns culés. Com sigui, qui sap si, d’igual manera que fa una estona ens ha passat quan estàvem en el Camp nou, veurem com els espectres de jugadors que es van fer mítics en aquest lloc: Samitier, Zamora, Alcantara…, o el mateix Ladislao Kubala – està previst, per cert, posar el seu nom a un passatge interior – celebraran el nostre pas i ens faran costat, tot aplaudint l’esforç físic que estem fent avui. El Camp de Les Corts va ser nomenat “la catedral del futbol” pel joc que practicaven aquests i altres jugadors. Van conquerir molts campionats, especialment en la dècada dels cinquanta. Els més significatius els que van donar lloc l’any 1952 a “les cinc copes”: la Lliga, la Copa del Generalísimo (l’equivalent a l’actual Copa del Rei), la Copa Eva Duarte de Perón (supercopa d\’Espanya), la Copa Martin Rossi, i la Copa Llatina (una mena de l’actual Champions). Per altra banda, i en un altre sentit, el Camp de Les Corts havia estat sovint un baluard de la resistència catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, per exemple, al juny de 1925, va ocórrer un incident històric: en un partit abans del qual el club volia homenatjar a l’Orfeó Català, una banda de música es va veure obligada a interpretar la marxa reial espanyola; just en el moment d’iniciar-se els primers acords, el públic va començar a xiular de forma tan ensordidora que l\’autoritat governativa, ipso facto, va clausurar el Camp, restant-lo tancat durant tres mesos. Passarem pel costat del que llavors era el Gol Sud, i ara el jardí públic de Les Infantes, i en acabar-se el carrer Marquès de Sentmenat trobarem l’indicador del Km 7 un cop passat el petit espai verd i d’esbarjo que és el jardinet, que és molt d’agrair. Km 7 al 8 Seguirem pel carrer de Can Bruixa – un carrer que canvia el nom de Marquès de Sentmenat passat el Jardí de les Infantes, potser per a no fer massa la pilota a la noblesa, que als catalans no ens agrada – fins al de Joan Güell on girarem noranta graus a l’esquerra per baixar-lo. Curiós nom el de Can Bruixa. Sembla que prové del fet que al segle XVlll hi havia una masia anomenada així, i quan el propietari va cedir les terres per obrir un carrer, aficionat com era a l’esoterisme, va fer-ho amb la condició que se’n digués d’aquesta manera. El nom de Joan Güell, en canvi, no té res de curiós: pertany a un català que va fer una immensa fortuna a Cuba, i en tornar va crear una fàbrica a mitjans del segle XlX no gaire lluny d’on estem, El Vapor Vell de Sants, que usant la tècnica anglesa fou una de les primeres de l’Estat que va introduir la força del vapor per moure màquines, i la primera en produir panes i velluts. També, per altra banda, va se el fundador d’una família, els Güell, coneguda pel seu mecenatge a l’arquitecte Antoni Gaudí. Un petit apunt sobre el barri de Les Corts per on estem passant: el nom prové de quan hi havia moltes “corts” (corrals de bestiar) al costat de les masies de la zona. S’han trobat restes de l’època neolítica en diverses excavacions fetes a Les Corts. O sigui que els primers habitants de l’indret vivien en cavernes. Res a veure amb ara, perquè els pisos de la zona i tot el seu entorn és del millor de Barcelona. També s’hi van assentar els romans; i més tard, en l’era medieval, pagesos que prou feina tenien per subsistir. Res a veure amb ara, perquè segons dades oficials, el poder adquisitiu dels veïns de la zona de Les Corts està molt per sobre del de la mitjana de la ciutat, concretament un 110% per damunt. Quasi res. En trobar, baixant per Joan Güell, l’avinguda de Madrid, girarem a l’esquerra i en farem un tros fins la Plaça del Centre. De l’indret se n’explica una inefable llegenda urbana: la de que fa anys, dies abans d’un partit entre el Barça i el Madrid, va ser enxampat un seguidor madridista – que també n’hi ha a Barcelona – enfilat dalt d’una escala. Havia estat afegint la lletra L darrera del “de”, a tots el rètols de l’avinguda de Madrid que va poder. I en la mateixa Plaça del Centre, el nom de la qual li ve donat perquè en l’època de les masies era el punt central d’una gran finca, nosaltres ens en trobarem un altre de rètol: el del Km 8 de la marató. Km 8 al 9 Passada la Plaça del Centre seguirem per Berlin – un altre carrer que canvia el seu nom perquè fins la plaça és l’avinguda de Madrid per on veníem – fins a Equador, a tocar de nou al monument a Tarradellas, on gairebé ens creuarem amb els que ens segueixen. No cal mirar-los a veure quina cara fan perquè encara tots estarem força sencers; malament sinó. Tornarem a agafar l’avinguda de Josep Tarradellas i baixar el que ens queda fins a la Plaça dels Països Catalans, i de reüll, i cent metres abans d’arribar-hi, veurem a l’esquerra els murs de la presó Model. De fet, si no mirem no ens perdrem res. Potser fins i tot millor no fer-ho, no sigui que en passar ens vinguin a la ment els tristos episodis que ens han explicat que han ocorregut al llarg dels anys dintre de l’edifici, el darrer, l’última execució a Espanya d’un condemnat a mort, reflectit en la recent pel•lícula Salvador dedicada a Puig Antich. Definitivament, millor no mirar per a no entristir-nos, que avui no toca. No ens posem seriosos. Ara estarem en un altre magnífic barri de la ciutat. Haurem entrat al districte de l’Eixample que s’estén a l’esquerra del nostre camí, una àrea que es divideix en dos, dreta i esquerra, i ara, concretament, estarem en aquesta darrera. No cal recordar que l’Eixample de Barcelona va ser inspirat per l’enginyer Ildefons Cerdà a mitjans del segle XlX a fi i efecte d’engrandir una ciutat que ja no podia constrenyir-se més dintre de les muralles medievals que l’encerclaven. El va dissenyar en l’espai que hi havia entre aquestes muralles i els pobles industrials de les rodalies com Sants, Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu, que era una gran extensió de terreny pla en el qual només hi havia horts perquè estava considerat zona militar, i s’ha de dir que li va sortir prou lluït. No se sap si en Cerdà va tenir en compte que anys després de què s’inaugurés l’Eixample correríem la marató per dintre del seu pla, però sens dubte que la gran xarxa de carrers amples, perpendiculars i travessers que va crear, amb fileres d’arbres a banda i banda, fins i tot sembla pensada perquè aquesta bogeria nostra sigui possible fer-la amb més comoditat que no pas per carrers estrets i tortuosos. No se sap si va preveure-ho, però en qualsevol cas, moltes gràcies senyor Cerdà. Ens anirem apropant per l’avinguda de Josep Tarradellas a la plaça dels Països Catalans i si en arribar-hi fixem la vista, podrem veure dalt d’una planxa metàl•lica ondulada que hi ha en primer terme de la plaça, ni més ni menys que un gat negre… de ferro. Els arquitectes que van dissenyar l’espai l’any 1983 van voler que hi figurés un gat força eixerit dalt d’una teulada “com a primer habitant que s’hi passeges”. Gairebé el primer i l’únic hem de dir, perquè és una de les anomenades places dures de la ciutat on no hi ha ni un mil•límetre de vegetació i no hi va ningú, excepte els skaters amb els seus monopatins, que de segur que en veurem més d’un. No farem cas del que diuen alguns que els gats negres donen mala sort (diuen que fins i tot un famós torero anomenat “El gallo” es va negar un dia de les primeries del segle passat a torejar a la plaça de les Arenes – molt a prop d’on estem – perquè en va veure un abans d’entrar-hi). No en farem cas, i en arribar al carrer Tarragona girarem a l’esquerra, on de seguida, davant del Restaurant Peixerot – on hi fan unes excel•lents paelles, per cert -, veurem l’indicador del km 9, un punt en el qual es dóna la curiosa coincidència de què justament aquí mateix, va començar la marató de l’any 1989. Km 9 al 10 A mig carrer Tarragona, a l’esquerra del nostre pas, ens trobarem el Parc de l’Escorxador on hi ha l’admirable i admirada escultura de Joan Miró, La Dona i l’Ocell. És obvi que l’autor, obligat segurament per les circumstàncies, deuria batejar el monument amb un eufemisme, perquè com tothom sap i ho confirmarem al passar pel costat, és un enorme penis. De mironians colors, però un penis com una casa; de dona i d’ocell en té ben poc. El que no podien suposar els urbanistes que van modelar el parc quan va deixar de ser l’escorxador, ni Miró, ni ningú, fou que les rectes que configuren els costats de l’espai, que són quatre mançanes de l’Eixample (1.000 metres mal contats) seria un magnífic lloc per córrer. No hi ha dia que no s’hi vegi a corredors i corredores, més grans, més petits, fent el seus quilòmetres d’ entrenament donant voltes a l’entorn, o per dintre del parc – ara no perquè estan fent obres – on hi ha terra i tot, que s’agraeix. La zona s’anomena El Manhattan barceloní pels gratacels que hi ha ara. Des de les torres del complex d’habitatges Roma 2000 de davant del Peixerot on hem passat fa un moment, obra del mateix arquitecte racionalista del Camp Nou, Francesc Mitjans -construït just on havia una caserna d’Artilleria fa quatre dècades – fins els moderns edificis d’oficines del costat esquerra. Contrasta amb el fet que fa uns trenta anys, quan encara existia l’escorxador que li dóna nom al parc, va ser un lloc on hom es creuava amb el bestiar que sortint dels corrals de l’indret, convertits ara en modernes oficines de modernes empreses, circulaven camí de ser sacrificats. I al final del carrer Tarragona, a la plaça Espanya de nou, i quan els companys que facin la distància de 10 quilòmetres ens abandonin per anar a la meta, els agrairem la seva companyonia i girarem a l’esquerra per agafar la Gran Via just per sota de l’antiga plaça de toros Les Arenes, un edifici l’interior del qual ha estat enderrocat, però on veurem com una estructura especial manté insòlitament flotant la façana. És així perquè a Les Arenas hi fan obres per convertir-lo en un centre comercial i d’oci. Segons diuen, un terç de l\’espai es dedicarà a establiments comercials i de restauració…, hi haurà 12 sales de cinema…, en una planta s’ubicarà un museu, el del Rock, amb dues sales d\’actes on tindran lloc concerts i altres activitats, una sala dedicada als Beatles i una altra als Rolling Stones, una sala temàtica sobre els músics d\’aquí…, a sota un paquing immens…, i fins i tot està previst que a dalt hi hagi un gimnàs amb una pista circular exterior de tres-cents metres, i des de la qual es tindrà una visió panoràmica de tota la ciutat mentre es faci footing. Seguirem per la Gran Via – abreviatura de l’oficial Gran Via de les Corts Catalanes que ningú anomena mai així per raons d’estalvi – de la qual en farem un parell de quilòmetres fins al Passeig de Gràcia i més tard ens la tornarem a trobar perquè, no en va, és el carrer més llarg de la ciutat. Creuarem el primer carrer de la Gran Via, el carrer Llançà, on a l’esquerra, i al costat d’un moderníssim hotel recentment inaugurat que té una grossa lletra B a la teulada, ens cridarà l’atenció el contrast d’una casa de veïns del 1912 que posseeix una bonica papellona modernista d’enormes ales a la façana. I una mica més enllà, a l’alçada del carrer Vilamarí hi veurem l’indicador del km 10, un punt quilomètric que comença a fer patxoca. Km 10 al 11 Els noms dels vuit carrers que travessem ara per la Gran Via mentre fem el quilòmetre del 10 al 11, tenen una característica comuna especial: corresponen tots, un d’arrera l’altre, a personatges insignes de la Història de Catalunya. Poca cosa !!!: Entença, Rocafort, Calàbria, Viladomat, Borrell, Urgell, Villarroel, i Casanova. Poca cosa ! Des d’un capità dels almogàvers com Berenguer d’Entença fins un defensor de la ciutat com Rafael de Casanova, estaran tots els procers de casa nostra victorejant-nos en les seves cruïlles; al menys el seu esperit , i si estem atents a les vibracions que ens transmetin, gaudirem d’un honor més que s’afegirà al reguitzell d’emocions que anem experimentant aquest matí del 4 de març. Una curiositat: Durant l’època en què es van canviar molts noms dels carrers i places de Barcelona, els d’aquests il•lustres personatges no ens els van tocar. Únicament van castellanitzar el d’Urgell per Urgel (potser perquè era el més ample de tots?) però la resta no els van canviar, la qual cosa és d’agrair. A l’esquerra de la nostra marxa, veurem dos interessants edificis, el de La Casa de la Lactància passat el carrer Calàbria, i una mica més amunt La Casa Golferics, en la cantonada amb Viladomat,. El primer fou un centre de beneficència amb la missió de repartir llet entre els infants de les famílies pobres, que es va construir a primers del segle XX. Ara és un geriàtric. Era un lloc on hi havia dides municipals que alletaven els fills de mares necessitades, com ho il•lustra un notable grup escultòric – mig tapat perquè s’està rehabilitant – d’una llevadora donant el pit a un nadó. El segon, conegut també com El Xalet, és una bonica vil•la modernista que va ser venuda en els anys setanta a una coneguda immobiliària, però una intensa campanya dels veïns del barri per salvar El Xalet, que va durar dotze anys, va poder rescatar-lo de la voracitat constructora i va aconseguir el que és ara, un actiu centre cívic amb un munt d’activitats de tota mena. Una altra curiositat: la Gran Via és un carrer on – ho veurem al passar – hi ha molts geriàtrics per a la gent gran en els pisos principals de moltes cases. És quasi segur que veurem com més d’un vellet o d’una velleta estarà a la finestra veient-nos passar, emocionats. Quasi tan emocionats com quan hi ha alguna manifestació ciutadana per aquest mateix carrer i se’ls veu treient el cap per celebrar-ne el pas. Cal esmentar que durant la marató, i especialment al passar per la Gran Via, podrem apreciar abastament un element molt característic de la ciutat : els plàtans; uns arbres que suposen un extraordinari complement a l’harmonia arquitectònica de l’Eixample per on estem corrent. En veure’ls durant tanta estona del recorregut, de segur que ens ajudarà una mica, i estarem d’acord amb el famós arquitecte i urbanista barceloní, Oriol Bohigas, quan diu en referir-s’hi: “No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l\’esplendor primaveral de l\’arbreda de l\’Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.” I així, per un túnel tan agradable, arribarem fàcilment com aquell que diu al km 11, poc abans de travessar el carrer en honor del conseller en cap Rafael de Casanovas, i poc després d’haver passat per davant de cal Escribà, a la dreta del nostre pas, una de les millors pastisseries de Barcelona (ep! no confondre amb un punt d’avituallament sòlid dels que ens posen al nostre abast avui en determinats llocs!) a punt de celebrar els cent anys d’existència com ens ho fa saber el rètol que han posat a la façana, i en la que, per Pasqua, és tradicional anar a mirar el seu aparador i veure quina és la mona que hi han exposat. Km 11 al 12 Entre el carrer Villarroel i Casanova de la Gran Via estarà el kilòmetre 11, i una mica més enllà ens trobarem amb La Universitat en la plaça que li dóna nom. L’edifici d’aquesta universitat, en la que encara s’hi imparteixen algunes carreres com les de Filologia i Matemàtiques, és obra de l’arquitecte Elies Rogent i es va acabar de construir l’any 1870, tot i que la Universitat de Barcelona va ser fundada l’any 1450, és a dir que existeix des de fa 555 anys. Passa però, que ha estat emplaçada en diversos llocs: al carrer del Carme, d’on és va traslladar al lloc per on estem passant, o, la Rambla en el que avui és el teatre Poliorama, abans de que fou exiliada per Felip V al poble de Cervera el 1714 durant cent anys. La façana de la Universitat és molt austera pel meu gust i sense gaire atractiu, però el seu interior – avui no hi entrarem a veure’l perquè estem en un altre afer! –és extraordinari. Té molt encant: el paranimf, els jardins, i fins i tot les mateixes aules per on han passat il•lustres personatges de la cultura de casa nostra. A pocs metres de la Universitat, i passat el carrer Balmes, que tanca la relació de carrers amb noms d’insignes catalans que hem anat creuant des de la plaça Espanya -després del de Casanova, els dels escriptors Muntaner, Aribau i el mateix Balmes-, veurem un monument abstracte compost per vuit barres metàl•liques i anomenat Encaix, al bell mig del passeig de l’esquerra de la Gran Via, erigit no fa gaire en memòria de les víctimes d’un bombardeig que va tenir lloc durant la Guerra Civil. Està just davant del majestuós Coliseum, el cinema inaugurat el 1923 que estranyament no s’ha reconvertit en multicinema encara. Un cinema que malgrat que ara es projecten pel•lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que abans estrenava quasi sempre pel•lícules de romans com Dalila, Los diez Mandamientos o d’altres per l’estil, que eren anunciades (com ho fa encara ara amb les actuals), amb milers de bombetes a la façana encerclant les imatges del Charlton Heston o la Elisabeth Taylor. Una mica més enllà creuarem la Rambla Catalunya. Si mirem de reüll a l’esquerra, veurem el Tibidabo a dalt de tot, si fa bon dia; i sinó i en qualsevol cas en primer terme, una petita escultura d’art no figuratiu d’un humorístic Toro meditant; i al creuar el carrer, tot vorejant una petita font circular que té quatre angelets damunt d’uns dofins, obra de Frederic Marès – un escultor de qui hi ha moltes peces a Barcelona – si mirem a la dreta veurem una mica de la Plaça Catalunya. (Més tard, abans del km 37 la veurem millor) Deixarem la Gran Via al arribar al Passeig de Gràcia, per on girarem a l’esquerra, on hi ha una altra font circular, més gran que l’anterior però sense cap interès durant el dia (a la nit està il•luminada i llueix més). Al girar, val la pena donar un cop d’ull a una altra singular escultura que hi ha a l’esquerra i que és l’ Homenatge al llibre. Un llibre mig obert, inspirat pel poeta transgressor, Joan Brossa, que ell va anomenar Poema Visual. Potser hi veurem algun llibre de debò dipositat per algú damunt la base, perquè el lloc ha estat un dels preferits pels amants del book crossing (com se sap, un recent costum urbà que consisteix en deixar un llibre en qualsevol indret de la ciutat perquè un altre l’agafi i el llegeixi). Està al final dels jardinets de la Reina Victòria, un petit parterre entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia pel costat del qual passarem, i davant del Cine Comèdia, un sumptuós edifici que fou inicialment un palau, més tard un teatre, i finalment una sala multicinema. Durant els darrers set quilòmetres hem estat baixant i planejant. Ara s’haurà acabat tanta placidesa i començarem la pujada, tot i que suau, pel magnífic i senyorial Passeig de Gràcia, el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de principis del segle XX, i en el qual el modernisme hi és molt present com anirem veient. Ara, abans d’arribar al carrer Diputació, a l’alçada del Banc Popular, trobarem el km 12. Km 12 al 13 El Passeig de Gràcia per on estem pujant, és l’epicentre de la dreta de L’Eixample, l’espai urbà en el qual haurem entrat a partir del carrer Balmes quan hi hem passat fa un moment. La part esquerra de l’Eixample és on s’hi van construir els serveis de la ciutat (Hospilal Clínic, Bombers, Presó Model, Universitat) des que en Cerdà el va dissenyar, i la part dreta… bé, la dreta és la dreta a tot arreu, i els millors habitatges i edificis de l’època estan a la dreta de l’Eixàmple; i encara ara, el metre quadrat més car de Barcelona està aquí, en aquest lloc on justament estem. De sempre, el Passeig de Gràcia ha estat un carrer que dóna prestigi a qui s’hi instal•la. Ho saben molt bé la gent de la moda i per això hi són presents les boutiques de les millors marques, des de la de Loewe fins a la d’Hermes passant per la de Chanel, Armani, Ives Saint-Laurent…, tot el glamour del món es concentra aquí. En aquesta marató, serà un privilegi poder córrer per les calçades centrals de molts carrers en lloc dels vehicles. Pel Passeig de Gràcia també, i ho farem precisament pel mateix espai on els burgesos de principis del XX passejaven mentre es miraven i es deixaven mirar, fins que els cotxes els van fer fora. Nosaltres, almenys per un dia, ens venjarem d’allò que els van fer. I a més, en el recorregut que farem tot seguit veurem les mostres més apreciades i significatives del modernisme català. De seguida ens trobarem amb els esplèndids i característics bancs i fanals del passeig dissenyats per l’arquitecte Falquè – que han estat sovint erròniament atribuïts a en Gaudí per les seves semblances – i tot seguit els edificis de les magnífiques Casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, i Casa Batlló de Gaudí, declarada Patrimoni Mundial per la Unesco no fa gaire. Per cert, com davant d’aquestes cases sempre hi ha un munt de turistes, la majoria japonesos, fent fotografies de tot el que es veu i no es veu, no seria gens d’estrany que aficionats com són a les maratons, també ens en facin més d’una a nosaltres mentre passem corrent. Seguint amunt, ens toparem amb un altre icona de la ciutat: La Pedrera, obra que Gaudí va realitzar entre l’any 1906 i 1910 per encàrrec de la família Milà, considerat com un dels més imaginatius edificis de l’arquitectura mundial, perquè més que una casa d’habitatges és una mena d’escultura; una harmoniosa massa de pedra ondulant sense cap línia recta, que va ser reconeguda també per la Unesco com “Patrimoni de la Humanitat” l’any 1984. S’ha de dir, però, que La Pedrera va ser molt criticada en l’època en que fou construïda. S’expliquen anècdotes – qui sap si del tot certes – com la del polític francès Clemenceau, que al veure-la va retornar esparverat cap a París sense ni tan sols pronunciar la conferència per a la qual havia vingut, i en arribar a França va escampar la llegenda de què a Barcelona es construïen “maisons pour des dragoons” (cases per a dragons). O la dels maldecaps d’una inquilina per voler posar un piano al pis i no poder fer-ho per la manca de parets rectes – el cert és que no n’hi ha ni una i no si pot penjar ni un quadro – que va servir-li al poeta Josep Carner per escriure un vers ironitzant-ho: En Gaudí mira el saló amb aquella atenció. Ressegueix tots els indrets i mesura les parets D’un brocat alça les gires i separa cinc cadires. I aleshores, somrient, va movent el cap d’argent. La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada. “- Tanmateix, senyor Gaudí! Digui, digui, ja pot dir.” Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la barbeta. “- És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l’instrument?” La senyora que li explica “- Oh, veurà, toco una mica.” I va dir el senyor Gaudí: “- Doncs miri, toqui el violí.” Passada la Pedrera, acabarem de pujar el Passeig de Gràcia i arribarem a la Plaça de Joan Carles I, on girarem a la dreta per tornar a agafar un petit tros de la Diagonal cap avall. És curiós, però de la plaça que acabem de passar ningú en sap el seu vertader nom. La gent l’hi diu El cinc d’oros que és com se’l va batejar fa cent anys quan construïen el grup escultòric que hi havia al mig, o El llapis, per l\’obelisc del grup. En qualsevol cas, i potser atès a que la plaça ha rebut diverses denominacions oficials segons el moment: De La República, De La Victòria, o De Joan Carles l, cap ha arrelat tant com les d’aquelles dues. Per la Diagonal, aprop de creuar el carrer de Pau Claris, trobarem tot seguit el km 13. No passa res: en Pau Claris era eclesiàstic i ens haurà fet fora els mals esperits que hi poguessin haver en aquest punt quilomètric. Km 13 al 14 Seguirem per la Diagonal i passarem per davant d’un altre espectacular edifici de Barcelona a la nostra esquerra: la casa de les tres germanes Terrades, anomenada popularment La Casa de les Punxes, que ocupa tota una mançana. L’obra és de Puig i Cadafalch i es coneix de sempre com La Casa de les Punxes per les agulles de les torres de la seva teulada. En el seu moment va ser la residència de tres filles d’un banquer, que els la va voler deixar com a part de la seva herència. Com que passarem corrent no ens hi podrem fixar massa, però criden l’atenció el plafons de ceràmica de colors de la façana amb temes religiosos i patriòtics. El més significatiu de tots és el del carrer Rosselló, que no veurem perquè està a la part del darrera per on passem, amb un Sant Jordi i una franja que diu, textualment: “Sant Jordi, patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. Estranyament no va ser eliminat pels censors de la postguerra; potser perquè van considerar que la connotació era religiosa, o perquè està molt amunt i no ho van veure. Arribant amb suau baixada per la Diagonal a la Plaça de Jacint Verdaguer, on hi ha un monument al mig en el seu honor que per mi no té cap atractiu, girarem a l’esquerra per pujar el Passeig de Sant Joan amunt. És una llàstima que el monument no sigui gaire lluït (per mi, repeteixo) quan “mossèn Cinto” va ser un poeta insigne, capaç, d’escriure, entre altres obres, una Oda a Barcelona esplèndida i molt recomanable de llegir, de la qual no em vull estar d’extreure’n un parell d’estrofes qualsevols perquè avui i aquí, s’hi escau per raons òbvies. No sé si al passar ens en recordarem, però… (… ) Com tu devoren marges i camps, i es tornen pobles los masos que et rodegen, ciutats los pagesius, com nines vers sa mare corrent a passos dobles; ¿a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius? I creixes i t’escampes: quan la planícia et manca, t’enfiles a les costes doblent-te a llur jaient; en totes les que et volten un barri teu s’embranca, que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.(..) A finals del segle XlX, mossèn Cinto Verdaguer es va enfrontar amb l’Església i va ser apartat durant un temps del sacerdoci, la qual cosa va provocar un clamorós escàndol de la societat barcelonina. Va ser dispensat finalment, i malalt, va anar a viure els seus darrer dies a la Vil•la Joana de Vallvidrera, on morí el dia 10 de juny de 1902. Tres dies després, fou enterrat al cementiri de Montjuïc, a Barcelona, enmig de la manifestació de dol més impressionant de la història de Catalunya. Deia que el monument a Jacint Verdaguer és força vulgar, i per acabar-ho d’arreglar l’adornen alguns xiprers, però en canvi, el passeig de Sant Joan per on enfilarem té moltes virtuts. La primera, per a nosaltres avui, és que tot i essent una pujada, és molt suau i és la darrera de les del recorregut de la marató; la segona, des d’un punt de vista estètic i social, és que aquesta part alta del carrer és un autèntic passeig central, on la gent – si no tinguéssim tanta presa – podria passejar. Està ple de petits parcs infantils, rengleres de bancs de fusta per seure, plantes, brolladors, fonts per beure on fins i tot hi raja aigua per l’aixeta!, i camps per jugar a la petanca, a banda d’alguna estàtua o monument que acaben d’arrodonir l’espai, que de segur ens serà molt agradable. El gir l’haurem fet quan la Diagonal es troba amb el Passeig de Sant Joan, on a la dreta de l’encreuament hi ha el conegut restaurant Can Soteras (qui no hi haurà anat alguna vegada per un casament o un bateig, o a menjar-hi cargols?, una especialitat de la casa, atenció amics de Lleida), i a pocs metres d’haver agafat el passeig, a la dreta, la magnífica façana blanca del modernista Palau Macaya de Puig i Cadafalch. Una casa, la mestressa de la qual era aficionada a l’esport, com ho demostra el capitell esquerra de la porta d\’entrada, on hi ha una senyora de l’època amb pantalons i a dalt d’una bicicleta, que l’arquitecte hi va voler posar com a homenatge a la insòlita afició de l’avançada dama – era l’any 1901 – en absolut contrast amb el capitell de la dreta, on hi figura un home a cavall d’un ase, que se la mira atònit. I a poc de començar la mica de pujada, abans del carrer Roselló, on hi ha l’orxateria Verdú en l’encreuament amb el Passeig de Sant Joan – bona orxata a l’estiu i bons torrons a l’hivern – trobarem el km 14. Del 14 al 15 Seguint pel Passeig de Sant Joan amunt, veurem al nostre pas forces escultures i monuments, que desmenteixen el que sovint es diu respecte a que no honorem prou a les nostres celebritats. A banda d’una font en l’encreuament amb Còrsega, la Font d’Hèrcules -segons diuen un dels monuments més antics de la ciutat- hi ha unes quantes escultures de notables avantpassats. De tots, els monuments que ens faran costat mentre pugem el Passeig de Sant Joan -darrera pujada perceptible del recorregut, ho recordo- el més gran és el del músic i polític Anselm Clavé, que està gairebé al final del passeig abans d’arribar a la Travessera de Gràcia per on girarem a la dreta. El cert és que tot i ser gran, l’escultura és bastant poc afortunada. Quan es va inaugurar l’any 1888 el grup – que ha viatjat per diversos indrets de la ciutat perquè no s’ha acabat mai de trobar el lloc adient – va ser criticat segons se sap, com pocs monuments. Tothom en deia la seva. Josep Pla, per exemple, va escriure sarcàsticament que “Anselm Clavé (…) dirigeix, amb una batuta a la mà, nit i dia, unes masses corals invisibles. La seva figura rígida amb afectació, d\’una seriositat fonamental, bronze sense sensibilitat, més plom que bronze, d\’una importància basada purament en el pes, és d\’una contemplació depriment. Es veu de seguida que el músic dirigeix mediocrement i que les masses corals del seu voltant canten malament”. I fins i tot el crític i historiador Alberto del Castillo el va qualificar com un dels més \”espantosos i tristos\” de Barcelona. Un pensa, a propòsit d’això, que la forma de passar l’estona en aquella època era molt diferent de la d’ara. La inauguració d’un monument deuria de ser un esdeveniment ciutadà multitudinari i tots els barcelonins deurien de sortir al carrer per anar a veure’l. Com ara i avui – tan de bo sigui així – faran per veure passar una marató del segle XXI. La Travessera de Gràcia, el carrer pla per on haurem girat, té uns orígens prou remots: fou construïda pels romans, i de l’encreuament amb el que avui és el Passeig de Gràcia i abans camí de Barcelona a Sant Cugat, sorgí el poble de Gràcia que es va agregar a la ciutat a finals del segle XlX per passar a ser-ne un barri. El travessarem i copsarem que a l’esquerra conserva els trets del que fou, una vila, i es caracteritza per tenir moltes petites indústries i tallers d’artesans, i una intensa vida social a l’aixopluc de múltiples associacions culturals, recreatives, artístiques, i esportives de gran arrelament popular. Parlant del nostre esport per exemple, cal esmentar que el setembre de l’any passat es va celebrar al barri la petita, però magníficament organitzada, II Cursa Popular La pujada de la Glòria. A uns tres-cents metres de girar per la Travessera, passada la caserna de la Guardia Civil a l’esquerra i el carrer d’Hipòlit Lázaro – un famós tenor català d’òpera i sarsuela de mitjans del segle passat – i abans de creuar el carrer Sicilia , ens trobarem el km 15. Km 15 al 16 Continuarem per la Travessera de Gràcia, i quan s’eixampli, ja veurem a prop el magnífic edifici de l’Hospital de Sant Pau. Abans d’arribar-hi veurem a l’esquerra un ampli parc en obres: els Jardins del Príncep de Girona, que ocupa l’espai d’un antic quarter des de fa uns deu anys. Ambdues circumstàncies: que ens el trobem en un carrer estret com la Travessera – un dels més estrets de tot el recorregut de la marató – i el que s’hagi rescatat d’una caserna, seran dos regals, un per a la vista i un altre per a l’esperit pacifista que tenim tots els maratonians, que ens anirà molt, però que molt bé. A mida que ens anirem apropant a l’Hospital de Sant Pau, i especialment al arribar davant la seva mateixa entrada al fer un petit gir a la dreta per Cartagena i baixar per l’avinguda Gaudí, haurem pogut apreciar que es tracta d’un magnífic conjunt monumental construït d’obra vista per l’arquitecte Domènech i Montaner l’any 1930. Els seus orígens es remunten al començament del segle XIII en un altre enclavament, a Ciutat Vella, amb el nom de la Santa Creu, on la seva missió era la de “servir els pobres i peregrins segons la caritat cristiana”. A l’antic nom s’hi afegí el de Sant Pau per respectar la voluntat del banquer Pau Gil, que va ser el seu benefactor, i és el que ha quedat definitivament. Una autèntica meravella d’edifici. Al veure’l, potser algun dels corredors i corredores que estiguin fent la prova recordaran haver participat en una cursa que se celebra cada any en el mateix recinte de l’Hospital de Sant Pau des d’en fa divuit. Una Cursa Científica creada pel doctor Serra Grima – un cardiòleg molt estimat en els ambients atlètics, que defensa i promou l’exercici controlat com a teràpia complementària en el tractament de les malalties cardíaques – en la qual un grup de metges de l’hospital fan uns controls als corredors abans i després de la cursa que els permet investigar sobre els efectes del córrer, la qual cosa és molt interessant per a ells i per a tots nosaltres. Al girar i començar a baixar per l’avinguda Gaudí, albirarem de seguida que al final de l’avinguda hi ha una altra de les icones emblemàtiques de la ciutat: la Sagrada Família, l’obra més representativa del famós arquitecte. Abans de dir quelcom d’aquesta monumental obra, cal esmentar que l’avinguda per on baixarem posseeix alguns elements força interessants. Per exemple, la font de formes abstractes que trobarem en primer terme; els fanals noucentistes dissenyats per Pere Falqués, el mateix arquitecte que va fer els del Passeig de Gràcia; o a la primera cruïlla una escultura d’Apel•les Fenosa de l’any 1985 anomenada El Bon Temps perseguint la Tempesta, de la qual els experts diuen que el Bon Temps és una alegoria de la pau i els valors humans, mentre que La Tempesta ho és dels valors oposats. Però el millor de l’avinguda es que és un ample i agradable passeig de vianants tancat a la circulació, i pel que fa avui, posseïdora d’un altre interessant element entre els carrers Indústria i Còrcega, de gran valor: l’indicador del nostre km 16. Km 16 al 17 Al acabar la baixada de l’avinguda Gaudí, el carrer de Barcelona que té més pizzeries, frankfurts, forns, bars, restaurants… per metre quadrat, arribarem a tocar La Sagrada Família, l’obra més representativa d’Antoni Gaudí iniciada l’any 1882 i encara inacabada. La Sagrada Família té una qualitat arquitectònica espectacular , i és un edifici – si es pot dir així – que et deixa bocabadat malgrat les vegades que hi passis per davant. I a nosaltres, avui, que hi passarem corrent tant a prop, de segur que tornarà a impressionar-nos; no sé si tant com als milers de guiris que hi ha cada dia mirant cap a dalt, però. L’obra ha estat alabada per tothom, tot i que s’ha de dir que hi ha a qui li resulta estranya i lúgubre i poc d’acord amb el que s’espera d’un temple. De totes maneres és el que devia pretendre el mateix Gaudí -un home del que es diu que era molt taciturn i d’unes creences religioses obsessives – perquè poc abans de la seva mort va dir-li al seu amic i biògraf Joan Bergós unes coses que em semblen molt significatives. Fixem-nos-hi: «Pot ser que algú trobi massa extravagant aquesta façana, però voldria que arribés a fer por, i, per tal d’aconseguir-ho, no escatimaré el clarobscur, els elements sortints i els buidats, tot el que resulti del més tètric efecte. És més: estic disposat a sacrificar la mateixa construcció, a rompre arcs, a tallar columnes, per tal de donar una idea de com és de cruent el sacrifici. Aquesta façana de la Passió la vaig projectar en el dolor, el 1911, quan estava malalt a Puigcerdà, on vaig estar tan greu que fins i tot un dia vaig sentir que una persona deia en veu baixa: “Ha mort!” La convalescència fou llarga i un infermer religiós m’anava llegint les obres de sant Joan de la Creu. Aquella poesia no solament em consolava, sinó que anava trempant el meu esperit per continuar meditant sobre el portal de la Passió, que en contrast amb la del Naixement, decorada i ornamentada, la de la Mort és dura, pelada, com feta d’ossos. » La Sagrada Família és impressionant. També és desigual, a causa de la intervenció de diferents arquitectes i escultors que ha tingut la seva construcció al llarg de més de cent anys. No seria gens d’estrany que l’escultor actual, Josep Maria Subirachs, encarregat de fer les imatges de la façana, estigui avui revisant les obres i tregui el nas per aplaudir el pas dels corredors. Parlant d’obres, les escultures d’en Subirachs a la Sagrada Família han estat molt criticades per alguns a causa de les seves formes cubistes allunyades de la idea original, o per la inclusió del rostre del mateix Gaudí en el lloc d’un dels dotze apòstols. Però també hi ha qui opina que ha captat el dramatisme i la visió nacionalista i catalanista que volia Gaudí – les torres diuen que recorden els castellers – com s’aprecia a la porta principal del temple, on hi figura un plafó amb el poema del llibre La pell de brau de Salvador Espriu: A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l’aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat. Recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Tindrem temps suficient per judicar un cop més tot plegat, perquè per molt ràpid que sigui el nostre ritme, veurem molt bé l’imponent monument de la Sagrada Família durant una estona, des que estàvem a dalt de l’avinguda Gaudí fins que, un cop passant per davant pel carrer Marina girarem a l’esquerra per agafar el de Mallorca, on tot i ser un carrer contra direcció, hi correrem avui. (Quin luxe de recorregut – deixeu-m’ho dir – que ens permetrà gaudir d’una marató inoblidable). A poc de girar per Mallorca, i a l’alçada de la Plaça de Gaudí a la nostra esquerra, trobarem l’indicador del km 17.
La Resta de l\’article a la web : http://www.atletisme.com/marato

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari