LA CURSA DE CAN MIR JA NO ES FARÀ MÉS

0
13

M’ha costat molt decidir-me a escriure aquestes ratlles. Primer de tot he de dir que fa molt de temps que tenia presa la decisió i que només coneixien els més propers a mi. Possiblement hi haurà qui pensarà, “per què?” Doncs la resposta és en realitat senzilla: estic cansat. Però no de cap persona, deu me’n guardi. Organitzar una cursa no és fàcil. Permeteu-me que us faci 5 cèntims de la història de la Cursa de Can Mir. Les dues primeres edicions, al 1998 i 1999, van ser disputades per veïns de Can Mir i alguns corredors de la Unió Atlètica de Rubí, més algun amic com ara l’incansable Ferran Cardona o l’Albert Masip. A partir de la tercera edició, la cursa es va obrir definitivament i va començar el regnat de Benito Ojeda que va guanyar 5 vegades seguides. La cursa ha anat creixent, s’ha consolidat gràcies a algunes de les seves característiques que la fan, potser –i ho dic amb orgull- única en el seu gènere. | Tot això està molt bé, però organitzar una cursa és una feina molt dura. Perquè tot surti el millor possible crec sincerament que ha d’haver una persona –en aquest cas, jo- que ho controli tot. La Cursa de Can Mir no va ser idea meva –ho va ser de la meva cunyada, la Sandra Majoral-, (la noia rossa amb el cabell arrissat que us donava les corbates i els penjolls a l’arribar a la meta). Però evidentment ha estat un honor per a mi convertir-la en una cursa crec que molt apreciada en el nostre món atlètic popular català. I això ha estat possible gràcies als corredors, els patrocinadors, els veïns de Can Mir, l’Ajuntament de Rubí, el Mercat de Rubí, l’Andrés Martínez (l’incansable i innovador informàtic, que sé que estima la cursa tant o més que jo.) i, en definitiva, molts i molts amics que el dia de la cursa vénen només a ajudar-nos. Però és molt cansat. Em poso a treballar per a la cursa just després de Reis. Són 6 mesos. Fins fa 2 anys, a més, li dedicava també dues setmanes de les meves vacances d’estiu. Aquest últim Nadal em vaig descobrir a mi mateix pensant que no volia que arribés el 7 de gener perquè “m’havia de tornar a posar a muntar” la cursa. Simplement el sentiment de ganes de fer, de ganes de preparar-la, de fer alguna cosa un mica millor que l’any passat, havien desaparegut. Per què ? Doncs no ho sabria dir amb certesa… Vaig començar a imaginar-me a mi mateix amb 60 anys preparant la cursa… I vaig pensar que no m’hi veia preparant 800 bosses al garatge de casa, com faig ara. No és que no tingui col.laboració, ni molt menys. És que, com deia abans, perquè una cursa surti bé, només crec en l’opció que una persona ho controli tot. Fins i tot a l’hora de fer les bosses. Tot plegat és molt cansat. I m’aclapara alhora la responsabilitat que tantes i tantes persones, d’alguna manera, depenen de mí, el dia de la cursa. Tots aquests sentiments els vaig compartir amb els més propers. La meva dona Mònica i la Sandra, també, em van entendre de seguida: “No enteniem com has pogut estar tants anys organitzant-la, sense cansar-te”, em van dir. Ara mateix no sé si algun dia hi haurà una nova cursa de Can Mir. Sincerament, crec que no. Confesso que preferiria que no, perquè inevitablement se la relacionaria amb mi. I no voldria que això passés. Potser m’estic posant massa melodramàtic i tampoc n’hi ha per tant. Les curses neixen, creixen i algunes desapareixen. A Can Mir estem molt orgullosos del què hem fet: Hem col.locat la nostra urbanització al mapa atlètic català durant 9 anys. Al principi tothom es pensava que erem la cursa de Sant Muç (confusió absolutament lògica, d’altra banda) ja que és una cursa que també es feia a Rubí. Però finalment ens vam fer un nom. També vull recordar en aquest moment una persona, el president de la Unió Atlètica de Rubí, José Pérez, amb el que vam tenir diferències en el passat. Però en aquest moment de reflexió recordo que va ser ell qui, en la 2a edició de la Cursa de Can Mir va improvisar diverses curses de nens i va portar els primers regals per a ells. Em va obrir els ulls. Cuidar els nens vol dir èxit segur, perquè els nens porten els pares. Podem dir amb orgull que proporcionalment segur que la Cursa de Can Mir és una de les que té més participació infantil de Catalunya. En aquesta última edició, per exemple, han corregut 224 nens i 366 adults, una proporció que no recordo en cap altre cursa. I és precisament això el que més greu em sap de la decisió que he pres. Segur que hi haurà molts nens i nenes que trobaran a faltar la Cursa de Can Mir. Però segur també que quan es facin més grans la recordaran amb estimació: “Era una cursa que donaven molts regals” diran alguns… I és amb aquest sentiment amb el que em voldria quedar: que la gent recordés la cursa com una cursa “diferent”, on s’ho passaven bé un dissabte a la tarda amb la família, suant la cansalada i esperant que toqués alguna cosa en el sorteig. Simplement això. Moltes gràcies a tots. De veritat. I ja sabeu que si voleu entrenar pujades i baixades, a Can Mir en tenim per donar i per vendre.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari