BERLÍN, POSSIBLEMENT LA MILLOR MARATÓ D’EUROPA

0
31

De les maratons importants del calendari internacional, tenia pendent la de Berlín. El fet de disputar-se el mes de setembre havia estat sempre un impediment, ja que això implica entrenar fort almenys des de primers d’agost, cosa realment complicada per als que no ens agrada la calor. Aquest any, però, vaig decidir aprovar l’assignatura pendent. Berlín ja forma part del meu historial de maratons. Realment, els esforços estiuencs van valer la pena. La marató de Berlín no em va defraudar en absolut, i fins i tot m’atreviria a dir que s’ha convertit en la millor marató d’Europa. Fa temps que no vaig a Londres (que pot ser l’altra candidata al títol), però dubto que superi l’ambient i l’organització que vaig veure a la capital alemanya. No entenc com, en tan poc temps, Berlín ha pogut fer aquest salt. De fet, veient la ciutat, es té la mateixa impressió. Només fa 16 anys que va caure el mur, i realment sembla una ciutat nova, sense distinció del què era l’Est i l’Oest. Centrant-nos en la marató, tot em va semblar perfecte. Muntar una marató per més de 30.000 persones és molt fàcil de dir, però molt complicat de fer. Tot ha d’estar previst, des de la fira del corredor, fins que s’ha retirat l’última tanca del circuit. I realment, el corredor se sent en tot moment magníficament tractat. Sembla mentida, però no es fa cua per res. Tot està perfectament pensat. Amb això, i si hi afegim que durant la cursa hi ha més d’un milió de persones al carrer, amb moltíssims punts d’animació musical, i que el circuit passa per tots els punts interessants de la ciutat, no crec que valgui la pena afegir gran cosa més…| L’únic punt crític seria que els avituallaments només estaven situats a la banda dreta. Això provocava un greu col.lapse i xocaves constantment amb els companys. Realment, era un impediment per a la gent que anava a fer marca, ja que es perdia molt temps. A més, no donaven ampolles, sinó gots, encara que això és inevitable en una marató tan multitudinària. Certament, es notava molt que era una marató multitudinària. La sensació d’haver de frenar i perdre el ritme perquè els del davant et tallaven es notava durant tota la marató, cosa que no havia viscut mai fins ara, ni a Nova York ni en cap de les ultramultitudinàries. Recordo que en el km 37, quan havia començat a anar “per feina” perquè no em podia encantar si volia baixar de 3.30, gairebé em vaig haver d’aturar en un revolt en què agafàvem un carrer més estret. Això en el 37!. Una cosa així no l’havia viscut mai…i això que la d’ahir era la 65ena!!! En qualsevol cas, la majoria del circuit passa per avingudes molt àmplies, i s’ha de dir que, en general, no hi ha problema per córrer, encara que sempre tens la sensació d’anar “atapeït” per tot arreu. Lògicament, amb la gent que estàvem corrent i els milers d’espectadors que t’animaven en tot moment, no et podies avorrir en cap moment! UNA ALTRA OLÍMPICA I UNA ALTRE PER SOTA DE 3.30 Personalment, Berlín suposava per a mi afegir una altra ciutat olímpica al meu historial. Ja en tinc 10…però encara me’n falten 12!. També era un pas més cap a un altre objectiu: arribar a les 50 maratons per sota de les 3 hores i mitja. Així doncs, vaig decidir córrer a 5 minuts per quilòmetre durant la primera mitja, per accelerar lleugerament en la segona i arribar entre 3.28 i 3.29. Era el mateix objectiu del meu company Josep Maria Farrés, del Fila-Domingo Catalán. Ens vam trobar davant de les escales del Reichtag i, després de deixar les bosses als camions que ens tocaven, sense cap mena de cua, vam entrar al “corral” de la lletra E, que era l’últim de la primera de les tres sortides que hi havia. Teòricament ens havíen de donar un globus a cada u, però ja s’havien acabat. En qualsevol cas, quan vam sentir el tret de sortida, la imatge dels globus enlairant-se va ser espectacular. Vam trigar prop de 3 minuts a arribar a la línia de sortida. Aleshores, lentament, vam començar a córrer enmig de la immensa multitud. Anàvem parlant i de cop ens vam trobar amb el Biji, un company del fòrum del 10de1000.com. Ens va dir que li semblava bé anar al ritme de baixar de 3.30, o sigui que ja erem tres a la colla!. El primer quilòmetre el vam passar amb 5.19, i el segon amb 5.06. El temps perdut no era gran cosa. Jo sempre tinc la teoria que s’ha de fer més ràpida la segona mitja, o sigui que no calia amoïnar-se per recuperar el temps perdut. El parcial del km 5 va ser de 25.23 i del 5 al 10, de 25.10. S’ha de tenir en compte que molts quilòmetres ja els fèiem al ritme previst (entre 4.53 i 4.57), però quan hi havia un avituallament perdíem molt temps, pel tema que he explicat abans de les aglomeracions a la banda dreta, i aleshores ens tornaven a sortir quilòmetres a 5.12 ó a 5.15… D’aquesta manera, era molt difícil recuperar els segons perduts del ritme de 5.00. A més, si calcules anar a 5 clavat, fas 3.30 al quilòmetre 42…però queden els 195 metres, o sigui que sempre s’ha de comptar que cal recuperar un minutet més. Així les coses, i després de fer el parcial del 10 al 15 en 25.07, i el del 15 al 20 en 24.37, ens vam plantar a la mitja marató en 1.45.51. Era evident, doncs, que haviem de fer la segona mitja més ràpida que la primera si volíem baixar de 3.30. En qualsevol cas, l’error hauria estat començar a augmentar exageradament el ritme, o sigui que vam continuar encara en plan conservadors. El parcial del 20 al 25 va sortir en 25.03. Aquí el Biji es va quedar i ja no vam saber res més d’ell. El parcial del 25 al 30 va ser de 24.42 i l’acumulat de 2.29.59. Per fi havíem restat els segons perduts del ritme de 5.00…però faltava guanyar el minutet dels 195 metres finals. És a dir, havíem de fer 12 km a 4.55 de mitjana per baixar de 3.30. Del 30 al 35 vam fer 24.48, o sigui que només havíem guanyat 12 dels teòrics 60 segons. Calia posar-se les piles. Del 35 al 38 vam anar a 4.50, però aleshores el Josep Maria va començar a patir per aguantar el ritme i em va dir que me n’anés tot sol. En el 39 només em faltaven 15 segons per recuperar i vaig decidir guanyar-los de cop, per poder anar a 5 clavat, si calia, del 40 a l’arribada. El parcial del 39 al 40 va ser de 4.40, o sigui que…havia guanyat fins i tot 5 segons de més. El parcial del 35 al 40 va ser de 24.06, clarament el millor de tota la marató. Això, i el fet de trobar-me perfectament, em va donar moral i ja no vaig parar. Vaig mantenir el ritme fins al final, passant centenars de corredors, i vaig aturar el crono en 3.29.12. Em van sobrar 48 segons…guanyats tots en els quilòmetres finals!. Lamentablement, el Josep Maria va punxar en l’últim quilòmetre i no va poder baixar de 3.30, tot i que li va sortir el mateix temps en la primera mitja que en la segona. Els meus parcials (1.45.51 i 1.43.21) em van deixar molt satisfet. La marca, evidentment, no és cap cosa, i el ritme és teòricament fàcil per a mi, però el fet d’acabar fort, amb “xispa” a les cames, és molt gratificant. He acabat moltes maratons “punxat” i la sensació que et queda és desagradable. En canvi, si notes que pots córrer més ràpid al final que durant tota la marató, t’emportes un record molt millor de la marató. Fent un xiste fàcil, podríem dir que “no vaig trobar el mur a Berlín…” Finalment, pel què fa a les figures, aquesta vegada no hi va haver rècord del món. En categoria masculina va guanyar el kenyà Philip Manyim, amb un temps de 2.07.41, davant de cinc compatriotes i un etíop. Com sempre, els africans dominen les maratons importants del calendari mundial. En dones es va imposar la campiona olímpica, la japonesa Mizuki Noguchi, amb un gran registre: 2.19.12, una marca a l’abast de Paula Radcliffe i ben poques maratonianes més.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari