Burriac Atac 2005

0
11

Una cursa de muntanya i de nit era tota una novetat. Aquí radicava el seu atractiu inicial. Era una cursa diferent, però també creava dubtes de com aniria. Vaig arribar aviat a Vilassar amb temps per aparcar, recollir el pitrall i preparar-me per la sortida. Mentre esperàvem que es donés el tret de sortida vaig poder xerrar amb un bon grup d’amics que també estaven per allà: Pau, Jordipapio, Uli, un Jordi, Salva Pou i uns quants més dels que no recordo els noms. També vaig conèixer tot un Cavaller del Vent de 9 anys. Després del briefing encara tinc temps d’anar al lavabo a treure els nervis de darrera hora i sortir al final juntament amb el Pau. Els primers quilometres són per asfalt i amb llum. Quan ja trobo que he escalfat prou accelero una mica i deixo el Pau. Aviat arriba el costat fosc de la força i comença la pujada, primer suau i encara corrent (què valents!) i després tot dret i amb moltes pedres i pinassa on ja només es pot caminar. És forma una bona filera de frontals tots esbufegant. Els corriols estan molt ben marcats i no hi ha cap possibilitat de perdre’s. També ajuda que anem tots molt juntets, sense avançar i seguint al que tenim al davant que ens fa de guia. | En 43 minuts passem pel Turó de l’Infern. Quin nom ! Segueix la fosca i comença una baixada per un corriol en la que s’ha d’anar amb molt de compte. I a la poca estona una pista ampla amb trossos amb un fort desnivell de pujada, i per on ja baixen els que ja han fet el cim. Ja fa estona que veiem les llums del castell que ens espera allà a dalt. El Pau m’atrapa. Portem una hora de cursa. No veig clar baixar de les dues hores, el Pau és optimista. Enfilem el darrer tram de pujada tot grimpant per un camí de grans pedres. A tot li diuen camí. Ja som al cim i veiem les llums de la república del Maresme. Portem 1 hora i 6 minuts. Segon avituallament. Fa molta calor, hi ha molta humitat, i bec. El Pau com que porta el Camel-Bag segueix i tal com m’explicarà després es posa a córrer davant d’una moto de l’organització i s’aprofita de la llum per baixar com un esperitat. Potser li feia por la fosca nit Ara ja tot es baixada, diuen. Es baixa fàcil per una bona pista. Es pot córrer. Amb poca estona ja entrem a Cabrera, uns carrers amb llum i asfalt. Però això és un miratge, ja que s’acaba aviat i a més s’inicia una petita pujada matadora. Allà torno a trobar al Pau que camina. Malgrat la temptació d’unir-me a la seva caminada, segueixo corrent encara que poc a poc. Penso que aquesta pujada deu ser d’un alucinació producte de portar tanta estona el frontal il·luminant el camí. Si han dit que tot és baixada. Tornem a agafar un dels corriols que ja havíem utilitzat per la pujada i cal vigilar de nou. És tota una sensació anar sol per un camí estret al mig de la foscor i corrent malgrat les pedres. Entrem a Vilassar. Miro el rellotge. Si agafo un bon ritme encara faré les dos hores. Tercer avituallament, qm 14, 1-44. Ho veig just, però tracto d’anar el més de pressa possible, malgrat que passem uns 300 metres per una riera on cal vigilar les pedres. S’ha acabat el mal camí, ja tot és asfalt i amb llum. Ja estic arran de mar. Agafo un grup que porta un ritme superior al meu, però malgrat córrer amb bones sensacions faig 2-02-11. M’ho he passat en gran. Ha estat una cursa dura, però m’he divertit com un nen petit. Què gran és córrer ! i Què gran és córrer per la muntanya ! Un cop arribat una bona bossa i un bon avituallament. A més al sorteig m’ha tocat un bidó . I una birra al xiringuito de la platja. L’speaker de la cursa que no calla i que fa parlar a tots els anem arribar pel micro és el jta. Dóna les gràcies a tota la organització per aquesta cursa amb la que he gaudit moltíssim. Un 10 per vosaltres.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari