La Swiss Alpine, 2005

0
35

<b>Un dia el Josep em diu: "Ja tinc el regal del teu sant, anem a Davos a fer la Swiss Alpine". És una cursa que feia temps que en parlàvem i sabem que hi van els nostres amics italians Martina i Ludwig. És el millor regal que em podia fer. </b><br> Així doncs el dijous 28 de juliol, agafem el tren a Sants-Estació i després de més de 12 hores molt còmodes sobretot perquè tenim una cabina per nosaltres sols, arribem a Zurich. Passegem, dinem i agafem el tren cap a Davos. És un poble molt bonic, molt turístic i també molt car. Ens trobem amb l´amiga Martina i anem a buscar els dorsals a la fira del corredor. Després d´anar a l´hotel sortim a passejar. El carrer principal és tot una festa. Hi ha música, beure i menjar. Ple de gent. Hi ha moltes modalitats diferents, varies distàncies, corrent, caminant, patinant, amb bicicleta, per equips. Som uns 5000 participants. Nosaltres farem la K78, de 78,5 qm i +/-2320 m de desnivell, hi ha un miler d´altres corredors que també la faran. Anem a la festa de la pasta i allà trobem en Ludwig i molts altres coneguts seus.| No dormim gaire. Jo estic molt nerviosa pensant en la cursa, em fa molta il·lusió però també se que serà dur. El temps límit és 12 hores i la Martina i el Ludwig, que ja l´han feta 3 vegades, em diuen que per arribar dins el temps cal córrer molta estona, sobretot els 30 qm primers, abans de les pujades fortes. Per córrer 30qm cap problema però cal guardar forces pels altres 48qm i el desnivell, no em vull cremar. El Josep m´anima moltíssim, diu que amb tot l´entreno que he fet segur que ho faré. Ell m´ha ajudat a anar-me ficant en aquest mon de l´ultrafons i em coneix molt be. Pel Josep la preocupació era veure si la seva esquena aguantaria. Abans de les 6 anem a esmorzar a un lloc ple de corredors amb un buffet lliure excel·lent. Mengem un Birger müesli, preparat de forma boníssima, l´especialitat suissa. A poc a pos ens preparem i anem cap a l´estadi on és la sortida. A les 8 donen la sortida. Em poso cap el final com sempre per anar tranquilament a poc a poc però amb ritme de córrer. Les marques dels quilòmetres indiquen els que falten, aixó és una bona idea. El 75 és encara dins zones de cases amb moltíssim public animant. Poc després del 70 veig en Ludwig i penso que potser aniré amb ell però, oh! sorpresa, també hi ha en Josep i la Martina. És una zona entre carreteres estretes i pistes. Em sembla que corro massa. En Josep s´avança. La Martina diu que no està fina i ens posem a xerrar i així xerrant, xerrant veiem la marca del 40. Cal dir que els avituallaments són una excel·lents. Deien que n´hi hauria cada 5qm però en hi ha més sovint i tot. Quan falten 40 qm comença a pujar més. Hi ha una carretera que es pot córrer i ho intento per seguir la Martina però no em vull cremar i quan veig la marca dels 35 li dic que em quedo enrera. El paisatge és preciós. Hi ha moltíssima gent corrent i deu ni do la que hi ha animant. Els més sorprenent per mi és la gran quantitat de dones corredores. Estic fent el que més m´agrada fer, córrer per la muntanya, em sento lliure i penso amb el meu somni: acabar l´ultratrail del Montblanc a finals d´agost d´aquest any. Vaig pujant caminant i corrent fins que arriba la Pujada, així amb majúscules, de la cursa, la pujada al Keschhuette, un refugi a 2600 metres d´alçada. Ara si que vaig tota l´estona caminant, seran uns 800 metres de desnivell, calculo 80 minuts pujant. Cal que m´ho agafi amb calma, a poc a poc sense parar. Comença a fer fred i em poso el paravent encara que està ben xop de tant suar. I … un quart abans del que pensava arribo al refugi. Prenc un brou que reanima, menjo pa, em trec la jaqueta i no m´entretinc, estic concentrada. Ara comença el Panorama Trail, un caminet preciós i llarguíssim on el millor és seguir el pas de la dona que tinc al davant. Te lleugeres pujades i baixades però a aquestes alçades i amb 50qm a les cames, els desnivells semblen molt mes grans. El dia és molt bo i les vistes són sensacionals. Suposo que amb tanta suor també produeixo una gran quantitat d´endorfines o les hormones que siguin que permeten disfrutar en aquestes situacions. Quan el cos m´estava dient que estava cansat, jo li deia: "doncs calçat perquè encara falta estona, no et queixis que per això t´entreno". Recordava els consells del Josep: “no paris, corre tant com puguis encara que sigui molt a poc a poc i sinó camina tant ràpid com puguis”. Al final d´aquest camí hi ha l´Escaletta Pass que ens permet canviar de vall. Hi ha molta boira, fa fred i tinc que fixar-m´hi be perquè hi ha moltes pedres. Però finalment comença la baixada. És un premi, els darrers 15qm són la majoria de baixada però començo a baixar i ai! també costa baixar, i baixar encara però hi ha trossos plans on tinc ganes de caminar i petites pujades. Quan em falten uns 10 qm un home em crida una cosa amb alemany i no sé si realment ho va dir o jo ho vaig interpretar així però miro el rellotge i si m´afanyo puc fer menys de 10 hores. Realment em costa una estoneta de mirar el rellotge i pensar per estar segura de que no m´equivoco. Les cames agafen noves forces, no entenc d´on, és un misteri el funcionament del cos humà. I corro i corro i corro tant com puc. Després veuré que els darrers 5qm els faig amb 25 minuts, per mi és molt bon temps. Entro als carrers de Davos, ja ho conec. Veig el centre d´esports d´on hem sortit al matí. Són casi les 6 de la tarda. Trepitjo la pista, falten 200 m per la meta i els faig corrent encara més ràpid i veig el crono: 9:54. Tinc els ulls plens de llàgrimes, penso que és una barreja d´emoció i esgotament. Em pengen la medalla i em donen la samarreta de "finisher". Vaig cap a l´hotel a buscar el Josep i m´el trobo al carrer, em diu que ha acabat be amb 9:07, l´abraço i em poso a plorar. Ell no entén que passa, em veu amb la medalla i la samarreta i sap que he acabat. És que estic emocionada i sense ell no podria haver-ho aconseguit. A més a més la seva esquena s´està recuperant. Hi ha menys de 4 setmanes per l´UTMB (ultra trail del mont blanc), 158 qm, +/-8500 de desnivell, espero fer una crònica. Després de la dutxa és l´hora de xerrar i beure cervesa.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari