La Travessa Núria-Queralt, 2005

0
13

Fins l´últim moment tinc dubtes de si fer la travessa aquest any o no però han vingut els amics italians Martina i Ludwig per fer-la i hem quedat amb en Ramon Anglada i en Paco Robles, així que decideixo començar. Com l´any passat quedem amb en Ramon a Queralt. Dinem a Berga. Abans de la sortida de l´autocar veiem un munt d´amics com la Reyes que s´ha animat aquest any. En Josep i la Martina surten com una moto, ells diuen que van a poc a poc però per mi corren molt. La meva idea és fer com sempre, caminar les pujades i trotar les baixades i així anem fent. Aquest any hi ha molta més gent i anem quasi fent cua fins el primer control. La pujada al Pas del Lladres la fem millor que l´any passat perquè aquest any anem amb pals, per entrenar pel trail del Montblanc. Quan arribem a la Collada de Toses veig que quelcom no marxa bé, no puc menjar, tinc l´estómac revoltat i els peus amb llagues, sobretot als talons. Això fa que els quilòmetres de carretera que venen ara els faci caminant, no tinc esma per córrer, em sap greu pels meus companys. La pujada a Costa Rasa em costa moltíssim, tinc suor freda i un cop dalt, on m´esperen els meus companys, els hi dic que no veig clar si podré acabar aquest any i que és millor que tirin ells. El Ludwig diu que a ell tant li fa i segueix amb mi, em diu que vagi "piano, piano, moviola" i que arribi fins al refugi de Rebost i em convidarà a una bona cervesa. A la pujada a Coll de Pal, on hi ha un control, tremolo, sembla que sempre fa fred aquí. Em poso el cangur i penso que segur que plegaré. Ens trobem al Ramón, diu que no es troba bé. | Baixem per la carretera i després del xalet del President agafem el corriol, encenem frontals, pugem una mica i cap a baix. Arribem al refugi i el Ludwig va directe a comprar cerveses, trobo els entrepans boníssims, bec la cervesa i xerrem una estona, hi estem uns 20 minuts o més i agafem el camí per baixar al control de Gréixer. Arribem al control i el Ramón ens diu que plega, no es troba bé i aquí hi ha servei que porta a Berga. És la meitat de distància, falta molta estona encara. Bec i menjo. Jo m´ho rumio un moment però la veritat és que vaig molt a gust amb en Ludwig, xerrem en una barreja de català, castellà, anglès, italià i una mica d´alemany, no se si ens entenem gaire però compartim el gust de fer travesses llargues. La pujada a Coll d´Escriu és llargueta però per pista i llavors, què bé! baixada! però cal passar els Empedrats amb aigua i pedres fins arribar al control de Can Cerdanyola. Sempre estan divertits aquí i tenen bona xocolata. Hi ha la Reyes, ha decidit plegar perquè li fan mal les ungles. Em dona ànims i seguim endavant. Pugem al coll d´Escriga, els pals ajuden molt. Allà baixem a Gisclareny i llavors ve un tros que es fa llarg fins que comença la baixada al molí de cal Ferrer, és un camí tècnic que diuen, hi ha moltes pedres i cal anar amb compte. Després de beure i menjar, comencem a passar per pistes i camins, la major part amb la companyia del majestuós Pedraforca, apaguem frontals i anem fent, caminant i xerrant fins arribar a la Soleia. Esmorzem, diuen que és l´àpat més important del dia per agafar forces. Ens ho prenem amb calma i vinga, que ara ve la pista llarga que puja al costat de les mines. M´ha assentat bé l´esmorzar. Arribem al control de la Creu de Fumanya a les 7:54, quasi la mateixa hora que l´any passat però hem sortit mitja hora abans. Tant li fa, ara sento que acabaré: "Oggi importante finire". Seguim cap a Espinalbet, el darrer control, estic molt contenta. Hi arribem a les 9:11 i quasi no parem, tenim ganes d´arribar i em trobo sorprenenment bé. El Ludwig ho nota i em diu que corri tant com pugui, que és l´últim esforç i doncs a córrer, corrent no noto tant les butllofes. Hi ha molta baixada, la pujada a Queralt i el camí de l´aigua pràcticament pla. Arribem a la meta i … 17:24, exactament el mateix temps que l´any passat! En Josep, la Martina i en Paco ens estan esperant. Ens felicitem tots perquè l´esforç ha sigut important. La Martina ha sigut la primera dona i en Paco quasi be els atrapa, ha volat. Estic esgotada però molt satisfeta, ara no puc caminar. He estat a punt de plegar, cal que reflexioni i ho recordi quan em torni a passar.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari