La Marató de Madrid per Albert Tatjé

0
20

Mentre estava a Barajas esperant per embarcar, vaig enviar el següent SMS als amics que sabien que anava a Mapoma: “3h38 patint des del 37. Això és molt dur. No sé si repetiré”. Avui tot just han passat 48 hrs i ja estic pensant en Donostia. Estem malalts. Cada vegada ho tinc més clar. La meva intenció inicial era intentar atacar les 3h30. Sabia que no ho tenia fàcil, i menys en una marató dura com la de Madrid. Havia estat entrenant bé des de que vaig començar la preparació de la Isa per la mitja de Gavà. Després de Gavà vaig enllaçar amb el pla per baixar de 3h30 que el Rodrigo Gavela va publicar a la revista RunnersWorld. Durant tot aquest període no havia tingut gairebé interrupcions en l’entrenament. Arribava a Madrid havent fet bastant bé la feina. Hi arribava, però, refredat des de feia uns dies. També vaig tenir molèsties abdominals durant tot el dissabte. El divendres vaig sopar massa (un plat de pasta gegant), em vaig ficar al llit amb la panxa plena i dissabte ja em vaig llevar amb la sensació de no haver paït bé. Dissabte vaig dinar un plat de pasta, però per la nit gairebé no vaig sopar. Quan em vaig ficar al llit em va costar molt dormir-me, per les molèsties abdominals, per la pixera (vaig beure molta aigua durant tot el dia) i pels nervis. | Diumenge em vaig llevar millor i a les 06:45 vaig esmorzar dues torrades amb melmelada, un croissant, un plàtan, suc de taronja i un cafè. Em vaig endur un altre plàtan i me’l vaig menjar mitja hora abans de la sortida. Durant tota l’estona prèvia a la sortida vaig estar molt nerviós. Tenia tant mal record de la marató de l’any passat que tenia por de tornar-ho a passar tant malament. A les 9h30 del matí, després de que els paracaigudistes de l’exercit fessin la seva “exhibició nacionalista”, es va donar el tret de sortida a la 28ena edició de la Marató de Madrid. Sol i temperatura suau, més aviat caloreta però no tanta com l’any passat. Tot i així, vaig fer tota la cursa amb gorra i no em va sobrar en cap moment. Vaig sortir junt amb en Felip, Cronops i Josep 39. Al km 3 vaig fer la primera parada tècnica per pixar i allà els vaig perdre de vista. Els seus objectius eren uns altres. Hi havia molta gent i costava córrer ràpid, però ja m’estava bé sortir més lent del ritme necessari per fer 3h30. A més, els primers kms són en lleugera pujada fins a la Plaça Castilla. Havia pres la decisió de mirar el crono només cada 5 kms. Pel km 5 vaig passar amb 26:20, a 5’16/km. Anava bé de cames, però tenia algunes molèsties abdominals. Aquestes molèsties em va acompanyar durant tota la marató. A partir del km 5 comença un perllongat descens fins be bé el km 37 amb alguna lleugera pujada per en mig. En la meva estratègia pre-cursa m’havia marcat l’objectiu de, en aquest descens, recuperar el temps perdut en els primers 5 kms i mirar d’esgarrapar algun minutet més que de ben segur perdria en els 7 darrers kms de marató, els més durs. Fins al 30 l’estratègia em va sortir perfecte. Els parcials cada 5 kms, començant pel parcial del 5 al 10 van ser els següents: 24:05, 24:13, 23:56, 24:01, 23:39. Abans, per la mitja marató havia passat en 01:44:05, clavat per fer 3h30 al final. Just després de l’inenarrable pas per Fuencarral i Plaza del Sol, amb el carrer ple de gent a banda i banda i amb la banda sonora de “Carros de Foc” sonant a tota castanya pels altaveus. Vaig pensar: “Albert, gaudeix-ho. Portes fets més de 1000 kms des del mes de setembre esperant aquest moment”. I ho vaig gaudir. I se’m va posar la pell de gallina per enèsima vegada. El parcial del 30 al 35 ja no va ser tant bo, 26:31. Els kms es començaven a notar. Les cames ja feien mal. A més, al km 32 hi ha la primera rampa realment dura quan es travessa la M30 pel pas subterrani. Fins al km 38 vaig aguantar el tipus. En aquest km vaig posar el peu a terra. És una rampa molt dura d’uns 100 mts. Vaig pujar-la caminant. El parcial del 35 al 40 ja va ser catastròfic. 31:07. Adéu a l’objectiu de les 3h30. Passat el 40 em vaig tornar a aturar. Em van venir unes arcades molt fortes, sense arribar a treure res. Vaig caminar una estona. Vaig mirar el crono i em vaig adonar que si m’esforçava una mica aconseguiria baixar de 3h40. Vaig córrer molt a poc a poc sense parar fins al final. El parcial dels últims 2.195 metres ho diu tot: 14:55. Temps final: 3h38:48. No vaig assolir l’objectiu inicial, però em vaig treure l’espina de l’any passat. Això si, no m’han quedat ganes de tornar a la Mapoma durant uns anys. Ja m’hi he deixat la pell dos anys consecutius. Ara vull conèixer altres maratons… o no. Potser aquesta prova no és per mi. En el meu debut en la distància ara fa dos anys (BCN-2003) vaig fer 3h50. Dos anys després, havent entrenat més i millor, tan sols he aconseguit rebaixar aquesta marca en 12 minuts (3h38). Aquí hi ha alguna cosa que no quadra…

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari