So long, Ramon ( Ramon Oliu)

0
46

Ramon Oliu, va venir a Barcelona a finals de maig de 1977 i se’n van tornar als Estats Units el 1984. Amb motiu d’aquest adéu vaig escriure a la revista Marathon, número 22, juny de 1984, pàgina 29, unes ratlles d’acomiadament. Ara, no sense dolor, les reprodueixo textualment: “Encara recordo el dia, l’estiu de 1977, que vaig conèixer a en Ramon Oliu. Va ser en Domingo Catalán qui va presentar-me’l amb motiu d’unes curses de gran fons que varen fer-se a les pistes de Sabadell; en acabar-les, va parlar-me d’enviar un equip català a la marató de Nova York d’aquell mateix any. Va dir-me, també, de la tasca a fer dins del gran fons i va proposar-me col·laborar amb ell i en un equip que estava formant i que es dedicaria a l’esplai i a la competició d’atletisme de fons; en una paraula, el que més tard seria la Comissió Marathon Catalunya.| Què coneixia jo de la marató, tot i havent passat tretze anys practicant curses de fons en pista i a través del camp?. Com podria figurar-me que durant tres anys seguits correria la marató de Nova York, portat per l’esperit d’aquell home de més de cinquanta anys d’edat, que venia dels Estats Units, després de passar-hi vint-i-cinc anys de la seva vida treballant-hi ?. Aquella tarda, a Sabadell, portat més per la intuïció que per la fe, vaig veure que encara i havia alguna cosa a fer en la cursa a peu. Què va donar-nos en Ramon Oliu a homes que començàvem a passar dels trenta anys com Francisco, Catalán, Jorba, Pro o el mateix Molins -que ja ho havia estat tot en l’atletisme espanyol-, per posar la il·lusió cap a una aventura anomenada marató. Solament se m’acudeixen dues coses: confiança i possibilitats de conquerir un objectiu que podia estar al nostre abast. . . . si ho sabíem fer. De quina manera es pot explicar en aquells anys -set, ja-, que ens entrenéssim amb una força i una alegria que feien pensar-nos que tinguéssim dintre nostre un Bill Rodgers particular? Com podem no recordar aquells entrenaments a la carretera, controlats personalment pel Ramon; o les primeres anades a Nova York, allotjats en cases particulars, i el retorn a casa pensant, ja, en la marató de Catalunya, que ell creà l’any 1978 impulsant una Comissió a fer una sèrie de proves a la carretera, a fer-les bé i essent els primers a fer-les? Per això quan en Ramon Oliu va comunicar-me la seva tornada cap els Estats Units, vaig sentir-me trist. Havien estat set anys d’amistat i de col·laboració, i ara ens trobàvem en el punt més alt pel que fa a l’organització, resultats i acceptació. Raons de treball i familiars el tornen d’on va venir. La decisió és ben humana, és cert, però. . . . . Tinc la plena confiança que aquest edifici de la nostra marató no trontollarà i seguirà endavant, si més no com homenatge esportiu a aquell home que un dia va posar–se como objectiu fonamental la promoció de l’atletisme de fons, i que fos practicat per tothom sense discriminació de sexe, edat, raça o creença. No et dic adéu, Ramon, sinó a reveure, o, com dirien els americans, ”SO LONG, RAY“. JOSEP MARIA ANTENTAS.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada