So long, Ramon ( Ramon Oliu)

0
19

Ramon Oliu, va venir a Barcelona a finals de maig de 1977 i se’n van tornar als Estats Units el 1984. Amb motiu d’aquest adéu vaig escriure a la revista Marathon, número 22, juny de 1984, pàgina 29, unes ratlles d’acomiadament. Ara, no sense dolor, les reprodueixo textualment: “Encara recordo el dia, l’estiu de 1977, que vaig conèixer a en Ramon Oliu. Va ser en Domingo Catalán qui va presentar-me’l amb motiu d’unes curses de gran fons que varen fer-se a les pistes de Sabadell; en acabar-les, va parlar-me d’enviar un equip català a la marató de Nova York d’aquell mateix any. Va dir-me, també, de la tasca a fer dins del gran fons i va proposar-me col·laborar amb ell i en un equip que estava formant i que es dedicaria a l’esplai i a la competició d’atletisme de fons; en una paraula, el que més tard seria la Comissió Marathon Catalunya.| Què coneixia jo de la marató, tot i havent passat tretze anys practicant curses de fons en pista i a través del camp?. Com podria figurar-me que durant tres anys seguits correria la marató de Nova York, portat per l’esperit d’aquell home de més de cinquanta anys d’edat, que venia dels Estats Units, després de passar-hi vint-i-cinc anys de la seva vida treballant-hi ?. Aquella tarda, a Sabadell, portat més per la intuïció que per la fe, vaig veure que encara i havia alguna cosa a fer en la cursa a peu. Què va donar-nos en Ramon Oliu a homes que començàvem a passar dels trenta anys com Francisco, Catalán, Jorba, Pro o el mateix Molins -que ja ho havia estat tot en l’atletisme espanyol-, per posar la il·lusió cap a una aventura anomenada marató. Solament se m’acudeixen dues coses: confiança i possibilitats de conquerir un objectiu que podia estar al nostre abast. . . . si ho sabíem fer. De quina manera es pot explicar en aquells anys -set, ja-, que ens entrenéssim amb una força i una alegria que feien pensar-nos que tinguéssim dintre nostre un Bill Rodgers particular? Com podem no recordar aquells entrenaments a la carretera, controlats personalment pel Ramon; o les primeres anades a Nova York, allotjats en cases particulars, i el retorn a casa pensant, ja, en la marató de Catalunya, que ell creà l’any 1978 impulsant una Comissió a fer una sèrie de proves a la carretera, a fer-les bé i essent els primers a fer-les? Per això quan en Ramon Oliu va comunicar-me la seva tornada cap els Estats Units, vaig sentir-me trist. Havien estat set anys d’amistat i de col·laboració, i ara ens trobàvem en el punt més alt pel que fa a l’organització, resultats i acceptació. Raons de treball i familiars el tornen d’on va venir. La decisió és ben humana, és cert, però. . . . . Tinc la plena confiança que aquest edifici de la nostra marató no trontollarà i seguirà endavant, si més no com homenatge esportiu a aquell home que un dia va posar–se como objectiu fonamental la promoció de l’atletisme de fons, i que fos practicat per tothom sense discriminació de sexe, edat, raça o creença. No et dic adéu, Ramon, sinó a reveure, o, com dirien els americans, ”SO LONG, RAY“. JOSEP MARIA ANTENTAS.

COMPARTIR
SalvaPou

Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d’atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari