La Marató de Sevilla per Ricard Vergés

0
14

I la marató en ha tornat a atacar vestida, vestida ara de pluja, fred i vent, elements agermanats però destructius. Però avui no hem sento derrotat en aquesta nova i recent lluita. Abans de sortir em considerava un home molt afortunat. Perque, un home que és capàs de no renunciar a grans mitges maratons batent marca rera marca, de còrrer una marató després d´haver corrgut una la setmana anterior, de còrrer sis minuts una més ràpida que l´altra i d´acabar amb un gran temps en aquesta nova prova, és un home que s´ha de sentir afortunat. Plantejar-se aquesta marató era dies abans un gran somni però a falta d´uns minuts abans de la sortida era sencillament somiar en patir. Així i tot, no ha sigut cap somni, sino un malson. Un malson on només ens sentim a gust els maratonians. Mentre els plantejaments agafaven caràcter terrorífic Sevilla despertava sota la pluja. El cel gris i lleig despedia el sol de vacances per rebre el fred de braços plegats.| Els dubtes s´apropen a mi ràpidament, molta roba? només una samarreta de tirants? guants? (No em portava de guants, quin dubtes més inútils!!!) Finalment em poso tot el que tinc per evitar el mollar-me massa el pit. I els guants dormen calents i inútils a la maleta, a l´hotel. Les preses tan típiques i tan odiades provoquen que no escalfi gens ni mica. Així i tot, prefereixo no escalfar per evitar mollar-me abans de sortir. Sortiem a les 9 hores d´un dia en que ningú volia sortir. Comença la lluita… la victòria, ara si, és fer un temps lleugerament inferior que a València. Valor i coratge. Ràpidament encapçalo un segon grup, perseguidor del primer, en una segona possició magnífica, mantenint els 3:30 m/km. Però el fred envaeix el meu cos ràpidament, casi tan ràpid com el caure d´una gota de pluja sobre l´asfalt sevillà. Arribo a la mitja mullat, massa mullat, amb un temps de 1 h. 16 m.La marca era possible però l´unic que desitjo és evitar la repetició de València, un minuts caminant poden ser motiu de retirada. Els tolls d´aigua incrementen i incrementen, casi són petites inundacions. El ritme disminueix progressivament. Els bessons, massa freds (potser mai van arribar a calentar-se), es carreguen massa. la gana, casi fam, sembla que es va quedar a València. Aquesta petita lluita dins la Gran Guerra ha sigut guanyada. Pero ara estem en altres fronts: el fred. Us diré que mai he tingut tan de fred en una marató com en aquesta. A partir del km 32, el fred i l apluja s´acopanyen de la ma amb un vent de ràfagues tropicals. El fred, de 5ºC, s´intenssifica degut aquest vent, a la pluja i a la meva roba mullada. Els meus ulls comencen a veure borrós, la palidesa cubreix la meva pell. Un flaixos apareixen sobtadament al meu front, on sóc? que hi faig aquí? per qué? Els dilemes del maratonià cascat sorten a la vista. La sensació paranoica i terrorífica: carrers llargas i inundats, tormenta diluviant, vent huracanat, gran sensació d´hipotèrmia… una sensació que havien provocat en mi greus transtorns visuals, realment poc normals. No sé on estic ni a quin km. La por s´apodera de mi però la única sortida és la meta. Mig borrós veig el km 38, o és el 36? Arribo al km 39 i veig un atleta kenià completament clavat i congelat, negre de pell però blanc d´aspecte. I arribo a l´estadi, quasi bé ni miro el rellotge: 2 h. 43 m. Segurament el 24 o el 25 de la general (després descobriria que seria el 27). La meva millor segona possició en marató. El primer ho va fer en uns 10 minuts més del previst. Trepitjo la gespa de l´estadi, un estadi trist i fred. Em vaig canviar ràpid però el fred va persistir dins del meu cos, quasi bé ara em sembla sentir-ho encara dins meu, per sempre, una sensació, un record de Sevilla. No parava de tremolar, l´organització em demana si vull mantes i algu calent per acabar amb aquell ritme tan frenétic de cada una de les meves parts del cos. Ara, però, ja estic tranquil, congelat però tranquil. ha sigut un infern d´aigua i fred, però ens n´hem sortit. El mal de cap apareix com sempre després de l´esforç d´una marató però ara crescut en aquest moment, en aquest lloc. Tot ha acabat i estic satisfet com molts de nosaltres. Si els maratonians són atletes valents aquell diumenge vam ser uns herois, vem tenir davans nostres els nostre Goliat. Algun es van sentir Davids. d´altres van deixar la lluita per alres moments. Per què com sempre dic, ja molts d´aquests moments i, per que no, d´latres lluites per que la marató no és tan i ho és tot, a la vegada. Finalment dir que estic bé, obviament més cnsat que València però res que em no em faci creure que jo sóc en David, vencedor de Goliat. A Madrid buscarem noves heroicitats, noves armadures que defencin el nostre cos del fred, la pluja i el vent, dins d´un repte del qual cada vegada em sento més vencedor.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari