La Marató de Sevilla per Ricard Vergés

0
35

I la marató en ha tornat a atacar vestida, vestida ara de pluja, fred i vent, elements agermanats però destructius. Però avui no hem sento derrotat en aquesta nova i recent lluita. Abans de sortir em considerava un home molt afortunat. Perque, un home que és capàs de no renunciar a grans mitges maratons batent marca rera marca, de còrrer una marató després d´haver corrgut una la setmana anterior, de còrrer sis minuts una més ràpida que l´altra i d´acabar amb un gran temps en aquesta nova prova, és un home que s´ha de sentir afortunat. Plantejar-se aquesta marató era dies abans un gran somni però a falta d´uns minuts abans de la sortida era sencillament somiar en patir. Així i tot, no ha sigut cap somni, sino un malson. Un malson on només ens sentim a gust els maratonians. Mentre els plantejaments agafaven caràcter terrorífic Sevilla despertava sota la pluja. El cel gris i lleig despedia el sol de vacances per rebre el fred de braços plegats.| Els dubtes s´apropen a mi ràpidament, molta roba? només una samarreta de tirants? guants? (No em portava de guants, quin dubtes més inútils!!!) Finalment em poso tot el que tinc per evitar el mollar-me massa el pit. I els guants dormen calents i inútils a la maleta, a l´hotel. Les preses tan típiques i tan odiades provoquen que no escalfi gens ni mica. Així i tot, prefereixo no escalfar per evitar mollar-me abans de sortir. Sortiem a les 9 hores d´un dia en que ningú volia sortir. Comença la lluita… la victòria, ara si, és fer un temps lleugerament inferior que a València. Valor i coratge. Ràpidament encapçalo un segon grup, perseguidor del primer, en una segona possició magnífica, mantenint els 3:30 m/km. Però el fred envaeix el meu cos ràpidament, casi tan ràpid com el caure d´una gota de pluja sobre l´asfalt sevillà. Arribo a la mitja mullat, massa mullat, amb un temps de 1 h. 16 m.La marca era possible però l´unic que desitjo és evitar la repetició de València, un minuts caminant poden ser motiu de retirada. Els tolls d´aigua incrementen i incrementen, casi són petites inundacions. El ritme disminueix progressivament. Els bessons, massa freds (potser mai van arribar a calentar-se), es carreguen massa. la gana, casi fam, sembla que es va quedar a València. Aquesta petita lluita dins la Gran Guerra ha sigut guanyada. Pero ara estem en altres fronts: el fred. Us diré que mai he tingut tan de fred en una marató com en aquesta. A partir del km 32, el fred i l apluja s´acopanyen de la ma amb un vent de ràfagues tropicals. El fred, de 5ºC, s´intenssifica degut aquest vent, a la pluja i a la meva roba mullada. Els meus ulls comencen a veure borrós, la palidesa cubreix la meva pell. Un flaixos apareixen sobtadament al meu front, on sóc? que hi faig aquí? per qué? Els dilemes del maratonià cascat sorten a la vista. La sensació paranoica i terrorífica: carrers llargas i inundats, tormenta diluviant, vent huracanat, gran sensació d´hipotèrmia… una sensació que havien provocat en mi greus transtorns visuals, realment poc normals. No sé on estic ni a quin km. La por s´apodera de mi però la única sortida és la meta. Mig borrós veig el km 38, o és el 36? Arribo al km 39 i veig un atleta kenià completament clavat i congelat, negre de pell però blanc d´aspecte. I arribo a l´estadi, quasi bé ni miro el rellotge: 2 h. 43 m. Segurament el 24 o el 25 de la general (després descobriria que seria el 27). La meva millor segona possició en marató. El primer ho va fer en uns 10 minuts més del previst. Trepitjo la gespa de l´estadi, un estadi trist i fred. Em vaig canviar ràpid però el fred va persistir dins del meu cos, quasi bé ara em sembla sentir-ho encara dins meu, per sempre, una sensació, un record de Sevilla. No parava de tremolar, l´organització em demana si vull mantes i algu calent per acabar amb aquell ritme tan frenétic de cada una de les meves parts del cos. Ara, però, ja estic tranquil, congelat però tranquil. ha sigut un infern d´aigua i fred, però ens n´hem sortit. El mal de cap apareix com sempre després de l´esforç d´una marató però ara crescut en aquest moment, en aquest lloc. Tot ha acabat i estic satisfet com molts de nosaltres. Si els maratonians són atletes valents aquell diumenge vam ser uns herois, vem tenir davans nostres els nostre Goliat. Algun es van sentir Davids. d´altres van deixar la lluita per alres moments. Per què com sempre dic, ja molts d´aquests moments i, per que no, d´latres lluites per que la marató no és tan i ho és tot, a la vegada. Finalment dir que estic bé, obviament més cnsat que València però res que em no em faci creure que jo sóc en David, vencedor de Goliat. A Madrid buscarem noves heroicitats, noves armadures que defencin el nostre cos del fred, la pluja i el vent, dins d´un repte del qual cada vegada em sento més vencedor.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.