Víctor Colomer, periodista del Diari de Sabadell, ens explica la seva experiència al Camí de Santiago

0
20

A tots els que em pregunteu com m´ha anat el Camino. Bé, us dic, i no sé que afegir. Què puc dir-vos? Que he vist a Déu? No, no l´he vist. A menys que Déu estigui en aquell silenci sepulcral que em va acompanyar pujant a un Cebreiro nevat, o en aquell cúpula magnífica de cel lluminós a Villadangos del Páramo o en aquella vista infinita des de l´Alto del Perdón navarrès o en aquell ametller florit que em va hipnotitzar poc abans d’ arribar a San Juan de Ortega o en el vol harmoniós de totes les cigonyes que m´han acompanyat en tot el camí i que jo he convertit en les meves amigues. Tot ho he vist amb uns altres ulls gràcies a la màgia del caminar. He descobert que posar un peu davant de l´ altre en solitari, amb una motxilla de 9 kilos a l´esquena, durant hores i hores, i dies i dies, et transporta a un estat de consciència especial. Jo ho he batejat com ‘‘la catarsis del caminator’’. El cansament i la soledat et porten a una bogeria que aguditza l´eufòria, la tristesa, la interiorització i el sentit vital de trascendència. | Això és el que jo he experimentat. I d´aquí n´han sortit emocions intensíssimes, especialment un plor llarg i bonic, a llàgrima viva, en tres ocasions seguides, tot baixant l´ Alto de Mostelares, just abans d´entrar a Palència, al mig d´una planúria infinita en la que em sentia un nàufrag al mig del mar. Però què feliç et quedes després de sentir en la teva pell que els teus t´estimen. I com m´emociona saber, experimentar físicament, que jo us estimo a tots. Aquell Alto de Mostelares va ser un punt d´inflexió en el meu Camino. Despres d´allò, el de menys era arribar o no a Santiago. Ja tenia el que volia. Però per un altre mecanisme estrany, la ment, el cos i l´esperit, tots tres a l´hora, et fan seguir llevant cada matí amb la idea de fer mes i mes kilòmetres. A partir de León cada dia em pensava que seria l´últim. Però combines moments d´agraïda soledat amb estones d’unes amistats molt singulars, quasi sempre inteligents, a vegades genials i sovint tocats pels mals de la vida. Locals o pelegrins, tots et confessen els seus secrets més íntims en aquest manicomi a l´aire lliure. Un simple Buen Camino cridat des d’ un tractor t´ajuda a tirar endavant quan mes enfonsat estaves. I entre bojos sincers et sents tant a gust que un bon dia, sense adonar-te, et trobes rodejat de vaques: has arribat a Galicia. I a Portomarin un missatge al móbil: »et venim a buscar a Santiago». Més plors, et poses les piles i fas 87 kms en dos dies, les cames ja aguanten el que faci falta. La família ho és tot. El demés no importa. La família ho és tot. PD: De cap manera hi anessiu pas aquest estiu de Xacobeo; s´esperen infernals massificacions. Millor a l´hivern o la tardor i, si pot ser, sols.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari