Víctor Colomer, periodista del Diari de Sabadell, ens explica la seva experiència al Camí de Santiago

0
38

A tots els que em pregunteu com m´ha anat el Camino. Bé, us dic, i no sé que afegir. Què puc dir-vos? Que he vist a Déu? No, no l´he vist. A menys que Déu estigui en aquell silenci sepulcral que em va acompanyar pujant a un Cebreiro nevat, o en aquell cúpula magnífica de cel lluminós a Villadangos del Páramo o en aquella vista infinita des de l´Alto del Perdón navarrès o en aquell ametller florit que em va hipnotitzar poc abans d’ arribar a San Juan de Ortega o en el vol harmoniós de totes les cigonyes que m´han acompanyat en tot el camí i que jo he convertit en les meves amigues. Tot ho he vist amb uns altres ulls gràcies a la màgia del caminar. He descobert que posar un peu davant de l´ altre en solitari, amb una motxilla de 9 kilos a l´esquena, durant hores i hores, i dies i dies, et transporta a un estat de consciència especial. Jo ho he batejat com ‘‘la catarsis del caminator’’. El cansament i la soledat et porten a una bogeria que aguditza l´eufòria, la tristesa, la interiorització i el sentit vital de trascendència. | Això és el que jo he experimentat. I d´aquí n´han sortit emocions intensíssimes, especialment un plor llarg i bonic, a llàgrima viva, en tres ocasions seguides, tot baixant l´ Alto de Mostelares, just abans d´entrar a Palència, al mig d´una planúria infinita en la que em sentia un nàufrag al mig del mar. Però què feliç et quedes després de sentir en la teva pell que els teus t´estimen. I com m´emociona saber, experimentar físicament, que jo us estimo a tots. Aquell Alto de Mostelares va ser un punt d´inflexió en el meu Camino. Despres d´allò, el de menys era arribar o no a Santiago. Ja tenia el que volia. Però per un altre mecanisme estrany, la ment, el cos i l´esperit, tots tres a l´hora, et fan seguir llevant cada matí amb la idea de fer mes i mes kilòmetres. A partir de León cada dia em pensava que seria l´últim. Però combines moments d´agraïda soledat amb estones d’unes amistats molt singulars, quasi sempre inteligents, a vegades genials i sovint tocats pels mals de la vida. Locals o pelegrins, tots et confessen els seus secrets més íntims en aquest manicomi a l´aire lliure. Un simple Buen Camino cridat des d’ un tractor t´ajuda a tirar endavant quan mes enfonsat estaves. I entre bojos sincers et sents tant a gust que un bon dia, sense adonar-te, et trobes rodejat de vaques: has arribat a Galicia. I a Portomarin un missatge al móbil: »et venim a buscar a Santiago». Més plors, et poses les piles i fas 87 kms en dos dies, les cames ja aguanten el que faci falta. La família ho és tot. El demés no importa. La família ho és tot. PD: De cap manera hi anessiu pas aquest estiu de Xacobeo; s´esperen infernals massificacions. Millor a l´hivern o la tardor i, si pot ser, sols.

COMPARTIR
SalvaPou
Atleta. Corredor de fons. Maratonià. Fotògraf. Editor de la web d'atletisme www.atletisme.cat.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.